Nadal, en singular, és la gran jornada anual en el calendari, el referent que obre les portes a una successió de dates singulars en la tradició popular: sant Esteve (segon dia de Nadal al País Valencià, sa segona festa a les Illes Balears), el dia dels Innocents, Cap d’Any i Reis, col·loquialment anomenats “Reixos” en molts llocs. Cal dir que, a Menorca, no se celebra el dia dels Innocents (28 de desembre), sinó el “dia d’enganar” (1 d’abril), el seu equivalent, herència del segle de sobirania britànica sobre l’illa. És l’”April Fool's Day” dels països anglosaxons o “Erster April” a Alemanya.

Nadal de manera principal, però també les altres diades en una proporció menor, és el motiu central d’un riquíssim repertori cultural expressat en el refranyer (“per Nadal cada ovella al seu corral”) i les frases fetes (“durar de nadal a sant Esteve”), les cançons típiques de Nadal amb els personatges característics d’aquesta celebració (els caganers, caga-pessebres o, a Menorca, Bernat qui caga, el rabadà, els pastors, el bou i la mula, sant Josep i la mare de Déu, el nen Jesús, els reis d’Orient), els mateixos que trobem com a figures en els pessebres o betlems en els domicilis particulars, els pessebres vivents en força municipis on participa tot el poble i la representació teatral dels Pastorets a Catalunya o els Pastorells a Menorca.

Durant les darreres dècades el senyal públic de Nadal l’expressa la il·luminació als carrers més cèntrics amb tot de guarniments enginyosos i llampants, els mercats tradicionals amb productes relacionats amb aquestes festes, el tió per als infants amb la seva pròpia música tan diversa en la lletra segons el lloc de Catalunya on se celebra, les nadales noves i velles (cançons, felicitacions de Nadal o composicions poètiques relacionades amb la data), amb tonades tan populars com el Fum, fum, fum, El noi de la mare, El desembre congelat, A Betlem me’n vull anar, Les dotze van tocant, la mallorquina Vou, veri, vou (també coneguda amb el nom del primer vers: Horabaixa post es sol), la menorquina Jo som es pastor més groso la ja internacional Santa Nit, entre moltes altres. A Mallorca i en alguns punts del Principat, es manté la tradició de les “neules”, veritables meravelles de paper on es representen escenes relacionades amb aquestes dates, abans també habituals en altres dies del calendari i ara reduïdes només a Nadal.

Un apartat a banda, per la seva importància i varietat, el constitueix la gastronomia festiva de Nadal. Tradicionalment, l’àpat central, on es retroba tota la família, és el dinar del dia 25 al final del qual, enfilats dalt d’una cadira, els més petits reciten el vers de Nadal. La nit abans, a diferència d’altres tradicions com l’espanyola, no es fa sopar sinó ressopó, un menjar lleuger, fins i tot a peu dret, ja sigui havent sortit de la missa del gall els catòlics, o bé després d’assistir al Cant de la Sibil·la a Mallorca, a Ciutat i als pobles, on és habitual la xocolata amb ensaïmada, coques de patata i anís i “quartos”, peça de pastisseria fina en forma rectangular, feta de pols de midó, ous i sucre. El Cant de la Sibil·la, patrimoni immaterial de la humanitat des de 2010 i cada cop més recuperat arreu del nostre territori, va estar arrelat en diferents punts de la nostra àrea lingüística, i els de la Seu de Palma i Lluc i el de l’Alguer en són els més característics i els que sempre s’hi han mantingut. Abans, al centre de l’església es penjava una olla o pinyata i quan s’acabava el cant, l’àngel tallava un fil amb l’espasa i des de dalt queien confits i tot de llepolies que recollien els infants.

Tot i que cada família té la seva pròpia versió del menú de Nadal, al Principat el més general és la sopa de galets amb un bon brou de carns diverses i verdures variades, canelons, pollastre amb poma i pruna, etc. I torrons i neules, de postres. Al País Valencià, a dinar toca olla, sovint anomenada col·loquialment “putxero”. De primer, arròs amb el brou que porta carn de gallina, porc i vedella de garreta, ossos, pilota, blanquet, botifarra negra, penca, bajoqueta plana, creïlla, carlota, nap, xirivia i cigrons a discreció. També hi ha la sopa coberta, feta amb bocins de menuts de gallina i llesquetes de pa, força gustosa. Com a postres singulars, la casca, dolç valencià generalment en forma d’anella o de serp, temps enrere força estès també a Mallorca, fet amb ametlla molta, sucre i ous, sovint farcit de rovell confitat, moniato carabassa i enriquit amb canyella, raspadura de taronja o de llimona, o merenga.

A Menorca, el dia 25, dinar amb el brou de Nadal o sopa de la reina i gall dindi, canelons i calamars farcits a la menorquina i, el 26 de desembre, canelons com arreu del país. Aquests dies, la rebosteria típica de l’illa és el cuscussó, la pasta real, els rotllos i els “amargos”, galetes de pasta seca fetes amb ametlles, amargues i tot, barrejades amb sucre, pela ratllada de llimona, clara d'ou i, finalment, cuites al forn. A més, en aquestes festes s'acostuma a jugar al joc de cartes anomenat la “cuca”. A Mallorca, el més general és el rostit de porcella i de xot i els escaldums, plat de carn, habitualment d’indiot o altre aviram, amb patates i sofregit de ceba, tomàtigues, alls i una mica de vi blanc amb salsa d’avellanes, ametlles o pinyons, també amb prunes i peres. I de dolç, la coca amb un farciment d’ametlla molta amb sucre, ratlladura de llimona i suc de taronja que es posa entre dues neules. A Eivissa el plat principal és conegut com a “salsa”, salsa eivissenca o de Nadal. Es tracta d’un plat molt potent de gust, fet amb boles d’ametlles moltes i torrades amb ous i un brou de carns diverses, llonganisses i botifarres, molt especiat i amb sucre, canyella i de vegades mel i tot. Es cou en una olla molt gran i, abans, es feia durar la salsa fins ben entrat el gener.

Convé no oblidar que tot aquest edifici simbòlic que abasta tants àmbits commemoratius, sobretot a Europa, s’alça sobre els fonaments d’un esdeveniment de caràcter religiós que afecta, tanmateix, el conjunt de la població europea sense excepció, tant si es tracta de creients, com d’agnòstics o ateus. Nadal és, inequívocament, una festa cristiana en què se celebra el naixement d’un nen jueu, de nom Jesucrist, i aquest fet amara la cultura europea, la pintura, l’escultura, la música, l’arquitectura, la literatura, les tradicions populars i la gastronomia del Vell Continent. La gent, doncs, no fa festa el 25 de desembre com un caprici a l’atzar en el calendari, sinó com a resultat d’una tradició de segles, ben arrelada al país.

Per això, cal evitar una concepció tan errònia com estúpida de la necessària i imprescindible laïcitat que han d’observar els poders públics fent coincidir, aquí, aquest concepte tan arrelat en algunes cultures, com la francesa, amb una actitud contrària a la religió, la tradició popular i la història cultural: la nostra. Laïcitat no pot ser sinònim d’absència de cultura, història i tradició, de manca d’identitat, en definitiva, sinó de respecte profund per aquesta. Respectar la diversitat comença per respectar-nos a nosaltres mateixos, perquè Nadal, creients o no, forma part de la nostra identitat catalana i europea. Una identitat a la qual no volem renunciar, ni tampoc substituir. Bon Nadal, doncs!