El Consell de Política Fiscal i Financera va resoldre poca cosa tot i que la ministra María Jesús Montero va donar algunes pistes. És un òrgan purament consultiu i on el govern espanyol té majoria. Les autonomies tenen dret a fer-hi les marraneries que els semblin si hi van, però no a marcar les polítiques del ministeri encara que s'hi debatin assumptes que els afecten directament, com ara el model de finançament. Espanya no és un estat federal, i per això les competències autonòmiques mai són plenes, no hi ha massa organismes horitzontals ni cooperatius, ni el Senat compleix la funció de cambra territorial que, a priori, té encarregada.

Ara, Catalunya negocia el finançament gràcies a la força dels independentistes. Si ERC no tingués set vots determinants al Congrés i hagués fet possible investir Salvador Illa no s'hauria encetat el meló d'un nou model. El govern espanyol consultaria a les autonomies que li semblés i, només en el cas que li encaixés o convingués, faria una proposta per canviar el model vigent des de 2009 i que espera ser revisat des del 2014. No és, però, el cas: els republicans van usar la seva força per acordar una fórmula que ara l'executiu del PSOE intenta no complir per esquivar les seves contradiccions.

ERC s'ha quedat massa sola en la defensa del que es va signar (Junts no vol col·laborar en cap iniciativa republicana, les patronals que demanaven un pacte fiscal durant el procés ara s'amaguen, i el PSC no s'enfrontarà a la Moncloa) i ara la segona tanda negociadora sembla que va de rebaixes. Es debat fins a quin punt es dilueix -per ara amb escassa exigència de l'executiu del PSC- el finançament singular en assumptes determinants com l'ordinalitat, clau per canviar el sistema de forma estructural i reduir de forma significativa el dèficit fiscal català, de 22.000 milions d'euros. L'Estat posarà, com sempre ha passat, més diners en l'intent de fer callar els territoris del PP, que defensen interessos contradictoris i que només estan d'acord a negar el pa i la sal a Catalunya.

Ahir hi havia una altra carpeta, que és complementària. Montero va explicar a les autonomies que, si hi ha pressupostos generals de l'Estat, els deixarà fer el 0,1% del dèficit total. Per això necessita aprovar el sostre de despesa, que és el pas previ a presentar-los i negociar-los, cosa que Pedro Sánchez encara diu que pretén fer. No sembla que se n'hagi de sortir perquè els partits que fins ara han donat suport, entre ells Junts i ERC, no estan disposats a votar-li.

I realment Sánchez els ho posa fàcil perquè els demana adhesió sense oferir-los res a canvi i ni tan sols complir allò que ha promès. El president espanyol té pendent amb Junts facilitar les dades per calcular les balances fiscals i amb ERC tancar una proposta de model de finançament -que s'haurà de plasmar en una reforma de la LOFCA que haurà de debatre el Congrés. A tots dos els deu encara fer públiques les dades d'execució pressupostària (on i com ha gastat el govern espanyol els diners). Aquestes tres coses no depenen ni del Constitucional ni d'Alemanya o de majories al Congrés que, arribat el cas, s'haurien de treballar després. Depenen només d'ell i, si les complís no només faria història tractant-se d'un dirigent del PSOE sinó que posaria difícil a Carles Puigdemont i a Oriol Junqueras dir que no volen ni seure a negociar pressupostos. 

Avui no et perdis

• Pistes sobre el futur de Puigdemont: com s'ha d'interpretar la sacsejada a Junts?; per Oriol March.
• Enèsima evasiva de Mazón al Congrés: «És irrellevant si era al Ventorro, a Palau o al Cecopi»; per Lluís Girona Boffi.
• Ajuts de 600 euros per canviar a una moto elèctrica: la nova aposta de Collboni en mobilitat; per David Cobo.
• Entrevista a Victòria Camps: «L'educació és dura, no és millor perquè sigui més amable»; per Pep Martí.
• Reportatge: Els joves estan desencantats amb Déu?; per Pau Espí.

El passadís

Els ultres disfressats de periodistes s'han convertit en part del paisatge a Madrid. No només a la vora del Congrés i el Senat, també en una roda de premsa important a un ministeri. Ahir, en acabar el Consell de Política Fiscal i Financera, una redactora d'un pseudomitjà va intentar rebentar-la quan ja s'acabava. Es va acabar enfrontant a la resta de periodistes després d'acusar-los d'haver pactat les preguntes a María Jesús Montero. Quan hi ha possibilitat de fer només dues o tres qüestions, com és el cas de les cimeres internacionals, sí que és normal que els periodistes pactin entre ells què es pregunta per assegurar que entrin els temes que generen més interès. Però ahir no va ser el cas.  

Vist i llegit

Els 50 anys de la mort de Franco estan generant un debat intens sobre la memòria recent i les penyores que paguem pel llegat feixuc del franquisme. L'actual polarització també es plasma en la interpretació de la història d'aquests anys i especialment en el que va ser la Transició. Ignacio Sánchez-Cuenca ho analitza a les pàgines d'El País en un article que titula "La Transició a la centrifugadora". El politòleg, que acaba de publicar un llibre amb Robert Fishman precisament sobre aquell moment, assenyala que hi ha dues interpretacions contraposades de la Transició: la defensiva, que la considera un límit que no s'ha d'ultrapassar, i la impugnadora, que la veu com l'origen de tots els mals presents. Per contra, Sánchez-Cuenca n'assenyala les limitacions, però alhora considera que si no es llegeix com un llegat a preservar o destruir sinó com un moment d'impuls democràtic, pot servir d'inspiració per anar més enllà dels seus elements més constructius.

Recordem

Aquest dimarts fa exactament 102 anys que el dictador Miguel Primo de Rivera, que havia pres el poder el setembre de 1923 gràcies a un cop d'estat, confirmava el seu tarannà autoritari il·legalitzant els partits polítics. Uns mesos després fundaria la Unió Patriòtica, el partit únic de la seva dictadura i es negaria a convocar de nou les Corts. El seu règim, que va beneficiar-se de la bonança econòmica d'entreguerres, va comptar amb la connivència del rei Alfons XIII. Això va ser considerat un greu error del monarca, que seria enderrocat i obligat a marxar a l'exili el 1931 per la instauració de la Segona República. La monarquia ja no es va restituir en condicions normals perquè els Borbons van tornar a regnar en la persona de Joan Carles I. Però no va ser una restitució perquè aleshores li hauria tocat ser rei a Joan de Borbó. Aquest documental repassa els anys de la dictadura de Primo de Rivera, aperitiu de la de Franco.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]