Quins haurien de ser els temes per reflexionar en la meva última peça de l'any en aquest diari? No puc resistir-me a manifestar indignació per la quantitat de gent que, sense saber sobre les regles del dret, s'ha aventurat a judicar la sentència del tribunal suprem sobre el fiscal general de l'Estat, alhora que alguns membres del govern deien autèntiques bestieses que no suportarien l'aplicació de l'imperatiu kantià que en llenguatge vulgar diu que no facis a l'altre el que no t'agradaria que els altres et fessin a tu.

I de la mateixa manera que ningú s'ha llançat a la jugular de les dues magistrades dissidents, fou possible no parlar de colpisme judicial pel fet que la majoria de la sala hagi dit una altra cosa? Els jutges que s'arrengleren en una associació que s'autodefineix de progressista tenen dret a clamar contra la posició que consideren contrària a la seva i que en l'adjudicatura és majoritària? Perquè la sala integra magistrats que en altres ocasions no han dubtat a condemnar significats dirigents del partit popular, i pel que fa a la diferència de parers dins la sala s'ha sentit algun jurista considerar anòmal que en un cas com aquest el parer no hagi estat unànime, però cal recordar que en la sentència sobre els GAL, que va condemnar Barrionuevo i Vera la sala era d'onze persones i en van ser set contra quatre: més divisió i ja fa molts anys i ningú en va fer els escarafalls d'ara.

Però els temes que per a la reflexió ens ha deixat l'any no acaben, òbviament, en la insòlita condemna d'un fiscal general de l'Estat que ja no va arribar al càrrec amb la millor aparença d'independència. Un altre i ben coent n'ha estat veure als principals partits jugant un patètic "i tu, més" amb els seus casos de corrupció i de masclisme. No en tenen el monopoli, però en els dos, amb unes arrels ben profundes en la història espanyola, s'amunteguen corruptes, paràsits, masclistes i abusadors de tota mena, traficants d'influències fins a la nàusea i l'escarni del ciutadà corrent, el que encara creu en el sistema.

Ara li toca al PSOE ser enxampat amb les mans a la massa, i no és tothom, per descomptat, però sí uns quants molt significats i amb el sosteniment de la resta. Els últims moments de l'any ens han regalat les observacions de Jordi Sevilla, algú sembla començar a dir que aquest silenci pot acabar enviant el partit i el seu fonamental paper en la governança a l'infern de la irrellevància. Com en el cas del Felipe González de l'última època, tampoc es pot acceptar de Sánchez que digui que no en sabia res i que està molt decebut.

Els temes de la gent romanen i s'agreugen, sí: manca d'habitatge, inflació galopant, un creixement insuportable de la societat subsidiada i de l'esforç fiscal dels que la paguen, una infodèmia desinformada que és producte de la pressa i la manca d'esforç i de criteri en la gent que diu voler informar-se i en realitat sols busca confirmar les seves preconcepcions intoxicades, la banalització de les veritats fonamentals, les que fan possibles els discursos sobre la dignitat humana... Tot plegat potser fora més consistent, profund i, a la vegada, fàcil si girem per un moment la mirada cap a un petit pessebre on la nit del dia en què escric això està naixent de nou l'esperança. Com fa ja més de 2.000. Com mai es cansarà de fer-ho.