Un dia com un altre. Pots dinar? Va som-hi. Ja m’ho arreglo. Quedem prop del meu despatx. No es pot dir que no. Fa dies que no ens veiem. I a més, també ve l’altre pirata del trio. Ens trobem abans. I, mentre esperem al que triga, comencem a parlar. Tenim corda, tenim temes. Ara estem passant per una part de guió una mica esgarrapat. Tu més que jo segurament, perquè serà Urà o serà la providència, però tots tenim èpoques. I què tal, i com ho portes. Doncs mira, continuo amb això, ara buscant això altre. I com que tens punts genials perquè ets un geni em dius que m’obsedeixo amb la dificultat, que la persegueixo. Que em posa, vaja. Necessito coses complicades per motivar-me a la vida. I tu, en canvi, em dius, ets bo en l’adversitat. T'encoratges, com diu la dita, i treus el millor de tu mateix quan t’ataquen o quan t’ho posen difícil. Jo no necessito atacs, ja m’ho faig jo sol quan trio l’Everest o el cap de Bona Esperança per fer la passejada. Sé que m’estimes quan i perquè em dius coses així. Gràcies per ser bisturí.

Dinem, mengem i bevem. A més, trobem amics i més vins en una taula veïna. Festa en l’escletxa d’un dinar en dia laborable. Fem-ho ràpid que haig de tornar. Conversa intensa que es dilueix en riures profunds, somriures còmplices i mirades culpables al rellotge. Res és tan important, només recent. Res és tan urgent, només que no tenim memòria. I quan el record s’ha secat no sabem si el que sentim és nostàlgia o és amor, com canta Eros Ramazzotti. Ja hem dinat, ja he tornat, ja he fet coses del despatx, i ja estic tornant a casa. I el hàmster encara roda pel cap. Serà veritat el que m’has dit? Em moc pel repte, només vull el que és difícil, no sé conformar-me, entenc la tranquil·litat com resignació? Fer-me aquestes preguntes hauria de ser sa i madur, però trobo que estic més perdut que no em pensava. Que només penso a cobrir les despeses familiars i que quan trec el cap el meu designi és el plaer més bàsic. Sense pensar, sí, però també sense provar de llaurar cap futur. No m’ho pensava, no creia que fos així.

Quan tinc el dia bo faig molta gràcia, però la majoria dels dies soc com les cançons alegres de The Cure, les quatre que té, ja saps que em passa els divendres, i la nau va. M’ho han dit molts cops que soc una murga a casa, aquella cara de cul, tot em fa mal, no tinc energia, em van caducar les ganes de viure, i a sobre, aquests comentaris àcids, Joan. No sé per què soc tant plom. De les pitjors coses de madurar és que res et sorprengui ja. Pitjor encara és pensar que és així, que ja ho tens tot fet. Rendit abans de saber que hi ha cap batalla. No haver après res. Poc més que hi ha dues paraules que són mentida, com diuen els cunyats: fàcil i gratis. M’està bé posar-me davant del mirall. Us ho dic sempre, que és el que cal, i us renyo perquè no hi ha pebrots de fer-ho. Ah, quan et toca a tu, quina cosa.

S’atribueix a Leonard Cohen aquesta cita que és un vers: “La poesia prové del lloc on res no funciona”. I sí, la poesia sorgeix del racó on el sentit abandona, i la llum insisteix. Res més lluny de considerar-me un poeta. Però, entre setmana de la poesia i versos que he anat memoritzant, trobo que hi ha poques sortides dignes. “Seràs la llum, la llum il·limitada”, ho escriu la bèstia de Burjassot, però m’ho faig meu perquè tu m’ho fas per tot arreu. Una il·lusió invariable, granítica, convençuda. I és un dels pocs motius que em fa creure en la llum, en què en el lloc on res funciona hi ha un xic d’esperança. Una esperança real, una barana que ajuda a pujar, per coix i esgotat que estiguis. Perquè hem d’anar cap amunt, només Dant va poder progressar mentre baixava als inferns.

Sí, estic capficat. Perquè venen canvis. Alguns grossos, alguns previstos, però d’altres petits i d’altres que ni puc imaginar. Ho noto. No és la carta astral. Ho sé. Intuïció potser, por segur. Borges diu que en les escletxes Déu s’hi amaga, i jo diria que també ens vigila. I noto que l’aire passa per aquests forats, el meu propi mur de les Lamentacions. Serà perquè necessito la tempesta de la dificultat. Potser és perquè en el fons continuo sent un nen petit que creu que el món no és per ell, que tot li va gran. Que la cosa adulta no és autèntica. Que només es pot ser llop en el món dels llops. I costa ser llop i ser cotó fluix. Només es pot matar o morir. No puc acceptar que el meu món és així, però he estat tota la vida preparant-m’hi. Esgota.

A veure, que ja sé que tot aquest planetari que em planto a la volta i revolta del meu cervell no és cap drama sinó un simple avís, una espurna amable dins la tempesta. Un recordatori que encara soc viu, que encara em puc equivocar, que encara hi ha alguna cosa que em sacseja prou per a fer-me preguntes incòmodes. I encara més, que em permet que tu em diguis la veritat. El que tu veus, més ben dit. Potser no hi estic d’acord, però m’ajudes a prendre seriosament, a saber que hi ha futur, i que el passat tan sols és camí caminat, però no un destí forjat per recança i retrets. No sé com conviure amb mi mateix. Encara sento la tremolor que deixa la veritat quan algú te la diu sense ganivet però sense filtres. I és estrany, però també és salvació. I mentre penso com baixar del trampolí sense fer massa el ridícul, recordo una frase que diuen que deia Gabriel Ferrater que sempre em dansa pel cap quan tot em balla: “Som més aviat l’estela d’un record que no pas el cos que el projecta”. I potser és això, ni orgull ni ferida.

Potser, al final, no és que em sedueixi la dificultat; és que la quietud em fa por perquè hi veig un mirall que no vull mirar més de cinc segons. I si és així, si el vertigen és la meva manera de no desaparèixer, potser tampoc cal condemnar-me. Com a mínim, no ho faré jo. Em queden tantes coses per somiar, tantes pel·lícules per muntar-me amb tu. Tantes decepcions, tants errors, tantes llàgrimes, tantes ferides sense cicatritzar. Puta vida, tete. Potser només cal aprendre a mirar aquesta energia, sigui com sigui, amb un punt de tendresa, com el que em tens tu quan, entre copa i somriures, em dius que soc un animal estrany, però noble. Una mena de navegant que només sap orientar-se quan el mar s’enfila. I sempre t’he dit que és l’escuma del mar quan et toca el turmell l’únic far en què confio. Només tu ets llum fiable. Perquè em fas de mirall, ni còncau ni convex, em dius què hi ha. Ni aire ni fum. Només et crec perquè no hi ha filtres. Només els ulls contra els ulls. Et distrec amb el somriure, et faig riure com a defensa, però només em tens als ulls. Perquè la mirada és l’única via directa, sense anestèsia i sense avisar, cap a la meva ànima.

Em fa por estimar perquè ningú no em pren seriosament. Perquè em veig postís. Perquè si em freno no soc jo, i si accelero el pànic em destrossa l’estómac. Soc una úlcera poruga. El que em passa, doctor, és el batec d’un canvi que encara no sé llegir. I mentre tu m’aguantes la mirada i em dius el que no vull sentir, però necessito, jo intento no fugir de mi mateix. Quin fart de donar voltes pel pati. Tinc por, sí. Però també tinc una mica de llum a la butxaca, que ja és més del que tenia fa uns dies, i ni t’explico com estava fa uns anys, quin desert. I aleshores em ve al cap un vers de Màrius Torres, que sempre m’atura i m’empeny alhora, perquè ensopego: “Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli”. Potser només necessito això: un record que posi el focus sobre el tedi, algú que em digui la veritat per sobre dels meus prejudicis i de la meva pròpia llegenda negra, un motiu per no rendir-me. I amb això, avui, ja puc tancar la porta sense fer cap cop. No cal cap ràbia.