A vegades sorprèn que apareguin interrogants sobre les mateixes qüestions que ja ens interrogàvem fa dècades. Aquesta és la sensació que tinc cada vegada que escolto declaracions sobre polítiques d’habitatge públic o sobre la intervenció dels poders públics en el mercat immobiliari.
Per diferents raons, Mollet del Vallès va disposar durant els anys noranta de sol públic i va poder utilitzar les diferents tipologies d’habitatge social que aleshores podíem aplicar. Construcció directa des de la Generalitat, construcció directa des de l’Ajuntament, cooperatives sindicals que construïen en sol públics, pisos de protecció social amb participació dels darrers programes socials de les desaparegudes Caixes, habitatges per a persones amb diversitats funcionals que tenen espais comuns.
El problema, ja llavors era tan important, que en un dels plans parcials, l’Ajuntament va definir l’habitatge social com a "dotacional" i el sistema d’actuació fou el d’expropiació.
Catalunya disposa de competències en planificació territorial, planejament urbanístic, adquisició de sol, exercici d’autoritat urbanística... Els ajuntaments per la seva part, poden proposar canvis en els usos dels seus territoris, poden construir en el seu patrimoni de sol públic i incrementar-lo, poden reconvertir habitatges que en altres moments van promoure la fixació de professionals com ara els mestres en les seves localitats, poden actuar com agents rehabilitadors i tenir habitatges reformats, fins i tot, poden obtenir per execució tributària alguns solars o edificacions que restaren inacabades i que no van complir amb les seves obligacions tributàries.
Si des de la recuperació democràtica, el món local hagués dedicat esforços per acumular sol públic urbanitzable, ara potser ens acostaríem a la mitjana europea.
Tots els esforços de les dècades dels vuitanta i noranta, amb algunes experiències molt reeixides, ara ja no comptabilitzen perquè es va desatendre el clam perquè la protecció social no desaparegués als 30 anys o almenys es mantingués un retracte preferent i clamàvem perquè la titularitat de les oficines d’habitatge, les que han de tenir cura de l’estat de l’habitatge de lloguer i han de controlar les adjudicacions segons valoració objectiva dels serveis socials i per sorteig públic efectuat en els pavellons esportius, tinguessin les atribucions i l’autoritat necessària per evitar les ocupacions o la picaresca de transmissions inadequades. Aquestes oficines han de ser properes, situades en cada barri on hi hagi habitatge social.
Cal dir que no vam aconseguir que les cooperatives vinculades a sindicats mantinguessin la propietat cooperativa de tot l’immoble i no efectuessin la divisió de propietat horitzontal que va fer perdre una part de la idea social dels projectes. Això ha fet que l’experiència cooperativa sigui molt diferent d’altres ciutats europees.
Però els anys van passar i com si la bombolla immobiliària del 2008 no hagués aportat nous aprenentatges als gestors públics d’aquest àmbit, van acabar-se les accions rehabilitadores, els projectes d’habitatge dotacional, i sobretot i malauradament, no s’ha canviat el límit temporal de la protecció social i la majoria ja han perdut aquesta condició i la singularitat jurídica que els caracteritza.
Dels milers d’habitatges, la Generalitat acaba de comprar-ne 34 que eren propietat d’InmoCaixa quan ja havia anunciat la seva intenció de vendre’ls al mercat privat. Crec, sincerament que les polítiques d’habitatge són acomplexades i de dimensió menuda per la importància del problema.
L’anunci de creació de casa47gob com empresa estatal per aconseguir bosses de sòl i projectar habitatges d’un futur parc públic d’habitatges no hauria d’afectar a Catalunya que té les competències i la capacitat per fer-ho, però si pot aportar més recursos perquè hi hagi garanties que el parc públic es mantindrà públic i tindrà el corresponent programa de manteniment perquè no esdevinguin promocions que amb els anys siguin marginals.