Icona a l’esquerra del PSOE. Tiktoker disruptiu a les xarxes dominades pel discurs de Vox. Premi Flagell de l'oposició de l’Associació de Periodistes Parlamentaris. Troll per als pseudomitjans d'extrema dreta que el persegueixen a les portes del Congrés. Intuïtiu, mordaç i mediàtic... I un maldecap per bona part de l’arc parlamentari, fins i tot per alguns que seuen al sector esquerre de l’hemicicle.
Nou anys després d’iniciar la seva etapa a Madrid, Gabriel Rufián ha construït un perfil propi que en els darrers mesos l'està propulsant més enllà de les sigles d’ERC. El baròmetre de desembre del CIS ja apunta que un 8,2% dels espanyols el voldria com a president a la Moncloa. Just darrere de Pedro Sánchez (36,8%), Alberto Núñez Feijóo (16,8%) i Santiago Abascal (15,1%). I -molt important- per primera vegada passa davant de la que havia de ser el referent de l’alternativa al PSOE, Yolanda Díaz (6,6%).
Rufián i Díaz gairebé no es parlen. Ho va explicar ell mateix fa una setmana a El Intermedio. La ruptura té data: 3 de febrer de 2022. Aquell dia, des de l’estrada, va justificar el "no" d’ERC a la reforma laboral de la vicepresidenta afirmant que era una “bici sense rodes” i una “estafa”. La ferida no s’ha tancat mai, i la reforma es va aprovar per l’error -o no- d’un diputat del PP. De fons, el xoc tàctic entre dues forces que -aleshores- pugnaven pel mateix electorat.
Front Popular, un toc d’atenció a l’esquerra
Com un extrem lliure, Rufián explora el desmarcatge i planteja una mena de Front Popular de forces sobiranistes, autodeterministes i independentistes que arribi on Sumar no ha sabut arribar i mantingui les constants vitals del que hi ha a l'esquerra del PSOE. Sobre el paper, per multiplicar escons, evitar que el mètode d’Hondt castigui l’atomització progressista i frenar l’ascens de la dreta i la ultradreta. En realitat, un toc d’atenció: si l’esquerra no sap fer aliances, perdrà.
El seu entorn promet que només es tracta d’una idea de laboratori i nega que formi part de cap maniobra interna en clau de partit. De moment, ERC no li compra l’invent, i alguns membres de la direcció fins i tot voldrien que l’àrbitre assenyali fora de joc. Rufián capta votants de fora del perímetre republicà, entra a les televisions i als mòbils de ciutadans que no sintonitzen mitjans progressistes o sobiranistes, però alhora irrita quadres del partit que es regeixen per cànons orgànics i que hi veuen una jugada personal.
Disputar l’hegemonia cultural a la dreta
L'última incorporació al seu argumentari ha fet evolucionar el ventall tradicional d’ERC. Aposta per disputar l’hegemonia cultural a la dreta. Fa un mes va demanar a tota l’esquerra que sigui valenta i parli de seguretat i immigració, perquè “n’hi ha prou de posar l’orella cinc minuts” per saber que “són un repte per als barris”.
Objectiu: trencar el silenci tradicional de l’esquerra sobre aquestes qüestions per no deixar tot el camp lliure a la dreta i la ultradreta. “No parlar d’alguna cosa no és astúcia, és abandó”, va dir. Un discurs que podria regenerar recels i malestar entre els sectors més esquerrans, però que s’ha fet lloc al partit. Junqueras defensa en públic que “una Catalunya de 10 milions és impossible” de sostenir i no defuig debats com la demografia o la immigració.
Projecció a Catalunya
Les propostes, receptes i discursos de Rufián tenen bona acollida també entre els seus votants potencials. L’enquesta d’Ipsos per La Vanguardia del 21 de setembre el situava com el polític català amb més aprovació a Catalunya (48%). Per davant de Salvador Illa (45%), Oriol Junqueras (36%) i Sílvia Orriols (27%). El semifiasco de Santa Coloma de Gramenet -on es va presentar a contracor a les municipals i malgrat millorar lleugerament els resultats va quedar segon- és història. L’aproven un 84% dels votants d’ERC, un 80% dels comuns, un 61% del PSC i un 38% de Junts.
Amb tot, Rufián no aconsegueix la mateixa projecció a Catalunya que al conjunt de l’Estat. El CEO del 24 de novembre el situa en cinquena posició com a preferit per ser president de la Generalitat amb un 4% de les respostes, per darrere d’Illa, Puigdemont, Orriols i Junqueras. El líder d’ERC el supera àmpliament entre els votants del partit. A Catalunya també queda en cinquena posició en les preferències de president espanyol, després de Sánchez, Abascal, Yolanda Díaz i Feijóo, i amb un 2,4%.
El canvi de cicle, oportunitat per recuperar vot útil
Malgrat les crítiques i els recels sobre el seu grau d’independentisme, Rufián creix, igual que el seu personatge. I a mesura que s’esgota la legislatura s’acosta el moment en què la direcció del partit l’ha de revalidar. Després de les incerteses inicials de la direcció, l’expansió de la seva figura en els darrers mesos i la imminència del final de cicle de Sánchez han esvaït els dubtes sobre la seva continuïtat.
Tret del CIS, les enquestes apunten que PP i Vox tindran majoria absoluta a les generals, i ERC necessitarà contundència per erigir-se en oposició frontal a un eventual govern de Feijóo. A les últimes eleccions, els republicans van ser víctimes del vot útil en favor del PSC i els comuns i van perdre sis diputats.
Però davant la imminència del canvi de cicle, si els socialistes no aconsegueixen projectar un frec a frec amb la dreta que reforci el "si tu ni vas, ells tornen", Rufián tindrà oberta la possibilitat de recuperar suports. De moment, enquestes com el CEO apunten a una millora, a mig camí dels 13 escons que tenia el 2019. Els en donaven 9 o 10 enfront dels 7 actuals.
Més enllà del rèdit electoral, Rufián ha sabut plantejar debats i connectar amb part dels ciutadans cansats de l’esquerra tradicional. Davant una dreta i una ultradreta desacomplexada, ofereix confrontació i relat. Potser a la pròxima legislatura ERC tindrà un marge d’influència limitat al Congrés, però caldran reflexions profundes a l’esquerra. I mentrestant, com deien els Kortatu: “Sempre queda molestar”.
