Poeta, escriptor i columnista, Antoni Puigverd (la Bisbal d’Empordà, 1954) publica Ocell de bosc (Libros de Vanguardia), un llibre que el lector pot veure com un calaix de sastre i que és, de fet, molt planià. Amb la cuina com a pretext, Puigverd es mostra com un dels millors prosistes del país, en una successió de reflexions, aforismes, encontres i mirades sobre la política, el paisatge, el buit, la cultura i la vida. A Ocell de bosc s’hi pot trobar de tot i el conjunt és una magnífica manera de penetrar en l’univers d’un autor que no admet etiquetes fàcils.     

Aquest llibre no és pas fàcil de definir. No és assaig i tampoc és novel·la. Sembla un dietari. 
És un almanac. M’hauria agradat que es digués Almanac, de fet. També Sobretaula, aquelles converses en què es passa d’un tema a l’altre, d’una cosa profunda a una de frívola, o et recordes d’un amic comú amb qui estàs parlant. Això respon a un mestre que hem tingut a Catalunya que ha generat un gènere propi. 

És un llibre molt planià.
És fill de Josep Pla. Altres cultures no tenen un Pla de referència. Tenen altres autors i generen la seva tradició. Per mi, Pla és una tradició. Ja sabem d’on ve, de Leopardi, de Montaigne, però en la literatura catalana ell ha estat capital. La seva és una obra magna, el seu català és sobre el qual s’ha construït el català literari contemporani, amb vincles amb el periodisme. Les seves temàtiques van des de les coses quotidianes a la història. Tot això m’ha conformat com a escriptor. Tinc inclinacions semblants a les seves, però amb un accent diferent. Perquè jo soc de la Bisbal i ell de Palafrugell.

Això és una divisió?
El mateix Pla ho explica. La Bisbal és un poble de gent seriosa i més aviat conservadora. Un poble de pagesos rics que van a viure a la Bisbal. Palafrugell és el cosmopolitisme perquè des del segle XVIII hi ha cabotatge cap a Anglaterra per la indústria del suro. Però vaja, jo tampoc soc ben bé de la Bisbal. On em sento a casa és a Montserrat. Vaig ser-ne escolà.

Quins anys va ser això?
Del 1964 al 1968. Recordo quan vam entrar-hi. En el moment de fer la missa pontifical, l’abat entrava vestit de monjo i es revestia amb l’alba, l’estola… Dos escolans els hi duien en una safata i jo vaig ser un dels dos que li va dur les vestidures per la missa pontifical de Nadal a l’abat Escarré. 

I com es va fer escolà?
Entrar a Montserrat en aquella època era molt buscat. En aquell temps, per un nen de poble, d’una família que s’anava construint com a classe mitjana, però era molt humil i amb el pare procurador però sense ser advocat era un gran què. Érem quatre germans. Ens vam presentar a Montserrat a través d’una amiga del pare. Ens van dir que tenia bona veu, però que havia de fer uns cursos de música, i vaig estar uns anys a Barcelona, en la pensió d’una dona que vivia a Lesseps, una època que em va marcar molt.       

La cuina és un dels fils conductors del llibre. No el feia tan voluptuós. 
He escrit molt sobre gastronomia. Pla també t’hi porta. L’altre dia vaig fer una conferència a Olot sobre el restaurant Les Cols. Els germans Roca apareixen en una novel·la meva quan encara no eren coneguts. He cuinat des de petit. Però el que és bàsic. Ara, hi gaudeixo. El menú de Nadal el preparo jo per a tota la família.  

Aquesta mirada seva sobre la cuina formaria part d’una felicitat senzilla. Vostè es refereix en el llibre a l’esgotament d’una felicitat basada en l’acumulació incessant d’experiències.   
La meva visió de les coses és entre estoica i epicúria. Els estoics serien com la meva àvia, que en parlo bastant, que és un contenir-se i una consciència pessimista de les coses. Els epicuris no neguen els plaers sempre que siguin sobris, que el plaer no et domini. Soc crític amb aquesta societat que necessita constantment satisfaccions petites de caràcter sensual, de tota mena, experiències de qualsevol mena que són una manera d’emplenar el buit existencial d’una societat que no creu en res. 

Esmenta el crític Harold Bloom quan explica que, a diferència de Cervantes, Shakespeare no té en la seva obra cap relació que s’assembli a la del Quixot i Sancho Panza, que és d’amistat. Vostè es lamenta que el pare de la cultura espanyola no sigui Cervantes sinó Quevedo. 
Sí, és així. El sarcasme per davant de l’amistat. És Quevedo qui defineix bé el paisatge moral espanyol. Som del ram periodístic i estem acostumats a llegir els diaris de Madrid des de fa molts anys. No és la polarització d’ara, és de sempre. I sempre ha estat molt apreciat l’articulista sarcàstic que caricaturitza i deshumanitza, que destrossa a base de força expressiva. En Cervantes, en canvi, hi ha molta ironia i la ironia no és destructiva, crea una distància, permet el joc, el riure, però mai destrueix. Les relacions entre el Quixot i Sancho són sempre polèmiques, estan discutint molt, però s’estimen. 

La prova és que al final -això ho explica Unamuno-, Sancho, que sempre tocava de peus a terra i no creia en les fantasies del Quixot, s’aferra a la il·lusió, no vol que mori i li diu que trobaran Dulcinea. El Quixot li dona les gràcies per l’amistat. Unamuno deia que es produïa una quixotització de Sancho i un sanchopanzisme del Quixot. Amb el sarcasme és impossible el diàleg, el que compta és com destrueixes l’adversari, i és el fonament de les relacions culturals a Espanya. A això hem d’afegir un altre tret de la cultura espanyola, que és la insuportabilitat del diferent.

Ho té molt pensat.
Ve ja de la picaresca. Ho veiem a El Lazarillo de Tormes. Hi ha el rebuig del diferent. Comença pels jueus, després el morisc, el protestant, l’erasmista, el català... Tot el que no respon a la puresa de sang. Fins i tot quan alguns es converteixen al catolicisme, com fan molts jueus, tampoc se’n refien perquè mai seran castellanos viejos. Si un dia els catalans acabessin assumint l’espanyolitat, tampoc serien vistos com a prou bons. No dic que tots els espanyols pensin així, però sí el nucli dur.

Què passaria si finalment tinguéssim un govern del PP i Vox?
Crec que perillaria la democràcia. Tal com ho veig en aquests moments, com més resisteix Sánchez, més es va podrint tot. La dreta espanyola estava buscant sota les pedres coses que semblaven agafades pels pèls, com el que afecta la dona del president. I de cop apareixen casos que semblen grossos. Això és molt depriment. El que diu Enric Juliana d’una implosió de les esquerres és possible. I hi ha el perill, aleshores, d’una majoria no ja absoluta sinó constitucional, molt àmplia.

I el país, com el troba?
El veig trist, desconcertat, amb un sector, el que representa el president Illa, amb voluntat de reconstruir els tòpics bàsics de la transversalitat catalanista. S’ha vist en la llengua, on han volgut trobar un comú denominador. I en la voluntat de reconstrucció econòmica, però que entra en contradicció amb l’emergència colossal de Madrid, que no havia passat mai. Després, hi ha un nou panorama social: el país ha canviat en 30 anys i hi ha una temptació molt forta a la societat catalana que, com que no hem pogut vèncer l’enemic gros, que ens ha esclafat, s’ha girat envers l’enemic feble, a qui culparem de tots els nostres mals, inclosos els lingüístics, enemic feble que és la immigració. Això és que em fa més por.

Tem Aliança Catalana?
Em fa por que el catalanisme, irritat i dolgut, tendeixi a buscar un enemic fàcil. Si passa això de manera majoritària, seria un gran error històric. El catalanisme com a minoria agressiva és un suïcidi. En el fons, és la teoria de la gran substitució del lepenisme, que és una enorme mentida. A França hi ha un 30% d’immigrants, que és molt, però el 70% són francesos. La diferència és que, en el cas de França, els francesos són majoria, però si ja ets una minoria lingüística a casa teva i et proposes enfrontar-te amb els nouvinguts, perdràs. Això deixant de banda totes les qüestions ètiques. 

El catalanisme només té futur si és integrador i, a més, no pot integrar de la manera que ho faria un estat perquè no ho hem estat mai. L’única manera de fer que té és connectar amb els nous sectors joves i integrar-los dins dels possibles en la idea de la catalanitat. No hi ha més camí que aquest. I si aquest camí és difícil, que ho és, l’altre és suïcida, a part d’estúpid.         

Ha esmentat el president Illa. Sempre se l’ha ubicat en l’entorn del PSC.
Sempre se m’ha ubicat, però… Jo vaig ser fundador del PSC. 

No va ser pallaquista. 
No. Jo vaig ser de Convergència Socialista.

Era molt progre, doncs.
Jo era molt progre. Però vaig ser molt amic d’en Pallach. Soc una mica com Forrest Gump, que per circumstàncies de la vida entra en contacte amb personatges importants. Alguna vegada escriuré un llibre sobre la gent que he conegut. A qui he conegut més ha estat a Pasqual Maragall. Bé, el fet és que vaig estudiar un COU experimental a l’institut, a Palafrugell. Això seria llarg d’explicar, però era un moment en què sectors propers al règim franquista, en la línia dels tecnòcrates, tenien alguns vincles amb figures del catalanisme que practicaven l’entrisme, és a dir, creien que el camí no era la confrontació al carrer i, en lloc d’estar en la línia del PSUC i l’Assemblea de Catalunya, aprofitaven tota escletxa. Aquí hi havia gent com Josep Laporte, que seria conseller, o Paco Noy. Gent que coneixia Pallach.

Pallach acabava de tornar de l’exili i el vaig tenir de professor a COU. Després em vaig preguntar com un tipus de l'exili escapat dos cops de la presó arriba els anys setanta -això sí que ja era normal- i fa classes en un centre públic. El fet és que vam tenir la sort de tenir-lo de professor i ens vam fer amics. La mare deia que m’estimava més en Pallach que al pare. Era aquella època en què rebutges una mica el pare, i jo vaig idealitzar-lo a ell. Ens vèiem molt. Quan va crear el seu partit, mai em va pressionar per entrar-hi. Només em va demanar que un dia anés a veure una persona a Platja d’Aro, i és així com vaig conèixer el futur conseller Joaquim Ferrer, que era pallaquista. Però li vaig dir que ja havia entrat a militar en l’altre partit socialista. Pallach mai m’ho va retreure. Després vaig anar a la mili, que va ser quan ell va morir.

L’actual PSC sembla un partit amb pocs intel·lectuals.
El que ha passat amb la cultura catalana no té res a veure amb aquell moment. Aleshores, la major part de la cultura estava al PSUC. I els qui no hi estaven van ajudar a construir el PSC. Això té un recorregut que culmina en el maragallisme del 92. Quan Maragall vol ser una altra cosa, conserva uns suports, però en decep diversos. Recordem que el Foro Babel neix d’un emprenyament amb Maragall. Venen els anys dels tripartits. Esquerra es va emportar una part important de la intel·lectualitat, que va anar virant del catalanisme a l’independentisme, com una part de la societat catalana. Els més liberals van entrar en el món dels postconvergents.

El problema de la cultura catalana ara és que bona part continua estant en la lògica independentista, des d’un malestar també una mica quevedià, sarcàstic, mentre que el PSC intenta reconstruir-se. Aquí hi ha hagut un gir important amb Illa de retorn als orígens. Però això no es fa en dos dies.

Creu que el PSC d’Illa està intentant retornar als seus orígens? Es farà més catalanista?
No que se n'hagi de fer. Jo crec que és molt catalanista. És cert que hi ha el discurs de la intel·lectualitat independentista que parla de desnacionalització, però el PSC el que fa sempre és intentar connectar amb la realitat, que és la que és i no la que voldríem que fos, que és una de les característiques del nacionalisme català: què hauria estat si Pere el Catòlic no hagués perdut la batalla de Muret?  El PSC va ser l’únic partit que, seguint la lògica del PSUC, es va fer càrrec de la complexitat catalana. Recordo ara una de les poques vegades que vaig parlar amb Jordi Pujol. Va ser a tomb del conclave que va elegir Papa a Josef Ratzinger, quan jo vaig fer unes cròniques des de Roma. 

Pujol va contactar amb mi a través de Pepe Antich, que era director de La Vanguardia, i em va citar per parlar dels motius de l’elecció papal. Però vam parlar sobretot de Catalunya. Li vaig dir que a ell el PSC li era molt fàcil com a adversari perquè jugava a favor de les cartes fonamentals, com el de la llengua, però que ell tenia una meitat de la cabellera catalana. Si fem aquesta metàfora, partim una llarga cabellera pel mig. Una meitat es perfuma i vitamina. L’altra es deixa als ajuntaments perquè s’espavilin com puguin i si queda bruta, mala sort. Només un partit s’ha fet càrrec de tota la cabellera, que és el PSC. Això genera unes contradiccions, li vaig dir, que per vostè és molt fàcil gratar-les.    

I què va contestar Pujol?
Pujol no contestava. El que volia és explicar-se ell. Si tu li trencaves el pensament, canviava de joc i continuava el monòleg. Però crec que això de la cabellera explica el que ha passat. De la mateixa manera que Espanya no és una nació perquè hi ha espais sagrats que s’haurien de respectar i no es fa, a Catalunya això també passa. Com el de la llengua, que no es pot fer servir per posar en contradicció el teu adversari.   

Per vostè, Espanya no és una nació?
No ho és perquè no té espais sagrats compartits. La prova es veu ara quan veiem que uns poders són capaços de posar en joc la justícia, o els serveis secrets en una altra època. Aquestes coses mai passarien a França o Alemanya, on hi ha espais sagrats que es respecten.  

Ha recuperat la interlocució amb Carles Puigdemont?
No. En el llibre, explico tota la meva història amb Puigdemont. 

Si us plau.
Explico que el vaig conèixer de jove, quan estàvem tots dos a El Punt, on feia de corrector. No havia acabat la carrera, gairebé com quasi tothom a El Punt. Van començar a treballar quan estudiaven i molts ja no van continuar. Va ser un moment molt brillant pel diari, molt viu i molt fresc. Ens vam entendre molt bé amb Puigdemont, que era independentista però molt pragmàtic. L’independentisme gironí d’aquells anys festejava amb la kale borroka, l’MDT, i ell se’n desmarcava clarament. Era un pujolista instrumental. 

Conversàvem molt. En el llibre explico com era el món convergent de Girona, que crec que és una aportació bastant original. Es va donar una circumstància personal a la qual jo podia respondre malament i vaig respondre bé: ell va ser director de la Casa de Cultura i jo no vaig poder ser. Seria una història llarga, que explico al llibre. Després, va ser alcalde i fou un temps de poc contacte.

I quan arriba a president?
El maig o juny del 2017, Puigdemont em truca i em diu d’anar-hi a dinar. Vaig a Palau. En aquell moment, a La Vanguardia l’estaven criticant molt i jo faig un article després del dinar que li era favorable i on no explico algunes coses insensates que li havia d’haver corregit i no ho vaig fer. Com, per exemple, que les Primaveres Àrabs s’havien fet amb 60.000 persones, que era la gent que ell comptava que teníem com a segura. Estava comparant l’Estat espanyol, que té unes estructures de poder des del cardenal Cisneros, amb uns països que han aconseguit la independència al final de la Segona Guerra Mundial. Una inconsciència total de qui era l’adversari total. Però no li vaig dir res. Al contrari. Vaig escriure un article que es titulava L’home tranquil.

Això era tres o quatre mesos abans de l’1-O.
Estem parlant de l’estiu del 2017. Al llibre explico els mails que li envio pocs dies abans de l’1 d’octubre, els missatges en què li dic que no porti la gent a l’escorxador perquè aleshores tota l’energia s’haurà de dedicar a aconseguir l’indult i l’amnistia teva i d’altra gent. Ell em va fer la confiança d’anar a un dinar on hi havia Mònica Terribas, Francesc-Marc Àlvaro, Jordi Basté, Antoni Bassas, Pilar Rahola i jo. 

Interessant.
Quan pugem a la Casa dels Canonges, entro a l’ascensor amb la Mònica Terribas, que em mira com dient: "Què fa aquest botifler aquí?". Jo somric, però la Terribas em va treure de Catalunya Ràdio. Que no me’n queixo, no suporto la cultura de la queixa. M’havien assegurat que jo continuaria a la tertúlia i quan ella arriba, em va treure. M’ho va dir explícitament. Volien que hi anés per Sant Narcís, a fer de gironí, i vaig dir: "Home, això no". 

La trobada amb aquests periodistes es produeix després del referèndum.    
Sí, just després. És una reunió per consultar com havia de proclamar la independència, com a assessors de comunicació. Jo soc l’únic que diu que no llegeixi la declaració. No podia entrar a discutir la qüestió de fons. Li dic: "Tu pots ensenyar un paper, però no el llegeixis perquè jurídicament no tingui tanta sortida". Francesc-Marc Àlvaro va estar més o menys d’acord amb mi i la Pilar Rahola se’m va abraonar. En el llibre explico amb detalls el que va dir cadascú. Al final, li vaig dir que s’aferrés com pogués a Donald Tusk, que havia criticat l’actuació de la policia espanyola. 

I va continuar parlant els dies següents?
L’última conversa que tinc amb Puigdemont va ser quan ell va dir que convocaria eleccions. Li vaig dir que això és el que ha de fer un líder. Si fa una cosa que va en contra del que pensa la seva gent, ho ha de fer. Després em diu: “Toni, no em donen cap seguretat a Madrid”. A partir d’aquí, només fantasiejo en el llibre sobre què devia pensar Rajoy. 

Perquè un testimoni que va fer d’intermediari entre Puigdemont i Sáenz de Santamaría, truca la vicepresidenta a les vuit del matí per dir-li que Puigdemont ha decidit convocar eleccions, però demana que el procés del 155 que el govern espanyol ha aprovat, però ha de ratificar el Senat, es reverteixi i demana un senyal. “Em sembla raonable”, diu Santamaría. Però passen les hores i Puigdemont es troba emparedat entre les 155 monedes de Rufián i un Rajoy que deu pensar: "Per què li he de treure el peu del coll?".         

Com està la relació amb Puigdemont?
Em va escriure una carta des d’Alemanya, quan era empresonat, per dir-me que trencava el calaix de la nostra amistat. Una carta que diu que ha reescrit cinc vegades. Jo no li vaig contestar. La meva dona i la meva filla m’aconsellen que deixi que es desfogui. Li vaig contestar temps després, quan ja havia publicat les seves memòries, on em tracta de lacai de l’amo. Una altra cosa és el paper del cardenal Omella.

El president Puigdemont l’esmenta en el seu llibre.
Ens acusa d’haver-lo aturat. Un grup de persones de Barcelona va demanar al cardenal Omella si podia intentar que el Papa intermediés. D’això, Omella no en vol parlar ni vol que se’n parli i vol que jo sigui discret. Però jo tinc els meus contactes al Vaticà i sé com va acabar aquesta història.

Continuï, sisplau.
El cert és que Omella es va reunir amb el papa Francesc, que li va dir que de política espanyola no en sabia prou i que parlés amb el secretari d’Estat, el cardenal Parolin. Aquest el rep i li mostra una nota en favor de la unitat d’Espanya que tenia preparada la secretaria d’Estat. Hem d’entendre que els italians van lluitar per unificar Itàlia i els és difícil d’entendre una cosa com el procés. Aleshores, Omella li demana que, si us plau, no publiquin el document. Com que jo explico això al llibre, The Objective va publicar que “el cardenal Omella va aturar una declaració del Vaticà en favor de la unitat d’Espanya”. Puigdemont i Xevi Xirgo ridiculitzen Omella, però és del tot injust. Omella va fer el que va poder.     

S’ha atipat del debat públic?
A veure, la gent ha anat a la presó, Puigdemont no pot veure la seva família. A mi això m’ha sabut molt de greu. Discrepava d’ells, però això és diferent de l’empatia. Aquesta gent ha patit molt. Però jo m’ho vaig passar molt malament perquè soc un pont per vocació. Soc un catalanista històric, transversal, i vaig rebre de totes bandes. Les tertúlies van deixar de ser un lloc de conversa, de background, de parlar de tot sense dogmatitzar, i es van anar convertint en succedanis de la política. Això no m’agradava. Un dels errors de la meva vida és haver perdut el temps en tot això. Les tertúlies són soroll i jo me les prenia molt seriosament.

Es mostra molt crític amb l’actual moment humà. Diu que no sabem què passa ni què ens passa. En les pàgines finals del llibre, parla d’una cultura dominada per la inconsistència. Però també d’esperança. Com que estem a les portes d’un cicle nadalenc, posi un colofó una mica esperançat.
Distingeixo entre l’optimisme i l’esperança. Crec que l’optimisme és causant de molts dels mals que ens han passat. Sigui el tema climàtic o el que sigui. És allò de dir “ja s’arreglarà”, un optimisme beneitó. El pessimisme és aferrar-se a les dades de la realitat, que són dolentes. Ara tinc una mirada pessimista sobre el món, però a la vegada esperançada. L’esperança és el convenciment que hi ha coses per les quals cal lluitar. Ho diu Ernst Bloch en moments molt durs, al final de la Segona Guerra Mundial, quan el pessimisme sobre la condició humana era absolut, quan defineix l’esperança com un despertador, que activa. 

En el meu cas, l’esperança té un altre fonament, que és que no considero que la vida humana sigui només material, sinó que té una transcendència i no estem condemnats al buit. Això em dona ànims. També vull dir una altra cosa. Per tenir esperança, un país ha de creure en alguna cosa. Per tant, soc molt crític amb tot el desconstructivisme històric, metafísic, familiar, sexual. Com si s’hagués desmuntat tot, com ara el que fan a Castellar del Vallès, amb un Nen Jesús que vol ser una nena. Tot aquest tipus de coses. Ara heu de desmuntar també el pessebre? Una societat que ho desmunta tot no pot creure en res i no pot tenir esperança.