És innegable que l’extrema dreta, que no para de créixer, i els populismes, que tampoc no s’aturen, obliguen la justícia internacional a no parar. I Europa té un gran dilema perquè el tema de la immigració afecta el vot. Suïssa ha dit no a limitar el nombre d’habitants. Però, on va la gent que vol un lloc per viure més dignament que el món que deixa? Doncs en països on hi hagi pau, primer que tot. I en un món com el que ens ha tocat de viure, on la informació flueix tan de pressa, la gent fa semblantment, de moure’s amb celeritat. Però ningú, ni autòctons ni migrants, no vol veure vulnerats els seus drets. I potser perquè les normes no sempre regeixen, és que sempre trobem graus d’injustícia. 

Davant les amenaces de terrorisme internacional, l’alternativa han de ser les intervencions militars? No, l’alternativa ha de ser la justícia. Una guerra no pot ser mai més poderosa que una recerca judicial. Quin és, doncs, el pla que té Europa per afrontar-lo, el terrorisme internacional? Diu Moreno Ocampo, que va ser fiscal en cap del Tribunal Penal Internacional i professor a Harvard, que la resolució del terrorisme internacional es planteja com una guerra entre Estats, i que no ho és. Les guerres no resolen el problema. I ho sabem. L’exacerben.

El que segurament cal, en un món on tot és tan global, és també un control global. Fer servir, arreu, la justícia per aniquilar els tirans sense desestabilitzar ni políticament ni socialment els països. És de qualitat democràtica i de drets humans, doncs, de què va la pau i el benestar. Al món. Però llavors és del tot legítim que davant el binomi qualitat democràtica i drets humans ens preguntem per Espanya. Perquè les democràcies assentades quan parlen de drets humans no tracten del dret a la llibertat, perquè el dret a la llibertat ja el porta implícit el propi sistema democràtic. I doncs? 

Doncs per a l’Estat espanyol, abans que la llibertat com un dels pilars de tot sistema democràtic, hi ha la inqüestionable unitat territorial. I relega a la justícia una qüestió política. I els alts tribunals s’havien d’haver plantat. Però no ho han fet i no ho fan. I no ho faran. Quan l’independentisme dona suport d’investidura i de legislatura a Pedro Sánchez, el president del govern espanyol ja no pot continuar dient que la judicialització de la política és una herència rebuda del govern Rajoy, perquè el PSOE n’ha estat còmplice necessari i no l’ha defensada ni al Congrés dels Diputats, la separació de poders de l’Estat. És del tot legítim, llavors, que en aquest món de solucions globals, Catalunya faci sentir la seva veu al món només perquè li sigui reconegut el dret a decidir. 

Defensar Catalunya a Espanya vol dir, inevitablement, negociar. I Espanya no pot negar-s’hi perquè el suport de l’independentisme al govern de progrés l’accepta per necessitat, la qual cosa vol dir que ara sí que ens ho hauríem d’haver sabut fer valer, tant en la llei d’amnistia com en començar a posar les bases del que haurà de ser el nostre dret a decidir. Arribi quan arribi. Altrament, els catalans no l’entendríem un altre crèdit de confiança sense límit. 

Però Espanya s’ha d’adonar que el gran problema de les democràcies és com preservar els drets de les minories. Perquè no podem negar que gran part dels drets humans s’han aconseguit a cops de moviments reivindicatius. Als setanta, Virginia Held deia que probablement la desobediència civil seria la forma en què molts ciutadans, en la pròxima dècada, tractarien de fer valer els seus judicis morals en les decisions polítiques. Nosaltres ens hem desinflat. I diria que ho hem fet perquè el ciutadà no acaba d’entendre aquests recels en la política catalana, més personals, potser, que no pas ideològics. Hem oblidat que el que vam fer ho vam fer per dignitat? Fer política vol dir diàleg i negociació. I qualsevol taula val. El que no val és que sigui bona quan la fan els uns i criticada quan correspon de fer-la a uns altres. I si el nostre mal som nosaltres mateixos?