Felip VI ha dictat un discurs nadalenc molt diferent de tots els seus anteriors. Aquest cop, les seves paraules no són un simple repàs als diversos àmbits de l’actualitat. Acostumats -després del discurs bel·ligerant amb Catalunya del 3-O- a missatges de gran ambigüitat i vacuïtat, el monarca espanyol no pot amagar el seu temor al fet que l’actual crispació política acabi provocant una fallida de tot el sistema. 

En una de les intervencions més polítiques del seu regnat, Felip VI envia un avís als dos grans partits espanyols, el PSOE i el PP, quan assegura que la tensió en el debat públic provoquen “fàstic, desencant i desafecció”. Adverteix que la convivència no és un “llegat imperible”, és a dir, que pot culminar en un estat de greu conflicte. 

El rei espanyol adverteix contra “extremismes, radicalismes i populismes” i recorda que el clima que alimenten ha dut “conseqüències funestes” en el passat. Explicita també que hi ha línies vermelles que no s’han de creuar. Sense esmentar cap sigla, queda clar que el monarca apunta directament als principals partits polítics.

El monarca fa una defensa expressa de la Transició i del “diàleg” que va caracteritzar aquell moment històric. Aquí es permet un gest d’obertura quan subratlla que la Transició i la Constitució del 78 van permetre un marc prou ampli perquè hi poguessin entrar “tots”. D’alguna manera, el cap de l’estat es mostra tan explícit i clar com pot. Però tan interessant d’analitzar és el que diu com el que calla.

Felip VI té por. Potser per primer cop des que va arribar al tron després del seguit d’escàndols protagonitzat pel seu progenitor, el rei veu en perill l’estructura que li permet regnar. Es dona la paradoxa que la trinxera de la qual prové no tota, però sí la major part de la crispació i el femer en què s’ha convertit la política espanyola, és la dreta extrema madrilenya. Precisament l’ecosistema que tant el va mimar en els inicis del seu regnat. 

Enfront de la crispació, el rei apareix com el gran defensor de l’statu quo. Un statu quo en aquests moments amenaçat per la polarització i per un bloc conservador que vol trencar amb els pocs equilibris que resten del marc de la Transició per provocar un gir a la dreta molt agressiu. Però la Transició, amb totes les seves mancances, va ser capaç de generar un canvi polític. L’statu quo, i això no ho diu el rei, també és amenaçat per l’immobilisme d’una classe dirigent espanyola profundament bunqueritzada a Madrid.