Amb l’arribada de les festes de Nadal, el Coliseum de Barcelona es prepara per convertir-se en l’habitació 313 d’un hospital que acollirà a dos personatges que tots coneixem i que ens despertaran molts somriures. Parlem d’Albert Pla (Sabadell, 1966) i d’en Peyu (les Masies de Voltregà, 1986), que el pròxim 23 de desembre estrenen Hamlet, una adaptació del clàssic de Shakespeare que, tal com ens detallen els mateixos humoristes, “tot té més a veure amb la vida i l’humor que no amb l’obra clàssica”, de fet, tal com ens diuen en aquesta conversa, “Shakespeare és tot màrqueting”.

Amb ells ens citem uns dies previs a l’estrena al mateix teatre on tindrà lloc la funció per conèixer l’origen d’aquest projecte, per saber com es complementen els dos artistes dalt i fora els escenaris i quins projectes tenen en endavant, un amb la música després d’acabar la gira Rumbagenarios i l’altre amb la ràdio i el nou programa que acaba d’estrenar, La Renaixença.

Quin bon tàndem que fan! Com es coneixen?
Peyu (P): Ens coneixem de consumir la seva música quan era petit, perquè encara que no ho sembli, soc bastant més jove que ell.

Albert (A): Jo de petit també escoltava el seu programa de ràdio. (Riuen). 

P: Fa temps, vaig tenir una idea boja d'un programa de tele que es deia Natura sàvia que vam fer i que vam estrenar el 2018. Amb el Quimi Portet ens coneixíem perquè coincidíem per Vic, però volia incloure el tàndem Albert Pla amb el Portet. Li vaig dir al Quimi; “tu creus que l'Albert voldrà fer això?” I em va dir; “no ho sé, convida'l a dinar un dia i en parlem”. Vam quedar a casa, vam fer uns macarrons i aquí estem, des d'aquells macarrons fins ara. Els vaig fer bons! 

A: Sí, li van sortir bé aquells macarronets.

Van ser els detonants, aquells macarronets?
A: Sí, no hi ha res com uns bons macarrons per una bona taula de diàleg.

P: Recordo que l’Albert em va dir una frase en aquell dinar: "Peyu, la idea és molt bona, TV3 no ho voldrà fer". 

A: I soc optimista. (Riuen) 

P: Fins aquí. Quan convius i tens un cert neguit creatiu, vas xerrant i es van acudint bestieses. “Podríem fer un espectacle junts”, “estaria de puta mare…” I aquí estem, amb aquest Hamlet.

On són dos companys d’habitació d’hospital, la 313. Què hi passarà?
P: Moltes coses! Nosaltres ens ho passem molt bé fent-ho. La gent són uns extres, uns secundaris que estan aquí i que també riuran en principi, però és un divertiment pur i dur, una comèdia familiar et diria, fins i tot.

A: Has de dir que som dos clowns, oi?

P: Sí, som uns pallassos fent l'idiota, que és el que sabem fer.

Amb unes bates d’hospital, tal com mostren al cartell, d’aquelles que et deixen el cul a l’aire…
P: Bé, només jo, ell va amb pijama, té més diners i s'ho pot permetre. 

A: Si, ell va vestit com si no tingués assegurança, va d'hospital públic. 

P: No es pot dir quin hospital ens la va cedir, però aquesta bata l'ha portat una persona que ja no està entre nosaltres. La relació és d'un tipus que paga una mútua i un suplement per estar sol a una habitació i, de cop i volta, li diuen que ha de compartir habitació amb un pesat que soc jo. Jo no tinc mútua i ell sí, aquesta és la diferència. A partir d'aquí, la relació és la d'una persona més o menys normal amb un idiota. Veurem com es creen diversos conflictes. I això de Hamlet... Bé, l'expert en màrqueting és l'Albert. 

A: Shakespeare és tot màrqueting, sí. Com que era americà…

O sigui, no hi ha res de Shakespeare?
P: Home, sí que n’hi ha, però com a tot arreu. Si ve un crític li trobarà, perquè els crítics només fan això, buscar referències i posar enllaços. Si vas a veure l'espectacle del ‘Mic’ que fan ara i vols veure Shakespeare, també li trobaràs. Què hi ha de Shakespeare? Doncs el que hi ha a totes les comèdies. Si a Shakespeare li va anar bé, a nosaltres esperem que també. (Riuen).

A: Aquesta vegada no els permetrem que diguin que això no és Hamlet, que no és Shakespeare. Si sempre ens diuen que és Shakespeare, si ara ens ho neguen, ens emprenyarem. A més, aquí també hi canto, i les cançons són en vers. Estem acompanyats d'instruments i a vegades jo faig la tercera veu i ell la segona. Però hem de dir que no és un musical. 

P: Sí, això ho notareu amb el preu sobretot i amb l'idioma, també. (Riuen). En aquest Hamlet jo també hi canto per culpa seva!

Bé, amb la música no li va gens malament a l'Albert…
A: No, però no m'agrada barrejar vicis.

És un vici?
A: Hòstia, crec que sí. Li podríem dir feina, però és que és quasi un vici. Té alguna cosa addictiva.

P: Sí que és veritat, això té alguna cosa addictiva. Hi ha un moment que quan estàs aquí davant de 800 persones fent el pallasso té un punt de droga, un punt addictiu, sí.

A: Tot d'acord.

Hamlet té un final tràgic, l’obra també?
P: Per alguns dels personatges, sí. S'expliquen històries bastant fosques. És una comèdia, però hi ha un punt de drama i de tragèdia, sí. 

A: Algun que altre mor hi ha… El límit de la tragèdia i la comèdia és molt fi. 

P: Sí, i el que demana la gent; sexe i violència. El màrqueting, el màrqueting. Shakespeare era això, sexe i violència. 

Estrenen aquest Nadal i fins a l’abril de 2026. Es menjaran els torrons aquí…
P: Jo no en menjo perquè no m'agraden. Tots els menjars que necessiten màrqueting; els panellets, els torrons o els panettones, fora. L'entrecot no necessita cap festa popular, la gent demana l'entrecot per inèrcia. Tots aquests menjars que necessiten unes festes al seu voltant, sospiteu.

A: Has vist alguna vegada algú anunciant uns “callos”?

P: Es venen sols! Panettones, torrons, polvorons, panellets... Oblideu-vos-en. 

Albert Pla acaba de posar fi a la gira de Rumbagenarios, segur que deu estar pensant en què vindrà després, quan acabin Hamlet…
A: Sí, el pròxim espectacle, estem fent el disc i ja el tenim mig enllestit. Imagino que sortirà cap a l'abril o el maig de 2026, durant la primavera. Després farem la gira a partir d’estiu o octubre i serà xulo.

P: Es dirà Hamlet.

A: No, Macbeth! A veure, estem entre Macbeth o El somni d'una nit d'estiu, però aquest se'm fa una mica massa llarg. (Riuen). De moment ja hem tret una cançó amb en Kase O., amb Sebastián Teysera, La Vela Puerca i a veure si algú més s'hi apunta. 

El 1989 treia el primer disc i fins avui. Es considera un privilegiat per poder-s’hi seguir dedicant?
A: Em sento privilegiat, però també escolto les cançons dels altres i veig que són una merda. Encara m'estranya com els va tan bé, perquè fan cançons que són una merda. Inclús la gent que triomfa fan unes cançons que són una merda. Penso que hauria de tenir molt més èxit jo! Un sempre entra al teatre i quan obres la cortina i veus a la gent dius; “Uf... encara no ho entenc com collons han arribat fins aquí!”, però aquí estan.

Ha canviat d’alguna forma la seva música al llarg d’aquest temps? 
A: No en soc conscient. Potser quan vaig començar a cantar no sabia tocar el piano i ara en sé; quan vaig començar a cantar no sabia tocar el clarinet i ara sí; no sabia solfeig i ara n’he après; no sabia fer una tercera veu, però ara ja la sé fer, i tinc més estoc. 

P: Com a consumidor de la seva música, puc dir que ha mantingut el mateix estil i és una cosa d'agrair, perquè de les coses que em molesten més són els músics que es reinventen, no ho he entès mai. Escolti, vol fer allò que feia, que era el que m'agradava?! 

A: Nosaltres encara no som un grup, sinó d'aquí a un parell d'espectacles ens podríem separar, que això dona molt. Fins i tot morir-se, però això és un altre nivell.

Acaben de sortir els resultats de l’EGM i La Renaixença s’estrena a Catalunya Ràdio. Quina valoració en fan?
P: Bé, estem contents. És una primera temporada, portem tres mesos i ens falta rodatge. Amb la ràdio i amb aquest tipus de projectes, abans no encaixen totes les peces i tothom agafa els seus rols, la temporada bona, si ens la deixen fer serà la segona. Tot i això, estic molt content del resultat, perquè costa molt aixecar aquests projectes i està funcionant amb poc temps. També fem una cosa, una mica en el mateix sentit que deia l'Albert amb allò de la música, que mires una mica al voltant i dius, no és estrany que la gent ens miri i ens consumeixi, perquè el panorama és una mica dantesc. Llavors, a la que ofereixes una cosa mínimament interessant que barreja divulgació, humor, música en directe, una dona superpotent tocant la gralla i tota la musicalitat del programa cuidada... Bé, doncs funciona.

Ja que es mulla sovint en l’àmbit polític i que té arrels osonenques… Segons el darrer CEO, s’estima que el PSC guanyaria les eleccions i Aliança Catalana empataria amb Junts. Què li sembla?
P: Amb la política passa com amb la música, que quan veus la merda que fan els altres, penses que no és estrany que segons qui triomfi. És la mateixa lectura. És com quan guanyes un partit de futbol perquè l'altre equip no s'ha presentat. Estem en aquest punt.

A: Jo soc fan del Tejero, li tinc enveja. M'agradaria entrar al Congrés i... “¡Me cago en dios!” És el meu ídol polític. No sé, ho trobo una actitud necessària si vols alguna cosa, no ho arreglaràs pas amb manifestacions. 

P: Sempre dic que, en el context actual, em sembla estrany que no hi hagi més desgràcies en aquest sentit, que no surti gent més llampada i... “Hòstia, mira, m'han trobat que em moriré d'aquí a tres mesos, vaig a agafar una escopeta i rebento tot el personal”. Trobo estrany que no passi. La tàctica és adormir el personal. Està tot molt tranquil i molt gris. La gent no té vinculació amb les notícies, no saben qui són els consellers d'aquest país, però és l’estratègia dels mateixos consellers, passar desapercebuts i no donar peu a poder-los criticar perquè no saps ni qui són.

Riure del país serveix d’alguna cosa?
A: Sempre que te'n fots d'alguna cosa, millora. Quan em fan un acudit cruel sempre penso; ostres, és veritat.

P: Per l'experiència de la meva carrera, que fa molts anys que me’n ric de nosaltres mateixos, no és proporcional. No hem millorat tant pel que me n'he rigut de Catalunya.

Per acabar, si Shakespeare aixequés el cap, els denunciaria o els convidaria a unes canyes?
A: A Shakespeare, ni a uns macarrons el convidaria! "Hola, soc Shakespeare", paga l'entrada, seu al galliner i ves tirant! I ves amb compte que no t’atropellin en sortir! 

P: És un espectacle familiar, que vinguin famílies i, si són de l'Opus, molt millor perquè són més entrades! (Riuen).