La Diada nacional del Quebec del 1969, que cada any se celebra per Sant Joan, va marcar la memòria col·lectiva d’aquesta nació. Un grup de joves sobiranistes va atacar la comparsa principal de la celebració nacional, en un estira-i-arronsa contra la carrossa major que va acabar amb l’estàtua gegant de Sant Joan Baptista decapitada per terra. En aquella època les batusses i malifetes eren habituals al voltant de la diada quebequesa, considerada una festa massa tradicional pels temps que corrien. Tal com explica la sociòloga Zubrzycki, la imatge del Sant Joan decapitat es va convertir en tot un símbol generacional de l’anomenada “revolució tranquil·la”, un procés social i polític que portà el Quebec a una ràpida laïcització i convertí el sobiranisme en el moviment polític central del país.

Els anomenats baby-boomers, nascuts entre l’any 1945 i el 1962, foren els portadors del somni d’un Quebec independent. L’emergència del Partit Quebequès (PQ), sorgit dels moviments socials progressistes i sobiranistes, dugué el president Lévésque a convocar el referèndum del 1980, una empresa que posteriorment es repetí el 1995 sota el lideratge de Parizeau després de diversos intents de modificació de la Constitució canadenca. En unes dècades trepidants i traumàtiques, l’opció secessionista va aconseguir arribar al 49,42% el 1995. Aquell resultat referendari, anunciat entre llàgrimes pel mateix Parizeau, marcà un llarg declivi difícil de pair per als baby-boomers francòfons i la generació posterior (nascuts entre el 1962 i el 1977).

Malgrat que el PQ va continuar al govern i fins i tot hi tornà anys més tard, el cert és que el projecte independentista no ha aixecat cap des d’aleshores. De fet, segons les enquestes, les generacions que havien viscut la “revolució tranquil·la” es mantenen com a abanderades del projecte sobiranista amb una clara disminució del suport a la secessió per part dels electors més joves. Un PQ convertit en un partit marginal, i amb un discurs nacionalista fortament excloent i allunyat dels seus orígens, havia marcat la tònica dels darrers anys. Des del 2018, però, una nova formació de centredreta i autonomista liderada per exindependentistes (Coalició pel Futur del Quebec) ha governat el país.

Tanmateix, els observadors polítics quebequesos (i canadencs) apunten des de fa temps que les dades de les enquestes semblen indicar un cert augment del suport al sobiranisme. Sorprenentment, aquesta pujada s’observa entre els joves i hauria cristal·litzat precisament al voltant de la darrera diada (per Sant Joan). Tal com mostren les dades, si bé amb una molt baixa precisió, sembla que els electors més joves (18 a 34 anys) se sentirien cada vegada més seduïts per l’opció sobiranista, un fet que no s’observa entre les franges d’edat més elevades. Entre la franja més jove l’opció del “sí” en un eventual referèndum hauria fregat el 50% al voltant de Sant Joan d’enguany, mentre que fa un any no arribava al 25%.

Què explica aquest renaixement del sobiranisme jove? Es tracta d’un fenomen puntual o d’un canvi de tendència? Com sempre les hipòtesis són diverses i n’hi ha per a tots els gustos. Acostumats al derrotisme imperant, la majoria de sobiranistes han rebut les dades amb un cert escepticisme. El mateix Parizeau, un dels darrers grans líders independentistes, just abans de traspassar, ara fa una dècada, va afirmar que el moviment era ni més ni menys que davant d’un “solar en runes”. De fet, només cal recordar com l’any 1980 el PQ disposava de 80 diputats a l’Assemblea Nacional, el 2014 en tenia 30 i els darrers comicis del 2022 en va obtenir 3. Un ridícul polític que Parizeau ja es va estalviar de veure.

Ara bé, més enllà de l’escepticisme general sembla clar que, efectivament, s’observa un canvi significatiu. Una explicació precisament es basa en les dades, ja prou conegudes, de la despolitització que afecta el jovent quebequès, especialment el francòfon. De manera premonitòria, els politòlegs Mathieu i Brie ja apuntaven fa anys que, per una banda, la manca d’identificació partidista i, per l’altra, la indecisió en relació amb la qüestió constitucional (probablement per pur desinterès) converteix els joves francòfons en una “reserva de suports” sobiranistes. A la vegada, es tracta d’una generació que no va viure la decepció sobiranista del 1995, ni tampoc ha estat influenciada pel declivi polític i discursiu del PQ durant els darrers anys.

Aquestes dades poden apuntar que la “reserva de suports” s’ha reactivat ara gràcies a dos potencials factors. D’una banda, el nou lideratge del PQ que, després d’haver tocat fons, sembla retrobar-se amb ell mateix, tal com demostra la victòria a les darreres eleccions parcials. A més a més, l’oferta i el discurs sobiranista són ara més plurals, gràcies a l’emergència de Quebec Solidari, també amb lideratges més joves, renovats i progressistes; alguns dels quals sorgits del moviment estudiantil. D’altra banda, una nova fornada d’activistes ha reflotat el moviment sobiranista de la mà de OUI Quebec, que juntament amb una nova escena artística, explícitament sobiranista, van provocar una mena de coming out independentista durant els concerts de la darrera Diada nacional.

Més enllà dels factors endògens, cal no oblidar, però, el veritable xoc exogen que ha provocat en la política canadenca la segona elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units. L’agenda política del president Trump casa malament amb el discurs sobiranista del jovent actual, molt centrat en les polítiques de benestar, com ara l’habitatge i la lluita contra el canvi climàtic. La direcció política del país veí podria tenir un doble efecte generacional: un tancament de files dels baby-boomers amb el nacionalisme canadenc davant les proclames expansionistes del president americà però, a la vegada, la recerca d’una alternativa quebequesa entre una part dels joves francòfons que no se senten del tot seduïts pel replegament nacionalista d’Ottawa, tot i que el nou primer ministre progressista Mark Carney va arrasar, també entre el jovent quebequès, a les darreres eleccions generals del març del 2025.

El temps dirà si som davant d’un recanvi generacional o d’un simple miratge, fruit del wishful thinking d’un moviment que fa molts anys que proclama una revifalla que no acaba d’arribar. En tot cas, els lligams històrics i paral·lelismes polítics que el nostre país manté amb el Quebec conviden a no perdre de vista la política d’aquesta realitat nacional, encara que sigui de reüll.