Fa anys que Gabriel Rufián i Míriam Nogueras no parlen. Eviten —literalment— coincidir al mateix ascensor al Congrés dels Diputats. S'esquiven als passadissos. "Es menyspreen tant que ja ni s'insulten", diu un assessor veterà de la cambra. Deixen els contactes en negociacions sectorials en mans dels seus diputats. Sovint, el PSOE ha de fer de pont per provar de lligar majories. "Estem tan distanciats que no hi ha res a negociar", explica una font d’ERC. "Els ignorem, directament", apunten a Junts. Madrid és l’escenari més abrupte de la mala relació entre els antics socis del procés.
El fet que el portaveu d’ERC qualifiqués de "rata" Josep Maria Cruset, diputat de Junts, que acusés l’entorn de Carles Puigdemont de creure’s James Bond o que afirmi que el grup de Nogueras treballa per la patronal no ajuda a millorar la relació. Tampoc que Nogueras repliqués ja els primers acords d’ERC acusant els republicans de donar suport a Sánchez "a canvi de res", de fer seguidisme del PSOE i de vendre’s per "quatre pastanagues". Com en qualsevol guerra, uns i altres s’acusen de propiciar l’enfrontament.
El cert, però, és que els dos operen sobre realitats diferents i que la confrontació encaixa en les seves estratègies. Rufián, el dirigent polític més valorat pels catalans (segons l’enquesta d’Ipsos per La Vanguardia publicada el 21 de setembre), s’ha erigit com una ànima lliure dins d’ERC i ha fet de la contundència contra la dreta una de les seves boies de flotació. La seva proposta de fer un front de l’esquerra del PSOE a les pròximes generals el va fer topar amb la direcció, que el té al punt de mira i encara no ha decidit qui serà el cap de llista. “Es troba en mode supervivència”, diu un dels seus excol·laboradors. Té contestació interna dins del seu grup parlamentari, i —com ha passat a altres portaveus de grups catalans al Congrés— rep més adhesions a Madrid que no pas entre les seves pròpies files.
Nogueras, per la seva banda, manté línia directa amb Waterloo i es perfila com un dels falcons de Junts. Ha fet de l’hermetisme una eina més de la negociació, i ha aconseguit que no hi hagi filtracions instaurant una disciplina fèrria entre els seus diputats. Esmorzen i dinen plegats. Dormen al mateix hotel. El seu tarannà combatiu ajuda a oblidar que Junts ja fa temps que va aparcar el no surrender i juga a la lògica de la negociació a Madrid. I el seu discurs en temes com la immigració busca mantenir a ratlla l’assalt d’Aliança Catalana sobre l’electorat del seu partit. Tot plegat ha generat l’animadversió de bona part dels socis de la investidura, que no li ho posen fàcil a Junts per tirar endavant els acords, però també ha reforçat la imatge d’un grup parlamentari rocós amb qui el PSOE faria bé de no especular.
Anatomia d’un trencament
La tibantor personal entre els portaveus de les dues grans formacions independentistes és el reflex de la ruptura del final del procés i l’aflorament de les diferències estratègiques i ideològiques entre els partits promotors. ERC i Junts van investir Sánchez i —tret d’alguns episodis de col·laboració— es van afanyar a provar de treure rendiment per separat del seu suport al PSOE. Els dos han aconseguit èxits relatius, com l’amnistia, han estat determinants per condicionar el govern espanyol, a qui han obligat a situar Rodalies i el finançament com a prioritats, i han arrossegat els socialistes a defensar com una riquesa la pluralitat de l'Estat.
Però acumulen incompliments. Cap dels dos té premi a les enquestes, que situen ERC i Junts amb resultats semblants -o lleugerament pitjors- als de les últimes generals: set escons ERC, com ara, i cinc Junts, dos menys, segons la d’Opina360 publicada aquesta setmana per a Antena 3.
Des d’aleshores, han seguit dues estratègies de negociació divergents però amb resultats similars. ERC va optar pel pragmatisme i un suport de tarifa plana en forma d’estabilitat parlamentària. Ha pogut vendre alguns acords, com els indults o la condonació del deute del FLA, però ha quedat lluny de l’objectiu pel que fa al traspàs "integral" de Rodalies, el finançament singular i una taula de diàleg sobre el conflicte que -amb el PSC al Govern- ha quedat per a finalitats decoratives.
Junts, per contra, manté un sistema de "carpeta a carpeta" d’acords puntuals i insisteix que no forma part de cap bloc al Congrés. Ha obtingut visibilitat mediàtica gràcies als últims retocs de l’amnistia i les converses a Suïssa, però bona part dels compromisos del PSOE, com la delegació de les competències en immigració i l’oficialitat del català a Europa, han quedat bloquejats, bàsicament perquè no depenen exclusivament del govern espanyol.
Desamor... fins que governi el PP?
De fet, l’enfrontament entre Rufián i Nogueras amaga que cap de les dues formacions està en disposició d’impulsar una agenda rupturista. Amb els seus pactes i negociacions, Junts i ERC han apuntalat els governs socialistes i una "normalització" de Catalunya que, a mesura que es fa realitat, allunya qualsevol impuls de mantenir un front comú independentista i desplaça el debat polític cap a l’eix dreta-esquerra.
Sense un conflicte territorial candent, els dos partits juguen als seus respectius camps ideològics de la mateixa manera que PSOE i PP ho fan a Espanya. Tenen via lliure per confrontar sobre economia o immigració. Potser l’amor tornarà el dia que Sánchez perdi unes eleccions i hi hagi un govern del PP amb suport de Vox. Perquè no hi ha res que carregui millor la bateria de l’independentisme que la dreta espanyola envalentida i a l'atac.
