El tòpic diu que les dates nadalenques són dates de nostàlgia. Aquesta brisa que recorre els carrers amb una barreja de llums de colors, fred a les mans i melodies de veus infantils, que ens acompanyen cap a aquest sentiment de fragilitat, en el sentit positiu del terme.
En aquests últims articles hem repassat figures rellevants del catalanisme. Alguns personatges oblidats, altres poc coneguts i altres abastament homenatjats, però tots ells amb alguna vinculació amb qüestions d’actualitat. Això ens ha fet avinent que, en determinades qüestions, seguim fent voltes sobre el mateix i, en altres, els avenços han estat, sens dubte, molt importants.
Avui voldria parlar de Josep Mª de Sagarra. Personatge sobradament (re)conegut i m’atreveixo a dir que valorat, tot i que no sense controvèrsia. Altrament, no seria propi del nostre petit país.
Certament, la trajectòria de l’escriptor barceloní no té connotacions directes amb el context polític que li va tocar viure, malgrat que va anar a l’exili i va patir els anys agitats de la Guerra Civil. No va ocupar cap conselleria durant la II República, ni va formar part de cap sindicat obrer, ni va impulsar cap reforma legislativa, millora urbana, mesura social o avenç nacional. Però va fer quelcom que no és menor: construir la seva obra literària emprant de manera brillant i extraordinària la llengua catalana.
És un encert i un goig haver tingut (fins el dia 21!) a la cartellera del TNC La corona d’espines. Reivindicar els clàssics sense complexos. Segurament cal adaptar la llengua per apropar-nos a les noves generacions i fomentar l’ús social del català, però això no és incompatible amb posar en valor els nostres clàssics i el català literari. Imprescindible per tenir una literatura universal.
De fer país se’n pot fer de moltes maneres i des de moltes posicions i de Segarra, juntament amb altres figures com Pompeu Fabra, Guimerà, Mossèn Cinto o Frederic Soler, va contribuir de manera preponderant a què el català fos una llengua equiparable a qualsevol altra. Una llengua del món amb una literatura pròpia.
Personalment, quan s’acosten aquestes dates, el record em porta al Poema de Nadal de Sagarra. Efectivament, altres desenes d’autors catalans han abocat els dies de Nadal a les seves obres com Joan Maragall o els Pastorets de Folch i Torres. De fet, tots els grans autors de literatura catalana han escrit alguna obra inspirada en la celebració nadalenca, però a mi, els versos de Sagarra em transmeten especialment la calidesa d’aquest esperit.
És aquell esperit -potser infantil- de les coses petites, dels gestos que entendreixen l’ànima i ens fan una mica més humans; de la sensibilitat per la bellesa i l’ànim de fer el bé encara que sigui enmig d’uns temps que semblen avivar el foc de l’odi i la por, en lloc de l’esperança i la fraternitat.
Ja som grandets i ja sabem que demà tot serà més complicat però, al menys, ni que sigui per uns dies, deixem-nos abraçar pels versos de Sagarra: “Avui el llavi cansat
vol estrafer l'alegria,
homes de bona voluntat;
avui la llengua impia
sembla com que demani caritat
per esborrar la gran malenconia/ del nostre món atabalat.”
Bones Festes!