Des d’aquesta columna, ja m’he referit més d’una vegada als paral·lelismes entre aquest moment històric i els que es va viure fa un segle. La inestabilitat dels anys vint i trenta del segle passat va desembocar en la Segona Guerra Mundial, amb un episodi final tan apocalíptic com la imatge de la destrucció total de les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki. Amb el nou ordre mundial derivat dels acords de la Conferència de Postdam es va entrar en una nova fase de les relacions internacionals marcades per les tensions de la Guerra Freda i la progressiva descomposició dels imperis europeus.
En la part positiva de la balança, també cal consignar que les dècades dels 50 i els 60 van estar marcades per l’aplicació generalitzada de polítiques públiques robustes que van reforçar les democràcies liberals, estimulant el creixement econòmic i el progrés social... fins que van irrompre les polítiques “neoliberals” impulsades per Reagan i Thatcher. D’aquella pols venen aquests fangs.
És cert que podem observar alguns paral·lelismes entre els dos moments històrics, però també podem identificar algunes diferències clares. I una de les més inquietants és que avui totes les potències demogràfiques, econòmiques o militars són dirigides per autòcrates. Dels Estats Units a l'Índia, d’Israel a Rússia o de la Xina a Turquia... És cert que apliquen polítiques econòmiques no sempre coincidents (EUA i Xina, com a exemple més clar). I també que uns i altres estan limitats per alguna mena de contrapoder. Però tots tenen en comú una concepció molt vertical i autoritària del poder.
L’altra diferència la trobem en la diferent arquitectura dels ecosistemes comunicatius. Paradoxalment, les comunicacions globals en xarxa d’avui estan sotmeses un control molt més concentrat que el que caracteritzava les comunicacions de masses estatals de fa un segle. L’estructura de la propietat de les comunicacions electròniques globals d’avui és radicalment plutocràtica. I cap representant d’aquesta plutocràcia tecno-feudal es caracteritza pel seu entusiasme pels valors democràtics. I aquí tornem als paral·lelismes. Ara, com fa un segle, rere l’extrema dreta trobem el gran capital.
Les solucions que proposa la nova extrema dreta són exactament les contràries de les quals dictaria una visió civilitzada, democràtica i progressista del món. A grans trets, la fórmula proposada pels líders autòcrates és una combinació diversa de propostes que impliquen el manteniment d’un model econòmic encara basat en els hidrocarburs, l’estímul de les desigualtats econòmiques i territorials, la intolerància política i religiosa, la polarització social, la desregulació dels mercats i el militarisme. No cal molta sofisticació analítica per concloure que l’aplicació agregada d’aquestes polítiques només pot tenir efectes molt dolents, molt dolents o catastròfics.
Òbviament, amb aquest esbós de traç gruixut no pretenc abonar cap mena de pessimisme fatalista. Però sí de reconèixer on som per saber què cal fer. I també, i molt important, per tractar d’entendre com es tradueix localment aquest paisatge general. Però aquest ja serà el tema del primer article del nou any.
Finalment, i encara que pugui semblar contradictori amb el contingut d’aquesta peça periodística, permetin-me acabar amb els meus sincers els desitjos d’un bon any nou. Senzillament, perquè estic fermament convençut que, malgrat tot, tenim motius i raons per l’esperança.