Una consulta ràpida al ChatGPT –soc de lletres– em diu que, en una situació d'aigües estancades, primer apareixen els bacteris heteròtrofs, després els cianobacteris i les algues, seguidament els protozous i, finalment, si l’estancament és prolongat, els bacteris anaerobis, que són els que produeixen les olors desagradables tipus sofre o ou podrit. No sabria dir en quin punt es troba l’estancament de les aigües de la política catalana, però fàcilment podem marcar en el calendari l’inici de la fase anaeròbica final, concretament a la casella del 23 de maig de 2027, que serà quan emergirà la pudor forta de podrit que s'està covant a tot el país, i molt especialment al llarg de la C-25 que uneix Lleida i Girona. Potser algun pacte postelectoral ruixa ambientador en algun municipi, però ja se sap que l’ambientador no elimina bacteris, només en dissimula temporalment els efectes. 

Tenim tot l’any 2026 per acabar de transitar les fases anteriors, i a fe de Déu que ho farem, perquè, si no hi ha un miracle, l’any que està a punt de començar les aigües continuaran estancades. La política catalana és presonera de dues impotències dramàtiques. D’una banda, la del govern del PSC, incapaç de dibuixar cap horitzó nacional d'esperança o il·lusió que no sigui una gestió sense ànima –i gens brillant, per cert– del dia a dia. I de l’altra, la de l’oposició independentista, segrestada i paralitzada per lideratges caducs que han perdut la credibilitat i ja mai més podran aixecar la moral de la tropa. Ja no per fer la independència, sinó ni tan sols per alçar-se del sofà i anar-los a votar.  

L’aigua no corre perquè a la política ningú fa res perquè corri. Ni noves idees, ni noves aliances, ni nous lideratges. Pilot automàtic posat i les mateixes receptes d’abans del procés, com si aquí no hagués passat res: el PSC centrat a aguantar el PSOE a la Moncloa, i Junts i ERC competint a veure qui ho fa millor a Madrid. A la societat civil, alguns actors lúcids han identificat les emergències i s’hi han posat (Òmnium amb la llengua, el Sindicat de Llogateres amb l’habitatge), però en aigües estancades tot costa molt més. La política no acompanya, no desprèn energia de transformació, no imagina horitzons, ni sembla capaç de fer una lectura històrica del moment català i europeu. Cap grandesa, només la tensa espera d’una pudor molt forta de podrit que a hores d’ara sembla que ja tothom dona per inevitable. Això serà 2026.