Des del primer dia que vaig posar els peus al club d’escacs, aquell home em va cridar l’atenció; pel seu comportament, discret i silenciós, gairebé enigmàtic. El senyor Nadal, que era com el coneixia tothom allà, era llarg i prim, amb una frondosa barba color cendra. Molt elegant, sempre vestit amb trajo i corbata. Era discret i silenciós. Molt silenciós. No feia cap soroll. Caminant pels passadissos i entre les taules semblava que patinava, lentament, com un robot amb rodes. Quan t’adreçaves amb ell, sempre feia el mateix: primer, et mirava com reconeixent-te o calculant si valia la pena esforçar-se a parlar amb tu, i després et responia invariablement amb un greu “digues”.

Amb tot, el que més em cridava l’atenció era la seva manera de jugar als escacs. Tenia un joc posicional d’una precisió fora de mida. Les peces, col·locades sempre al lloc més adient del tauler semblava que es miressin entre elles com gossos ensinistrats, disposades –mai més ben dit– a ballar una sardana mortal que, parsimoniosament, acabaria escanyant el rei enemic.

I sempre feia el mateix. Les seves partides avançaven lentament, però sense aturador; i només podien acabar de dues maneres: o en taules o guanyant-les en l’últim tram. Quan veia que el punt que es jugava ja no afectaria el resultat final de l’equip, perquè ja havíem perdut o ja havíem guanyat, demanava taules des d’una posició guanyadora. Si el seu punt era decisiu, es posava a fer ballar les seves peces fins a la victòria, sempre.

Per això em va estranyar tant que aquell dia s’adrecés a mi de forma tan directa, amb tanta energia, amb tant de nervi, gairebé neguitós.

–Nen, tu quan jugues amb negres sempre fas la defensa siciliana, oi? 

–Si les blanques comencen pel peó del rei, sí.

–Clar, clar. Vejam, seu aquí –em va dir mentre assenyalava una cadira davant seu–. Anem a jugar. Vull que facis sempre la siciliana. 

Vam començar a jugar. Cada cop que ell ho considerava oportú, és a dir, quan veia que jo ja perdria aquella partida, tornava a col·locar les seves peces dient “comencem una altra, va”. I així vam estar tota la tarda. Al final em va dir: “no jugues malament”. “Doncs menys mal”, li vaig respondre jo. Va riure d’una manera tan espontània que fins i tot ell mateix es va sorprendre. Llavors va treure un feix de pàgines fotocopiades que tenia a la cartera, me les va donar i em va dir: “tu podries estudiar-te això per a demà?”. Vaig assentir amb el cap i em va citar per l’endemà a la tarda: “vine el més aviat que puguis, que se’ns ha girat feina; per anar bé hauries de guanyar la teva partida diumenge”, i va afegir: “per cert, d’això que estem fent no cal que se n’assabenti ningú”.

Els fulls que m’havia donat, ho vaig saber després, eren un recull de les partides d’escacs més destacades d’aquell any en què s’utilitzaven noves variants de la defensa siciliana. M’ho vaig estudiar a consciència i l’endemà vam continuar. L’endemà i cada tarda de la setmana. Dissabte vam fer sessió doble. I tot era: “si ell et fa això, tu mous el cavall aquí; si et fa allò, tu fas això altre…” I jo memoritzant tota aquella allau d’informació. Quan ja no m’entrava res més al cap, va i em diu, com qui no vol la cosa: 

–Ahir vaig trobar encara una nova variant, guanyadora, que acaba de sortir. Te l’explico i amb això acabem, va. 

–Per cert, senyor Nadal, tenim tots dos clar que si diumenge el meu contrincant no surt amb el peó del rei l’hem parida, oi.

–Si passa això, ho tenim clar, sí, mai més ben dit.

He oblidat alguns detalls, però recordo que jugàvem una lliga entre els millors clubs d’escacs de la comarca i aquell diumenge, just abans de Nadal, era l’última ronda. Jugàvem contra el Cerdanyola, i anàvem empatats a punts amb ells al primer lloc de la classificació. Per tant, qui guanyés aquella última ronda guanyava la lliga.

Els equips eren de 10 jugadors i el més normal era que les posicions a la llista s’organitzessin d’acord amb la categoria de cada jugador: segona, primera, preferent i, entre els preferents, segons el seu Elo, un sistema de classificació una mica complex d’explicar. El senyor Nadal, tot i ser qui tenia l’Elo més alt, volia jugar sempre al segon tauler; jo, que no era ni preferent, si jugava, ho feia a l’últim o com a molt al penúltim tauler.

Va arribar el dia D. Només entrar per la porta d’aquella casa anglesa del centre de Cerdanyola, em va agafar del braç el senyor Orpinell, el director del nostre equip –a qui anomenàvem el padrí–, em va portar a un racó i em va anunciar, amb un to massa paternalista pel meu gust, que jo jugaria al primer tauler; que ho sentia molt, que m’havia de sacrificar perquè no sé què d’una estratègia que se li havia acudit, però que era l’única manera de tenir alguna possibilitat de guanyar d’una vegada aquell campionat i tal i tal altre. Només li va faltar afegir que no era res personal, sinó una qüestió de negocis. 

Ja a la sala, imponent, on lluïen totes aquelles taules amb taulers incrustats, vaig veure el senyor Nadal, que mirava per una finestra. Em vaig posar al seu costat a contemplar també el paisatge i, sense mirar-nos a la cara, vam tenir aquesta breu conversa:

–Vostè ho sabia això, oi?

–El què?

–Que el padrí em posaria al primer tauler.

–Sí.

–Doncs mira què bé!

–No t’enfadis, home. 

–Vaja, com a mínim ja hem passat de nen a home.

Vaig seure davant un home, ell sí, d’uns trenta anys, ben plantat. Marc, es deia. Després de les salutacions protocol·làries, l’àrbitre va posar en marxa els rellotges i van començar les deu partides. Eren les 9 del matí. Sentia el cor que em bategava molt fort. El Marc va agafar el peó del rei blanc i el va moure dues caselles endavant. P4R, vaig anotar al meu full. I ara el cor em bategava encara més fort. 

Es veia una hora lluny que el Marc estava a disgust. El feien jugar amb un nano de setze anys, que no era ni preferent, justament l’últim dia del campionat, quan ell hauria pogut lluir-se, liderant el seu equip, a casa seva. Suposo que per això jugava desganat, amb aquella barreja de confiança i condescendència tan ostensible; se li notava en tot: el poc temps que pensava, com estava assegut, fins i tot com agafava les peces.

Jo em recordava de tot el que havia après aquella setmana. Durant una bona estona, més que jugar als escacs em feia l’efecte que estava fent un examen. El cas és que la partida anava avançant i la igualtat semblava absoluta. Semblava. Però si t’hi fixaves bé, les meves peces es començaven a mirar entre elles i, agafades de la mà en una rotllana ben tancada, començaven a ballar de puntetes, per no fer gaire soroll.

La condescendència del Marc es va transformar en un neguit a penes dissimulable. Se’l veia cada vegada més nerviós. Fins que va cometre un error fatal. No va veure una combinació que el feia perdre un cavall. Això ja no era una avantatja tàctica. Això tenia ja molt mala pinta per ell. Cada vegada hi havia més gent al voltant del nostre tauler. Parlaven entre ells, comentant cada jugada. I això encara el posava més neguitós.

Feia ja més de quatre hores que jugàvem. El nostre equip anava perdent d’un punt i mig. Ja només quedaven els dos primers taulers en joc. Havíem de guanyar tots dos. Ara sí que estava nerviós. No volia ni mirar com anava la partida del costat per no distreure’m. Al cap d’una estona sento un xiuxiueig que va augmentant, soroll de cadires que es mouen, i veig el senyor Nadal que s’aixeca i el rei del seu contrincant estirat al terra del tauler. I em dic a mi mateix, gairebé movent els llavis i tot: ara només quedes tu.

Després de perdre el cavall, el Marc va perdre també molt de temps pensant i pensant. El cas és que al tram final de la partida va haver de jugar a correcuita i encara va cometre una altra errada. Una mica més tard, quan ja li quedava menys de cinc minuts de temps, va tombar el seu rei en senyal d’abandonament i em va donar la mà.

La gent va començar a donar-me cops a l’esquena quan encara estava assegut. Alguns no es van poder aguantar i vam començar a saltar i a cridar. Quan em vaig aixecar tothom em felicitava i m’abraçava efusivament. En aquell moment començo a buscar el senyor Nadal amb la mirada i me’l trobo a la frontissa de la porta, que em saluda amb la mà i marxa.

Han passat gairebé quaranta anys des d’aquell regal del senyor Nadal, i sento que encara estic assimilant tot el que em va ensenyar. No dels escacs, sinó d’aquest joc de la vida sense instruccions. I, de tant en tant, com em passa avui, recordo la frase que em vaig dir a mi mateix en arribar a casa aquell diumenge: “jo, de gran, vull ser com el senyor Nadal”.