Mentre ens baixen les pulsacions per l'eliminatòria de Copa d'ahir i mesurem les conseqüències del xoc entre Donald Trump i Pedro Sánchez, el govern de Salvador Illa i ERC juguen una partida de pòquer. Una partida on un tercer, l'executiu espanyol, reparteix joc i decideix quan s'acaba la catxa i es posen les cartes damunt de la taula, i que sigui el que Déu vulgui. Era previsible que el Ministeri d'Hisenda, que fins a darrera hora vol comandar María Jesús Montero, no ho posaria fàcil. I no ho fa. La candidata del PSOE a Andalusia es nega a garantir i a assumir públicament que, en efecte, Catalunya podrà recaptar el 100% de l'IRPF quan estigui a punt per a fer-ho. Sobre fins a quin punt la cosa es va complicant us aconsello la crònica de Bernat Surroca i Lluís Girona.
Per facilitar l'aprovació dels pressupostos d'Illa, que podrien ser els últims de la legislatura, ERC no fa cap gran petició. Senzillament, es conforma amb rebre garanties que allò que van pactar fa un any i mig en el marc de la investidura d'Illa, que va ratificar el PSOE i que es va presentar com a històric, es complirà si hi ha els vots necessaris al Congrés. El desenllaç del compliment -o no- serà, per força, entenedor i només admetrà una resposta binària. Oriol Junqueras ja va acceptar ajornar-ho amb l'argument que recaptar des de l'Agència Tributària de Catalunya el 2026 un impost tan important no era realista. I el fet és que el PSC no volia assumir aquesta competència i es conformava amb fer-ho de forma compartida amb l'agència estatal, en forma de consorci tributari.
El lector informat sap que és important tenir pressupostos, és clar. La pròrroga no és la fi del món, però ho endarrereix i ho complica tot a l'administració i és, per damunt de tot, una derrota política del Govern. I també ha detectat -això ho assumeix fins i tot el PSC en privat- que el govern espanyol és, sovint, poc amic d'honorar els acords. Però, en el moment crític del procés, els socialistes es van conjurar per tenir una línia vermella en la seva acció política: no fer res que incomodi al PSOE o que posi en evidència la seva aposta per entendre's amb Espanya com a alternativa a la suposada paràlisi ("la dècada perduda", deia Illa) de l'independentisme. Entendre's amb una Espanya governada per l'esquerra i tenir, a Catalunya, una administració lleial i capficada en la gestió de l'autonomia era, deien, el salconduit segur cap a un finançament singular, al compliment amb les inversions, la garantia que els trens funcionessin, i l'accés a uns serveis públics posats al dia. Que cadascú tregui les seves conclusions.
Els pressupostos depenen de Sánchez i de fins on el president espanyol creu que una nova "cessió" (un compliment, vaja) empitjora les opcions del PSOE a Andalusia. Cap enquesta atorga a Montero possibilitats de ser presidenta de la Junta i està per demostrar que no obrir la mà, més enllà de degradar les relacions entre socis a Catalunya i deixar-la sense pressupostos, li doni un grapat més de vots a Almeria o un escó per Cadis. Cedeixi o no la candidata Montero, només se sabrà l'efecte d'una de les dues possibilitats.
ERC va presentar ahir la seva esmena a la totalitat després d'haver donat uns dies de coll a la negociació i constatar que el ministeri no s'ha mogut en les darreres converses dels equips negociadors. El PSC ho va entomar amb estoïcisme. Hi ha temps fins al 20 de març i segur que es poden trobar solucions imaginatives, però ara ja caldrà una intervenció providencial de Sánchez. La Moncloa dona per fets els vots d'Esquerra com si a Catalunya operés la lògica del Congrés, on el temor a l'alternativa (PP-Vox) li posa més fàcil aconseguir els vots del grup de Gabriel Rufián. En amplis sectors d'ERC hi ha la sensació que, al marge de l'agenda personal del seu portaveu, haurien d'haver ensenyat més les urpes aquests anys.
Però més enllà del debat dels pressupostos de 2026, el preocupant de tot plegat és observar la manera com es poden arribar a devaluar els pactes. Es pretén que allò que es va signar i presentar com a factible entre el PSC (amb el vistiplau explícit del PSOE) i ERC, aleshores en batalla congressual però amb junqueristes i roviristes compartint equip negociador, sigui objecte de discussió quan s'ha d'aplicar i que s'acabi convertint en un guió de negociació i no en un contracte que obliga a les parts.
Illa va triar socis i sap que la proposta de Josep Sánchez Llibre per tal que pacti els pressupostos amb Junts és una simpàtica boutade que viu en el somni del líder patronal per fer de broker de la sociovergència. El president està obligat a fer-se valdre per sortir-se'n. Els compliments dels acords no depenen d'ell per més que vulgui convertir la seva paraula en l'única garantia, però ell és qui té més palanques de pressió a la Moncloa. Si és que no vol convertir la seva agenda del "retrobament" en una altra dècada (o qui sap si només un trienni) "perduda".
Avui no et perdis
- Trump trencarà relacions comercials amb Espanya pel xoc sobre l'Iran: «És un aliat terrible»; per Natàlia Pinyol.
- Junts implosiona a Sabadell; per Oriol March.
- Junts i la CUP li prenen l’alcaldia de Tàrrega a ERC: Rosa Maria Perelló serà l’alcaldessa; per Àlvar Llobet.
- La proposta d'acord entre Educació i els professors es consultarà de manera pionera a tots els docents; per David Cobo.
- Un dia al Mobile: robots que es barallen, la omnipotència de l'IA i el supermercat del futur; per Guillem Delso.
