Clara victòria de la dreta a Extremadura. La comunitat autònoma, encara molt rural i que, per qüestions històriques, geogràfiques i demogràfiques, no ha enlairat ni ha evolucionat prou la seva economia després de dècades de rebre "solidaritat", havia estat tradicionalment feu socialista. En temps de Juan Carlos Rodríguez Ibarra la regió tenia, pel caràcter i l'esmolada llengua del dirigent guerrista, un pes extraordinari en el debat espanyol tractant-se d'un territori de tan sols un milió d'habitants. Però el bellotari, com el van batejar els dirigents del PSOE que més el patien, és història malgrat que continua dient-hi la seva com també ho són les majories progressistes.
Extremadura fa anys que, com Andalusia, és una plaça que el PP dona per segura. Alberto Núñez Feijóo ha evitat, malgrat la fallida de Carlos Mazón, unes incertes eleccions al País Valencià, però esperava que cada nit electoral del cicle que obre Extremadura i seguiran l'Aragó, Castella i Lleó i Andalusia fos una banderilla al llom d'un Pedro Sánchez dèbil, amb full de ruta escàs i assetjat pels escàndols. I sí, la nit ha estat desastrosa per al PSOE, però també ens mostra un PP extremadament dependent de Vox, que és qui puja passant de 5 a 11 escons mentre l'actual presidenta popular en guanyar només un.
Al PSOE no poden estar satisfets del seu pitjor resultat a la regió (el candidat triat no semblava, sincerament, l'indicat), però Sánchez, que espera que les festes de Nadal dissolguin la tempesta, té el consol de veure confirmat el seu relat: qualsevol govern del PP està, ara per ara, segrestat per Vox. I, per tant, de l'extrema dreta i els seus discursos d'odi i dolentistes que tiben a la que hauria de ser la dreta democràtica cap al terreny de joc i els fets de la "internacional de la crueltat" que tan bé ens ha presentat aquest cap de setmana Eduard Voltas. De nou, els ha funcionat.
Sánchez té problemes grossos i acusa paràlisi. La preocupació s'estén al PSOE i no n'escapa el PSC, que fa anys que va decidir alinear-se amb el socialisme espanyol i que necessita que la Moncloa compleixi els acords amb els socis per tenir estabilitat. És molt possible que Feijóo revalidi aquest curs el pòquer de governs autonòmics. Però seran uns executius on, com passa al País Valencià, Santiago Abascal hi deixarà, des de dins o des de fora, la seva empremta consolidant la idea de la dependència. La gran coalició no ha arrelat a la cultura política espanyola.
A finals de la setmana passada, José Antonio Zarzalejos escrivia un interessant article a El Confidencial. Les seves informacions atiaven, en el cas d'acabar-se confirmant, cosa complicada al 100% atesos els equilibris del PSOE, els pitjors fantasmes de la dreta espanyola. L'exdirector de l'Abc, a qui fa uns dies vam entrevistar pel pòdcast sobre Jordi Pujol, presentava un Sánchez que ja "barrina" les generals disposat, segons ell, a tot per mantenir el poder: a una aliança de facto i tipus Front Popular de 1936 entre el PSOE, ERC, EH Bildu i el BNG; a activar l'article 92 de la Constitució per celebrar un referèndum d'autodeterminació consultiu a Catalunya; i a fer-ne un d'estatal sobre monarquia o república.
És difícil que, si Sánchez realment volgués tot el que diu Zarzalejos, convenci el PSOE primer i després als votants de la imperant Espanya castellana, on s'imposa el marc d'opinió i de debat quevedesc que, encertadament, descriu Antoni Puigverd entrevistat per Pep Martí. La solidesa de l'alternativa de dreta dura que veurem aquest curs, escortada pels seus aparells judicials, funcionarials i mediàtics, accentua la necessitat de l'esquerra de revalidar o derruir a les urnes les bases del règim del 78. Apujar l'aposta és, segurament, l'única forma de tenir un horitzó de viabilitat i de fer que la socialdemocràcia no corri, a Espanya, la mateixa sort que a altres estats europeus. Venen mesos apassionants.
Avui no et perdis
- Entrevista a Jaume Collboni: «L'any vinent hi haurà novetats en ajuts de lloguer als joves de Barcelona»; per Ferran Casas i David Cobo.
- Tots els camins porten a Josep Rius: com està la cursa de Junts a Barcelona?; per Oriol March.
- Els reptes d'ERC un any després del retorn d'Oriol Junqueras; per Lluís Girona.
- Entrevista a Albert Pla i Peyu: «Som uns pallassos fent l'idiota, que és el que sabem fer»; per Guillem Maneja.
- Comprova els números premiats de la Loteria de Nadal 2025.
El passadís
Dijous a la tarda es va fer, de nou, al Parlament la tradicional cantada de nadales dels diputats i altre personal de la cambra que l'any passat va recuperar Josep Rull. Aquest cop va sonar millor que per alguna cosa havien assajat una mica abans. Una de les sorpreses va ser l'acompanyament al piano. Va anar a càrrec del secretari de Telecomunicacions del Govern, Albert Tort. El cor el dirigia Imma Ferret, diputada del PSC per Barcelona. La CUP va dir que si hi anaven AC o Vox ells no hi participarien tampoc aquest any. Els diputats de l'extrema dreta no hi van ser, però els anticapitalistes tampoc.
Vist i llegit
La consultora Vinces ha creat, allotjada al diari Demócrata, del que és propietària, l'app Poder Digital de seguiment de la influència dels polítics de l'Estat a les xarxes. L'eina crea el rànquing a partir d'una fórmula que pondera regularitat, interaccions i originalitat i que té en compte el volum i qualitat de l'audiència, l'impacte i l'activitat recent 30 publicacions dels dos últims mesos. Al top deu hi ha dos catalans, Gabriel Rufián d'ERC (llegiu l'anàlisi de Roger Pi des de Madrid sobre el seu moment demoscòpic dolç), i José Zaragoza, del PSC. Sorprèn no trobar-hi Óscar Puente o Carles Puigdemont, però. Ho podeu consultar i remenar aquí a partir de diversos filtres.
Pilota a l'olla
El Barça continua intractable al capdavant de la Lliga després de la seva clara victòria al camp del Vila-real. Al club ja hi ha clima electoral. L'abrandat discurs de Joan Laporta al sopar de Nadal del club buscant el cos a cos amb el Madrid en va ser una bona prova. La tornada al Camp Nou i la bona marxa de l'equip són, a més del seu acreditat carisma, els punts forts de l'actual president davant el principal aspirant, Víctor Font. Va tenir, però, un punt sorprenent, i segurament inadequat atès el model de governança i propietat, que un dels seus empleats més qualificats del club, l'entrenador Hansi Flick, es posicionés abans del partit de Vila-real a favor de Laporta. No li calia, certament. Ens deien que al soci no se'l podia enganyar i se l'enganyava. Però segur que el soci és adult i se l'ha de tractar com a tal.
[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]
