Hi ha víctimes que compten i víctimes que no. Cossos que obren informatius i cossos que s’esvaeixen en una estadística remota. Genocidis que mobilitzen carrers, universitats i governs, i d’altres que passen sense pena ni glòria mentre ciutats senceres són esborrades del mapa. El que està passant al Sudan —a El Fasher, a Darfur— és una d’aquestes massacres invisibles. I la pregunta ja no és què passa allà, sinó què diu de nosaltres el fet que mirem cap a una altra banda.
Per què hi ha víctimes de primera i de segona? Per què la mort de desenes de milers d’adults i de nens en sis setmanes no sacseja consciències, mentre altres conflictes generen una indignació sostinguda —i sovint selectiva—? La resposta fàcil és apel·lar a l’antisemitisme o al racisme atàvic d’Occident. I sí, hi són. Però no ho expliquen tot. Reduir-ho a això és còmode: ens permet sentir-nos moralment superiors sense qüestionar el sistema que sosté aquestes jerarquies del dolor.
El cas del Sudan és especialment incòmode perquè no encaixa bé en els relats habituals. No hi ha un enemic clarament demonitzat pels blocs mediàtics occidentals. No hi ha un conflicte fàcil de simplificar en bons i dolents que encaixi amb les nostres trinxeres ideològiques. I, sobretot, hi ha un aliat incòmode: els Emirats Àrabs Units. Un soci estratègic, comercial, militar. Un comprador d’armes fiable. Un actor clau en l’equilibri geopolític que Occident no vol tocar. Les víctimes multipliquen per deu les de Gaza, però no ens importen.
Per això es parla poc del fet que els Emirats impulsen, financen i armen les milícies responsables del genocidi al Sudan. Per això les democràcies occidentals continuen venent armes a un règim que alimenta massacres, violacions sistemàtiques i neteges ètniques. I per això el sistema internacional de “mai més”, de la “responsabilitat de protegir”, s’ha convertit en una litúrgia buida, en un decorat moral que cau a la mínima prova de força.
Occident es mobilitza per Gaza, però no pel Sudan. No perquè la vida palestina valgui més que la vida sudanesa, sinó perquè Gaza és un mirall on projectem els nostres conflictes interns: la memòria d’Europa, la culpa colonial, l’antisemitisme, les fractures ideològiques. El Sudan, en canvi, no ens interpel·la. No ens reflecteix. No ens incomoda prou. És lluny, és africà, és complex, és prescindible.
I aquí rau el nucli del problema: la jerarquia moral no es construeix només sobre el racisme o els prejudicis, sinó sobre els interessos. Sobre qui molesta i qui no. Sobre quines morts tenen conseqüències polítiques i quines poden ser assumides com a “danys col·laterals” del món tal com funciona.
El més greu no és només que El Fasher hagi estat arrasada i que les milícies àrabs hagin decidit eliminar tot rastre de població negra. És que era perfectament previsible. Avisada. Documentada. I, així i tot, ignorada. Això no és una fallada puntual, és un col·lapse del sistema. Una confessió implícita que la vida humana té preu variable segons el mapa, els aliats i el relat.
Potser per Nadal ens agrada repetir allò de "pau a la Terra" i "bona voluntat". Però mentre encara acceptem que hi ha genocidis tolerables i víctimes descartables, aquestes paraules no són res més que propaganda moral. El Sudan no és una excepció. És el símptoma. I el silenci d’Occident, també.