"Quin escàndol! Quin escàndol! He descobert que aquí es juga". És una de les frases més mítiques del cine i ha passat a la història com el paradigma del cinisme refinat. La pronuncia, a la pel·lícula Casablanca, el capità Renault quan descobreix que al bar d'en Rick (Humphrey Bogart) s'hi juga il·legalment. Mentre desallotja el cafè, el croupier entrega al gendarme la seva comissió per permetre-ho davant l'atenta mirada del propietari i exiliat americà, de qui acabarà convertit en amic. Amb personatges contradictoris i dilemes morals, la pel·lícula és una història d'amor i és tremendament política: és una metàfora del que els Estats Units podien aconseguir si deixaven de banda l'aïllacionisme. 

Aquest cap de setmana m'ha vingut al cap diversos cops l'escena veient els laments i esgarips arran de la nova Estratègia de Seguretat Nacional (podeu llegir-la aquí sencera) de l'administració Trump i la seva ferum intervencionista. Es fa oficial el que fins ara havien dit i fet: que Europa i els organismes transnacionals són, per a ells, un fre a "les llibertats" i un problema i que cal fer costat a l'extrema dreta arreu per allunyar el fantasma del final de la "civilització". Es constata doncs que Washington ja no és l'aliat que era per als països europeus -singularment els de l'OTAN- i que, a més, la Casa Blanca fa costat als actors polítics que qüestionen les democràcies liberals.

Passa, però, que tot això no és nou. Que des de la fi de la Segona Guerra Mundial, quan la pulsió intervencionista es va imposar a l'aïllacionista amb l'objectiu formal de frenar el comunisme, els Estats Units ja han intervingut cada cop que han cregut necessari fer-ho, encara que no quedés escrit a cap document oficial. No s'entén, de fet, el món de la segona meitat del segle XX i el que portem del XXI sense aquesta forma de fer, ja fos per lluitar contra els governs socialistes o propers a Moscou, contra el narcotràfic, el jihadisme, els genocidis o, senzillament, a favor dels seus interessos econòmics. Això darrer ha estat una constant. Però, és clar, tot allò als Renault de torn ja els anava bé i també en treien algun benefici.

A vegades, els interessos americans van derrocar dictadors com el panameny Noriega o l'iraquià Hussein, però d'altres a líders democràtics electes com l'iraní Mosadeq, que havia nacionalitzat el petroli del seu país, o el guatemalenc Árbenz, que ho va fer amb la United Fruit Company. La mateixa sort van córrer, per massa esquerrans, el congolès Lumumba o el xilè Allende. En va escapar el nacionalista cubà Fidel Castro, que va abraçar el comunisme per espolsar-se l'intervencionisme en forma de desenes d'intents d'assassinat. La llista és llarga i cap procés de ruptura o transició, inclòs l'espanyol, va escapar com a mínim de la seva vigilància. Els interessos de la superpotència eren globals. 

La forma americana de veure el món, constantment condicionada per la política interna, afirma sempre exportar uns valors superiors que han passat dels occidentals i liberals als llibertaris d'extrema dreta i nativistes. Trump continua volent-ho fer, però ja no vol continuar sent l'administrador global (no vol pagar el que costa) en el que el seu país es va convertir quan, a principis dels noranta, es va ensorrar el bloc soviètic. L'efecte dominó que els americans (i les democràcies cristianes i les socialdemocràcies europees) temien als 60 i als 70 quan l'URSS mirava d'acostar-se a països que havien deixat de ser colònies o que flirtejaven amb processos revolucionaris o rupturistes, intenten ara provocar-lo ells a Europa amb la puixança de formacions d'extrema dreta, des d'AfD fins a Vox o el partit d'Orbán.  

La pregunta no és si el que fan i diuen els americans ens escandalitza més o menys i tampoc si són o no són un aliat de fiar, per més que la UE es negui a admetre la realitat. La qüestió és si els dirigents europeus aniran més enllà dels tuits i els discursos europeistes en el cas dels més atrevits. Fa no encara un any que Trump és, de nou, president, i la Xina, Rússia, el Brasil i altres països han pres decisions més o menys encertades i trencadores per adaptar-se al nou context. Els desconcertats països europeus només han incrementat, sovint d'amagatotis, com és el cas d'Espanya, la despesa armamentística (comprant moltes armes als Estats Units malgrat la guerra aranzelària que els ha declarat) per por de desairar Trump i a posar fi a la lògica atlantista. I ja n'hi ha que es preparen, tal com ens explica Pep Martí, per tornar a fer la mili.

Ningú no podrà dir que el president americà no va ser clar i que no se'ls veia venir a ell i als seus aliats i als valors que representen a Europa, a Espanya i fins i tot a Catalunya. El context és el que és i és difícil de canviar. Però és imprescindible que Europa triï de forma valenta, autocentrada i col·legiada com l'afronta. Això es pot i s'ha de fer. 

Avui no et perdis

• Primícia: El drama de Rodalies no fa vacances: 40.652 minuts de retard durant l'estiu; per Lluís Girona Boffi.
• «Macrocultiu» o diversificació: la pesta porcina accelera el debat sobre el model econòmic a Osona; per Irene Giménez.
• «Succession» a l'arquebisbat de Barcelona: la travessa dels noms per rellevar Juan José Omella; per Pep Martí.
• Primícia: Barcelona prepara una campanya per encomanar el català en el dia a dia a la ciutat; per David Cobo.
• El gran repte del 3Cat: com ha recuperat l'audiència jove?; per Víctor Rodrigo.

El passadís

Salvador Illa va arribar divendres de Mèxic i es va posar en persona al capdavant del dispositiu per evitar l'expansió de la pesta porcina africana. Dissabte va visitar el centre de comandament avançat del dispositiu de contenció, a la seu del Cos dels Agents Rurals a Santa Perpètua de Mogoda. Allà hi havia també altres cossos policials, militars i de protecció civil. Els companys de l'ACN van difondre una foto d'Illa parlant amb el coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena, que en moment àlgid del procés feia piulades espanyolistes i contra els líders independentistes amb el pseudònim de Tácito. Baena va dirigir, malgrat això, la investigació de la policia judicial de l'1-O i el passat gener va ser ascendit pels comandaments a coronel i cap de la plana major del cos armat a Catalunya només per sota del general Pizarro. Ell mateix va compartir dissabte a LinkedIn la seva foto amb el president després de mesos de silenci a la xarxa. Es desconeix si encara piula d'amagat. 

Vist i llegit

A la plataforma HBO fa setmanes que es pot veure Pubertat, una sèrie dirigida (i també protagonitzada) per Letícia Dolera i Biel Duran, entre d'altres. Retrata una colla de castells on l'harmonia es trenca per una denúncia d'abusos entre menors. S'hi aboquen les pors, les contradiccions, i la petjada del patriarcat i porta l'espectador a una reflexió sobre la complexitat d'aquests casos quan ens afecten. No us la perdeu! La podeu veure aquí.

Recordem

Tal dia com avui fa 100 anys que va morir el tipògraf Pablo Iglesias Posse, fundador del PSOE i de la UGT, que són, des de la seva fundació, organitzacions germanes. D'ideologia marxista, Iglesias va néixer al Ferrol i va ser regidor a Madrid i diputat. La fundació del PSOE porta el seu nom. Va morir a Madrid a 75 anys i va tenir un comiat multitudinari després d'haver estat un gran líder obrer. Aquest vídeo del partit que va fundar el recorda.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]