Franco havia mort, però tots els que havíem fet el possible per enderrocar-lo, sabíem que la repressió continuaria, la censura, les detencions arbitràries, la tortura, l’acció dels grups para-militars, l’actuació letal de la policia. També la violència dels que creien, en contra de tota l’oposició antifranquista que no havien d’aturar la lluita armada.
Els anys 1976 i 1977 no poden assimilar-se fàcilment. Són intensos en política del règim, en accions de l’oposició clandestina fins a l’abril de 1977, en els contactes exteriors, en les divisions en el si del franquisme. L’actitud valenta de l’església, amb Tarancón al capdavant, els militars demòcrates (UMD) intentant deixar clar que l’exercit no era un bloc sense escletxes. Els grans pilars de la dictadura s’esquerdaven
Intensa en l’activitat dels partits que no eren legalitzats, però que la desorientació de tots plegats els permetia, a vegades actuar com a legals. L’any 1976 està farcit d’actes i mobilitzacions antifranquistes de gran volada, com el Míting de la Llibertat (22 de juny), la Marxa de la Llibertat (juliol) o la Diada Nacional a Sant Boi de Llobregat (11 de setembre). Tampoc cal oblidar altres esdeveniments com les manifestacions per l’amnistia impulsades per l’Assemblea de Catalunya (1 i 8 de febrer), la vaga general política a Sabadell (febrer), les Primeres Jornades Catalanes de la Dona (del 27 al 30 de maig), la llarga estada de Josep Maria Xirinacs a les portes de la Model per exigir l’amnistia, les mobilitzacions pels drets dels gais impulsades pel FAGC (Front d’Alliberament Gai de Catalunya), o l’aparició de l’Avui, el primer diari en català publicat després de la Guerra Civil, fruit d’una mobilització popular inèdita, amb l’objectiu de crear un diari català, independent, democràtic i popular, entre d’altres.
No és possible fer un resum d’aquells intensos anys que no foren modèlics ni inmodèlics, varen ser els que la correlació de forces i l’entrega fins a la mort de molts militants antifranquistes van aconseguir.
He dubtat molt sobre si calia commemorar el mig segle de la mort del dictador Franco. Ara que s’acosta el 20 de novembre i van apareixent publicacions monogràfiques, iniciatives de debats serens i rigorosos, de jornades locals, penso que és hora que sigui un homenatge a tots els que no van aconseguir veure-ho i a tots els que guarden cicatrius físiques o psicològiques d’aquelles hores fosques que cridaven llibertat.
A la major part dels militants antifranquistes els va amarar una certa decepció i molts reberen l’oblit per tota paga. Però va ser la seva lluita als barris, la seva lluita a les fàbriques i a les universitats la que van obligar a unes Corts de procuradors escollits d’entre l’entorn del dictador a acceptar unes eleccions obertes el mes de juny de 1977 Mariano Sánchez Soler és dels que s’ha atrevit a posar números a una repressió que encara ara no s’ha explicat del tot. En vuit anys de la Transició calcula 2663 víctimes per la violència política que busca crear por en la resta de ciutadans perquè no actuïn.
D’aquestes 2.663 víctimes, 591 van ser assassinades. 88 per violència d’origen institucional, 403 per actes de terrorisme. Dels ferits, la meitat ho foren per organitzacions que no van abandonar la lluita armada i les altres per repressió policial o de grups para-policials,
M’acullo a les xifres del periodista Sánchez Soler perquè hi ha moltes fonts i moltes contradiccions entre elles. La memòria del Fiscal de l’estat només va recollir la violència política l’any 1978 i la va xifrar 2.402 accions.
No és certa la versió que tot fou una bassa d’oli; però és cert que els canvis foren vertiginosos i imperfectes com en altres estats on hi ha hagut períodes de règims totalitaris durant el segle XX. En el primer trimestre de 1976 van comptabilitzar-se 17.000 vagues o conflictes laborals on es reclamava el dret a sindicació i llibertats polítiques per a tothom.
Només vull deixar constància que la narrativa no és innòcua i que la por de parlar-ne pot facilitar que vulguin apropiar-se de la democràcia, que amb defectes, ara gaudim quan no hi ha cregut mai.