Per molt que les instàncies oficials propaguin el missatge que la celebració dels cinquanta anys de la instauració (o reinstauració, que la cosa no s’acaba d’aclarir mai del tot) de la monarquia espanyola serà de perfil baix, el cert és que la festa tindrà lloc i que la data del 22 de novembre està marcada i ben marcada a les agendes institucionals. De fet, el Govern s’ha afanyat a dir que posarà tot el que calgui per honorar l’efemèride, no fos cas que algú dubtés del seu compromís de fidelitat a la monarquia. La pompa s’estendrà fins i tot al mateix Congrés dels Diputats, vociferada seu de la sobirania del poble espanyol, no ho oblidem, i al Palau Reial, amb lliuraments inclosos de distincions (el Toisó d’Or, li diuen) a personalitats destacades pels serveis prestats a la causa monàrquica. I tothom tan content!

[El perfil baix l’atribueixen els vicaris de la corona al difícil encaix en tota aquesta comèdia del rei destronat —anomenat emèrit—, que encara dona guerra i que va tenir un paper central en la transmissió del llegat del dictador Franco. Per cert, a la seva biografia afirma professar-li, a Franco, admiració i respecte. Dir el contrari hauria equivalgut a mostrar-se ingrat i desagraït amb qui, amb el nomenament, li facilità l’exercici del càrrec, de forma tant impúdica com lucrativa i immune, durant quatre dècades senceres, sense comptar els llargs anys de príncep viscuts com un rei, quan encara no ho era].

Sigui com vulgui, els constructors i propagandistes de l’efemèride pot ser que no s’hagin aturat ni un segon a pensar en les implicacions que té la celebració. En efecte, per poc que es repassi la història i s’evoqui, precisament, la gestació i el naixement d’allò que ara es vol celebrar, la commemoració només hauria de provocar vergonya. Res més que vergonya i la voluntat d’amagar-la, l’efemèride, sota una gruixada capa d’oblit confiada en la general desmemòria de la gent i en el pas inclement dels anys i les generacions. Arribats a aquest punt, per tractar de fonamentar el discurs crític i per palesar l’astorament que hauria de produir a tothom que estigués mínimament informat un aital festeig, tal vegada cal un exercici de reconstrucció cronològica de l’origen de la monarquia actual.

En síntesi. El mes de juliol de 1936 el general Francisco Franco s’alçà en armes en contra de la II República i, com que no va rebre el suport de tot l’exercit, provocà una guerra civil que durà fins al mes d’abril de 1939. Derrotada i derrocada la República, Franco es consolidà com a dictador —ja s’havia erigit en comandament suprem de l’Estat el mes de setembre de 1936—; engegà una cruel repressió, amb afusellaments i empresonaments massius, en contra de la dissidència i dels desafectes al nou règim, i suprimí les llibertats individuals i col·lectives durant quaranta anys. Per tant, a desgrat dels que han viscut i viuen del franquisme i lloen les seves atrocitats, Franco va ser això: un lliberticida, un cruel i sanguinari dictador (per resumir i sense entrar en més detalls). 

El règim franquista necessitava establir una institucionalització i es dotà de lleis anomenades fonamentals que, en conjunt, volien equivaler a una constitució, però, per descomptat, sense cap concessió als drets fonamentals i a la lliure participació política. En definitiva, es tractava d’autodefinir-se i perdurar. Entre les lleis promulgades ben al començament del nou règim destaca la Llei de Successió a la Direcció de l’Estat (1947), que proclamà que Espanya, d’acord amb la seva tradició, es constituïa en Regne (article 1). En el seu dia i quan li plagués, Franco proposaria a les Corts (que no eren elegides, ni de lluny, per procediments democràtics) la persona que l’havia de succeir a títol de rei (article 6), que, com a requisit per accedir al càrrec, havia de jurar les lleis fonamentals del franquisme i els “Principios del Movimiento Nacional”, “principios” que pretenien representar els fonaments ideològics del cop d’estat de 1936 i que aparegueren relacionats, ex post, en una llei de l’any 1958. 

Aleshores, Espanya, tota una estrambòtica paradoxa, era un regne sense rei, però tot arribaria. Arribà l’any 1969, quan Franco instaurà la corona en qui aleshores era el príncep Joan Carles i el nomenà successor seu en la prefectura de l’Estat a títol de rei (així es deia i convé remarcar-ho: successor a títol de rei). Un rei que encara no regnaria perquè Franco era viu (amb això que era viu es vol significar no que fos llest, sinó que encara no era mort). Tanmateix, el procés de cessió del poder de Franco al príncep que havia d’esdevenir rei només es completaria amb la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975. Dos dies més tard, Joan Carles I jurà sobre la Bíblia, en una sessió extraordinària de les Corts, fidelitat als "Principios del Movimiento Nacional", amb la qual cosa es pretenia perpetuar el franquisme sense Franco, que era una de les màximes que aleshores es feien circular per identificar allò que ens esperava. 

Queda clar, així doncs, l’origen de la monarquia espanyola? Res més que la voluntat del dictador que la tan cobejada Transició no sabé o no volgué revertir. Per tant, quan la Casa Reial promou la celebració del cinquantenari de la monarquia sembla que ignora a on condueix aquest viarany de mala nota. Perquè si la monarquia mateixa enalteix el seu aniversari i s’absté de manipular la informació, és imprescindible que parli del dia 22 de novembre de 1975, del jurament prestat per Joan Carles i del responsable que fos nomenat. Vet aquí la clau de volta de tot plegat: o tergiversar els fets o acceptar públicament que les coses són com són i no com ens les volen presentar. 

El relat alternatiu, ens el podem imaginar. A saber, que la monarquia està legitimada per l’aprovació en referèndum de la Constitució de l’any 1978 i que, per tant, els seus orígens s’han esvaït. Emperò, no ens deixem dur. La realitat és doble. Per un costat, que els ciutadans mai han pogut votar, sense altres implicacions, si volien monarquia o república. Per un altre, que quan es va votar la Constitució es varen votar també, simultàniament, les llibertats formals i la democràcia parlamentària que, com quelcom implícitament coactiu, que no es podia decantar, duien la monarquia afegida. Finalment, una opció diferent de l’aprovació de la Constitució no existia perquè rebutjar-la significava recuperar la vigència de les lleis franquistes.