Durant molt temps, la política i la cultura catalana han estat encaixonades en els dos grans blocs sorgits de la Transició. Com explica Jordi Amat en el seu darrer llibre, Catalunya va construir la seva pròpia “normalització” política a través d’un camp de joc tancat, amb dos espais predominants, el món convergent i el món socialista. I tot plegat va sedimentar en una estructura de representació que durant anys, semblava estable, gairebé immutable.

Però la Catalunya del segle XXI ja no és aquella. De fet, el Procés va ser possible per l’existència d’una majoria social que no acabava d’encaixar en aquests dos grans blocs. Som molts els qui hem crescut veient com la societat es transformava econòmicament, culturalment, socialment i digitalment, mentre que la política no s’actualitzava al mateix ritme que la societat i continuava funcionant amb les lògiques heretades del segle passat. Hem viscut en primera persona els límits d’aquest camp de joc polític.

És aquí on emergeix una convicció compartida: el país necessita un tercer espai que superi el camp de joc sorgit de la Transició i s’assembli a la majoria social catalana que és sobiranista i progressista al mateix temps. Una alternativa política capaç de competir amb els “grans”. Que sigui garantia de futur, de modernitat, i que no t’obligui a escollir entre sobirania i justícia social, perquè a Catalunya una cosa no es pot comprendre sense l’altra.

No parlo necessàriament de partits i sigles, sinó d’una nova manera de fer política, capaç de llegir millor el país d’avui i que abordi sense complexos els canvis que tenim al davant. I aquest és, sobretot, un repte generacional. Perquè disputar l’hegemonia exigeix una cosa que no sempre és fàcil: interpretar el present amb realisme, però també amb ambició, oferint un horitzó clar, una nova promesa de país. I aquesta batalla és cultural. I també digital, perquè la disputa de l’hegemonia cultural del segle XXI ja no es juga on sempre s’havia jugat.

La cultura quotidiana ja no la fabriquen només les institucions, sinó milers de creadors que des TikTok, Instagram o YouTube modelen identitats, llenguatges i referents. Avui, per exemple, existeix una comunitat creativa en català vibrant i potent que està transformant la manera en la qual ens expliquem a nosaltres mateixos. Malauradament, però, hi hem arribat una mica tard i l’extrema dreta ha entès millor que ningú que la batalla simbòlica es guanya allà.

I és que aquell esquema de dos grans blocs ha mutat. I avui no passem de dos a tres, sinó de dos a quatre, amb l’aparició també d’un bloc reaccionari, com veiem en molts altres països. Ara bé: si volem construir una voluntat nacional forta, un projecte nacional on ser català no sigui essencialment un origen, sinó un projecte de futur, aquí el sobiranisme o independentisme d’esquerres té un avantatge respecte a altres espais polítics. Només nosaltres podem articular un projecte nacional compartit on totes les identitats puguin ser reconegudes i valorades, però també transformades a través d’un horitzó col·lectiu comú.

I perquè això sigui així, més enllà de sigles i trinxeres, com a generació, tenim una batalla cultural a jugar. Hem de situar la cultura, i especialment la cultura digital, com una infraestructura democràtica central, tan important com l’educació o la sanitat, per sostenir un país cohesionat i lliure. Els projectes que ja s’estan impulsant, com l’aposta digital de 3Cat, iniciatives com els premis CRIT o la Llista liderats per la Fundació Accent Obert o la nostra Casa de Creació Digital a Barcelona, indiquen que el terreny es mou. I no es mou de manera casual. Hi ha energia, talent i necessitat.

Perquè la pregunta no és si és possible construir un espai polític i cultural fora dels vells blocs. La pregunta és si ens podem permetre no fer-ho. Ni els blocs d’ahir, i evidentment tampoc el “nou” bloc reaccionari, no serveixen per interpretar el país d’avui ni, encara menys, per construir el de demà. Només si disputem la batalla cultural, també la digital, podrem oferir al país un horitzó que no repeteixi esquemes del passat.

I aquesta crec, honestament, que és la missió que li toca al meu partit. Perquè només des de l’independentisme i sobiranisme d’esquerres podrem imaginar un país lliure, modern i amb futur. I aquest futur, o el fem nosaltres, o no el farà ningú.