Un gran rellotge de corda, un Chillida, un Guinovart i una fotografia del fiscal general de l'Estat amb Volodímir Zelenski. El despatx d’Álvaro García Ortiz a la seu de la Fiscalia és tan lluminós que va haver de canviar la disposició de la taula per treballar sense que el sol el molesti.
El Palau de Fontalba, una joia arquitectònica construïda el 1912 i situada al carrer Fortuny de Madrid, va ser seu del Consell Suprem de Justícia Militar, el màxim òrgan de justícia castrense des dels anys 40 i durant la dictadura.
Ell mateix explica que al seu despatx s’hi feien interrogatoris: els investigats se situaven en una taula davant d’un dels finestrals perquè el sol els enlluernés mentre rebien preguntes incriminatòries.
El 2025, mentre es commemora el 50è aniversari de la mort de Franco, la judicatura espanyola manté alguns dels usos i costums d’aquells temps. La causa contra el màxim responsable de la Fiscalia no va sorprendre gairebé ningú als reservats de Madrid. García Ortiz es trobava en el punt de mira de la dreta mediàtica, política i judicial des del seu nomenament.
El PP, Vox, el CGPJ i l’Associació de Fiscals havien demanat el seu cessament. Però el foc a discreció es va multiplicar quan es va enfrontar als fiscals de sala del Tribunal Suprem en defensa de l’aplicació de l’amnistia i els va rellevar. Un cop de timó en una fiscalia que havia estat punta de llança de la persecució contra l’independentisme abans, durant i després del procés.
Cacera major
El "vist per a sentència" d’aquest dijous marca el colofó d’una llarga batalla política i judicial. Mai fins ara un fiscal general havia estat jutjat, i menys per una filtració destinada a desmentir una falsedat: la del cap de gabinet d’Isabel Díaz Ayuso, Miguel Ángel Rodríguez (MAR).
Tot i cobrar de l’erari públic, MAR va defensar la parella de la presidenta, Alberto González Amador, i es va inventar una oferta inexistent de la Fiscalia al comissionista.
Al principi, la querella per revelació de secrets contra García Ortiz només buscava desviar l’atenció del cas Ayuso. Però la triple aliança de la dreta política, mediàtica i judicial va fer possible l’impensable: veure un fiscal general al banc dels acusats. Un èxit per al PP, que en aquests 13 mesos d’instrucció i de linxament mediàtic ha desgastat el prestigi del fiscal general i del govern espanyol.
L’objectiu era la dimissió, no el judici
L’objectiu dels populars era la dimissió del fiscal, no arribar a judici. “Si el PSOE no exigeix la dimissió de García Ortiz, l’acompanyarà fins al banc dels acusats”, va advertir Feijóo el 9 de setembre.
I això, precisament, és el que ha fet el govern espanyol. García Ortiz no va dimitir, i la Moncloa va decidir donar suport al fiscal general fins a les últimes conseqüències.
El pols arriba al seu final, i les sessions del judici han posat en dubte la instrucció del jutge Ángel Luis Hurtado, que va basar tota la causa en indicis sense disposar de proves directes.
Obcecat en la cacera del fiscal general, Hurtado no va investigar mai altres possibles autors, inclosos els centenars de persones que treballen a la Fiscalia, i va deixar una porta oberta que la defensa ha sabut explotar.
El judici també ha demostrat la desproporció de l'UCO. Va registrar el despatx del fiscal durant 12 hores i va fer un bolcat integral de tots els dispositius sense aplicar cap filtre temporal. I ha evidenciat el paper còmplice dels mitjans de la dreta, que van replicar la informació tòxica que proporcionava Miguel Ángel Rodríguez sense cap comprovació.
Com a clímax histriònic de la instrucció, l'UCO va acabar filtrant l’informe sobre la suposada filtració del fiscal i va ‘oblidar’ suprimir les seves dades personals, el correu electrònic i el telèfon. Pista lliure per als ciberassetjadors, que van col·lapsar les seves bústies.
Ara la decisió està en mans d’un tribunal de majoria conservadora. Però de moment la ponència ha caigut en mans de la progressista Susana Polo, que podria inclinar-se per una sentència absolutòria. Caldrà veure si els seus companys conservadors s’ajusten al que s’ha vist al judici o prefereixen explorar la jurisprudència creativa.
Els efectes de la sentència
La sentència tindrà un impacte directe en les estratègies del govern espanyol i del PP. Per a Feijóo, el processament del fiscal general pot convertir-se en un regal enverinat. Aquesta setmana els populars ja han rebut un cop dur amb l’informe de l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), Dean Spielmann, que avala l’amnistia i diu literalment que es va desplegar “en un context real de reconciliació política i social”.
Una absolució deixaria en evidència que l’ofensiva hiperbòlica dels populars contra el fiscal —Feijóo ha arribat a qualificar-lo “delinqüent”— no tenia cap altra base que el seu interès per fer caure el govern de Pedro Sánchez.
Però la condemna de García Ortiz també pot tenir contraindicacions per al líder del PP. Reforçaria el poder de la presidenta de la Comunitat de Madrid, que després de fer caure Pablo Casado es cobraria el cap de —ni més ni menys— tot un Fiscal General de l'Estat.
Ayuso ha demostrat que no té límits en el seu radi d’acció. Ja ostenta el poder polític, mediàtic i judicial a la capital de l'Estat, i Feijóo disposaria de menys marge de maniobra per frenar les pulsions de poder de la baronessa.
El govern espanyol també es juga part de la seva supervivència en aquesta batalla. Una absolució li permetria argumentar que la resta de causes contra l’entorn del president espanyol, especialment les que afecten la seva dona i el seu germà, són fruit de les maniobres dels populars.
En canvi, una condemna deixaria encara més tocat un executiu que ja no disposa de majoria al Congrés, que viu immers en un setge judicial al seu president i que aspira a revertir la debacle en el nou cicle electoral.
Sigui com sigui, el fiscal general és conscient que és víctima del mateix lawfare que la judicatura espanyola ha aplicat als líders del procés.
És una de les grans paradoxes de les esquerres espanyoles: no van voler veure que l’aplicació expansiva del poder judicial per frenar el procés d’independència només era un assaig general del que encara pot arribar.
