Han passat tantes coses en la darrera setmana que el teclat em crida a escriure sobre el conflicte que impedeix un horitzó esperançador a les escoles i instituts on formem els futurs ciutadans adults, sobre algunes mirades polítiques a la visita del papa Lleó XIV, sobre la desagradosa setmana judicial que viurà el PSOE, sobre l’enèsima falsa promesa de pau al que anomenem Orient Mitjà, sobre la violència a Belfast i la mirada al passat, sobre la terrible emergència global de l’Ebola a Uganda i el Congo... i mil temes més.; però he decidit parlar-vos d’un acte al cementiri de Sant Boi de Llobregat, la població que acull el major centre psiquiàtric de Catalunya (i del món) des de mitjans del segle XIX quan la ciutat de Barcelona va foragitar un manicomi situat al carrer Canuda.
Des d’aquest dissabte, en el cementiri d’aquesta població hi ha un panell narratiu perquè siguem conscients que sota el paviment de formigó hi ha foses de persones anònimes que avui sabem que la immensa majoria van morir en el centre psiquiàtric durant el període de la Guerra Civil. Els problemes que avui anomenarem “de salut mental” aleshores es resolien tancant-los en edificis d’altes parets i reixes a les finestres. Quan el menjar era escàs, aquestes persones no tenien possibilitats de sortir a buscar menjar, depenien del que els subministrava el govern de la Generalitat d’aleshores.
En la descoberta de l’increment de mortalitat dels anys 1937, 1938 i 1939 cal afegir que hi concorre la troballa documentada de la disminució de quilos de farina, d’arròs i de carn. No va ser una gana inherent a la malaltia, va ser una gana per manca de subministrament. Els increments de mortalitat durant aquell període sumen un total de 5.700 persones a tots els psiquiàtrics de Catalunya, només a la població de Sant Boi de Llobregat són 3.160 les persones enterrades en foses sense cap inscripció sense cap element que faci que quan caminem pel paviment siguem conscients de la tragèdia que trepitgem. Gràcies al responsable de l’arxiu històric municipal, Carles Serret i a l’historiador Marcos Robles, ara tenim xifres i noms. Amb el plafó informatiu del Memorial democràtic, ara caminem pels passadissos entre fileres de nínxols del cementiri amb molt més respecte.
En l’acte de dissabte, Antonio Blanco López va llegir en nom dels familiars un emotiu escrit que relatava com molts van acabar tancats perquè molestaven, eren disconformes als cànons de comportament de l’època i la possibilitat de tractament, en els casos que realment patien una malaltia, eren molt limitats i sovint erronis. L’Antonio va posar-se en la pell dels malalts que veien com marxaven els seus cuidadors, com n’eren de difícils els hiverns i com de mica en mica va disminuir el menjar i van anar emmalaltint i morint. Finalment, deixaven de lluitar i ja no buscaven herbes. Va relatar amb molt sentiment la mort solitària, ni comiats quan encara respiraven ni quan els seus cossos rígids eren llançats a les fosses.
Si la salut mental sempre ha estat la més oblidada de les saluts, aquestes morts lluny de les estratègies militars dels fronts de guerra, lluny de les pàgines dels diaris, eren doblement oblidades. Vaig anar a Sant Boi de Llobregat el dissabte perquè una de les enterrades a les fosses és la meva àvia Florentina. Tenia tres filles que eren unes criatures, però no van oblidar-la i van ser testimonis del seu deteriorament. Un dia van recórrer a peu, novament, el llarg camí que havien de fer per anar-la a veure i els van dir que era al cementiri.
Hi ha centenars de milers de terribles històries de les guerres en la pell dels que la van viure, sobretot dels que la van perdre, però aquests malalts psiquiàtrics que les famílies demanem que la societat les tingui en compte quan relati la deshumanització que produeixen les guerres, ja l’havien perdut en el precís moment que va esclatar i els pocs recursos que s’hi destinaven van necessitar-se en altres indrets i per a altres prioritats. Eren persones i enmig de moltes proclames de llibertat i dignitat humana, algú va decidir que eren prescindibles.