No conec cap advocat que hagi recomanat al seu client investigat per un escàndol de corrupció o de qualsevol altra índole declarar en una comissió d'investigació. Mentre el cas està judicialitzat, és evident que el defensat hi té més a perdre que no pas a guanyar en termes estrictament jurídics. El que pugui dir el pot incriminar encara més o donar més pistes a la Fiscalia i a les acusacions de com l'ha d'interrogar al judici. Dilluns, l'exconsellera del govern de Carlos Mazón, Salomé Pradas, investigada per un jutjat de Catarroja, es va limitar a llegir una breu i mesurada declaració a la comissió del Congrés que investiga les responsabilitats polítiques de la Dana. Uns dies abans, al Salvados de la Sexta, es va deixar anar i va mirar d'espolsar-se qualsevol responsabilitat i passar-la al seu anterior cap.

Ahir, a la comissió del Senat sobre el cas Koldo, l'exsecretari d'organització del PSOE, Santos Cerdán, va anar un pas més enllà. Va avisar que no entraria al fons dels temes judicials que investiga el Tribunal Suprem atesa la seva situació (fa uns dies que va sortir de la presó provisional), però sí que entraria al context polític. Ho va fer vinculant la seva caiguda a la seva intensa relació política amb Carles Puigdemont i EH Bildu. En contra del criteri dels seus advocats, els polítics o altres personatges públics han de sortir, si volen defensar la seva innocència, al pas de les acusacions i intentar aprofitar el ressò mediàtic perquè arribi el seu relat.

Les comissions parlamentàries d'investigació es posen sovint en qüestió en el debat públic. Que si només serveixen per a lluïment de qui pregunta, que si, com va passar quan Pedro Sánchez va comparèixer fa unes setmanes al Senat, són un "i tu més" que no fa altra cosa que generar desafecció... segurament això és cert. Però també ho és que, a la vida parlamentària, són necessàries per delimitar responsabilitats polítiques (la comissió treballa i porta al ple unes conclusions que es debaten i voten), que permeten als protagonistes o als experts explicar-se i fan possible que la seva veu arribi al ciutadà sense les limitacions lògiques que imposa el procés judicial per garantir els drets de les parts.

I és evident que no es pot esperar que els temes judicials estiguin resolts per fer comissions parlamentàries d'investigació. El cas dels Pujol es va començar a investigar el 2012, Jordi Pujol va confessar el 2014 i la família va quedar imputada, i un any després van comparèixer (i declarar tots ells) al Parlament. Aquella declaració, que vam recordar al tercer episodi del nostre pòdcast especial sobre la figura de l'expresident, ajuda a entendre moltes coses i ha quedat fixada en l'imaginari. Just fa unes setmanes ha començat el judici a l'Audiència Nacional. Si per declarar haguéssim hagut d'esperar que el cas estigués resolt, s'hauria trigat com a mínim dotze anys per veure'ls al Parlament.

Aquella comissió contra el frau i la corrupció a Catalunya, per cert, va servir per entendre com havia funcionat la cara menys presentable del pujolisme. La del Congrés sobre l'11-M va aprovar conclusions en matèria antiterrorista que encara ara són vàlides i vigents i el mateix va passar amb la de Gescartera i les inversions en borsa. I la de l'Operació Catalunya al Congrés està deixant en evidència l'actuació de l'estat profund, també de la Justícia que es nega a depurar responsabilitats d'aquest escàndol. Per tant, benvingudes siguin les comissions d'investigació, encara que a vegades ens puguin desesperar.

Avui no et perdis

• Cerdán juga la carta Puigdemont per alimentar la sospita de «lawfare»; per Bernat Surroca.
• Aena descarta la gestió catalana del Prat però s'obre a «ampliar l'espai de coordinació» amb el Govern.
• Catalunya, un país que caça molts senglars i quasi no en menja; per Arnau Urgell Vidal.
• Illa defensa la gestió de la pesta porcina i avisa l'oposició: «No ho acabarem en una setmana»; per Lluís Girona Boffi.
• Desnonen 400 persones de cop a Badalona i Albiol (PP) treu pit d'un desallotjament sense solucions; per David Cobo.

El passadís

Els candidats del Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l'Any, que es donen a conèixer avui, passaran a dir-se nominats i no finalistes, que és com fins ara n'havien dit. És un canvi terminològic que s'aplica enguany i que l'entitat vincula al canvi d'escala i de model que tindrà la gala al MNAC el 14 de març. Amb la consideració de nominats, Òmnium vol dotar d'encara més importància cadascun d'aquests 10 llibres -per primera vegada, arriben a la final els 10 i no la selecció de 3, i el premi s'entrega durant la Nit de les Lletres Catalanes i no en un acte a part. M'expliquen que es vol dotar la gala d'un caràcter més espectacular, televisiu i sorprenent, ja que el guanyador no se sabrà fins al mateix moment. També es prepara un acte de reconeixement a tots els nominats.

Vist i llegit

Què fa un dictador a l'exili? Doncs pot reciclar-se professionalment per tornar a exercir la seva antiga professió, en aquest cas la d'oftalmòleg. És el que està fent, segons ens expliquen Pjotr Sauer i William Christou en un reportatge al The Guardian que ha publicat en castellà ElDiario.es, el sirià Baixar al-Àssad. Des que va caure el seu règim està exiliat a Moscou, la capital d'un dels pocs països que li va fer costat fins al final. Allà porta un tren de vida alt, aprèn rus i es recicla professionalment, però no té pràcticament relació amb Vladímir Putin, que no té gens d'interès en un perdedor. Ho podeu llegir aquí.

La cançó

En el cada cop més plural ecosistema musical català hi ha entrat amb força Baya Baye. Aquest raper de 27 anys, nascut i crescut a Montgat, va donar-se a conèixer arran d’anar com a convidat al pòdcast la Sotana. D’això en fa ara quatre anys i Baya Baye els ha aprofitat per evolucionar d’un personatge divertit que anhelava ser cantant a un dels rapers en català més importants de l’actualitat. 

El darrer mes de setembre va presentar el seu àlbum Faves Tendres, tota una declaració d’intencions amb música clara i lletres que no amaguen res. El raper reivindica la seva manera de fer i de parlar -sovint políticament incorrecta- i l’opció de brillar en català amb un discurs trencador, agressiu i des dels marges. En particular, us recomano la cançó Tutto Passa on reivindica els seus orígens a Montgat, el seu passat treballant collint raïm a la vinya, i també envia missatges independentistes i culers. Me l'han fet descobrir els més joves de la redacció, però val la pena!

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]