“Convindria que aquest nom no circulés ni aparegués publicat. El cremaríem”. Les paraules d’un laic molt ben connectat en el món eclesiàstic defineix l’ambient que es viu a l’arxidiòcesi de Barcelona quan s’esgota el govern del cardenal Juan José Omella , que el proper 21 d’abril farà 80 anys. Roma li ha prolongat el mandat més de quatre anys, des que va oferir la seva renúncia al papa Francesc en complir els 75 anys, que és quan pertoca relleu.
L’arxidiòcesi viu amb nervis aquest període d'espera. Nervis i divisió. Fa uns dies, en un retir de prop de cinquanta capellans a la residència del carrer Valldonzella de Barcelona, es va fer l’adoració al Santíssim, a cura del bisbe auxiliar David Abadías. És una litúrgia molt clàssica que agrada a alguns dels arxiprestes més tradicionals i que va incomodar per excessiva molts dels presents, mentre d’altres la gaudien. Un xoc de parers que és un senyal, en tot cas, de les tensions que es viuen, també, a l’Església catalana.
L’anunci de Roma amb el nom del nou arquebisbe es considera molt proper. Com també la confirmació d'una cada cop més probable visita de Lleó XIV a Barcelona, just quan es coroni la torre més alta de la Sagrada Família, el juny vinent. Ara tot són noms, amb grups i sensibilitats empenyent o intentant bandejar-ne un i impulsar-se altres a Roma i a Madrid. El nou nunci vaticà (l'ambaixador de la Santa Seu a Espanya), Piero Pioppo , peça clau en tota designació episcopal, acaba d’aterrar a la capital de l'Estat. Ja tot està preparat. Així estan les travesses en aquests moments.
Manel Gasch, un abat ambiciós
L’abat de Montserrat ha guanyat protagonisme afegit amb la commemoració del Mil·lenari de l’abadia. Se'l situava en l’àrea progressista de l’Església, però l’administració que ha fet del seu escalf abacial ha decebut els sectors més catalanistes, en rebre els Felip VI i defensar que Montserrat ja no ha de fer la tasca de suplència que feu en el franquisme. Els més malpensats atribueixen aquests gestos a la voluntat d’ubicar-se a prop de l’Estat. Fill dels fundadors del Col·lectiu Ronda, advocats compromesos, es va forjar a la parròquia de Sant Ildefons, referent d’obertura cristiana, però els seus crítics asseguren que “és més d’El Ciervo que de Foc Nou”. És a dir, d’un catalanisme tènue.
La connexió dels ordes religiosos
Gasch no seria un cas excepcional de nomenament episcopal. Recentment, qui era abat de Poblet, Octavi Vilà, va ser designat bisbe de Girona en un moviment que ningú va preveure. Hi ha una dada sensible a tenir en compte. Lleó XIV és un frare agustí i va ser prefecte del Dicasteri dels Bisbes, el que prepara els nomenaments, quan era el cardenal Robert Francis Prevost. El nou Papa ha designat un altre membre d’un orde religiós, el carmelita napolità Filippo Iannone. Un senyal que poden venir més designacions de monjos per a seus episcopals. Però hi ha més noms que Gasch que respondrien a aquest perfil.
A Roma hi ha Lluc Torcal, monjo de Poblet i procurador general del Cister, de 54 anys, amb una sòlida formació científica i expert en física quàntica. I també Agustí Borrell, vicari general dels carmelites, amb una destacable cultura teològica. I una bona edat per ser arquebisbe: 65 anys. Tots dos són religiosos de prestigi, oberts i prudents, ben vistos en els sectors diocesans més arrelats i que suposarien una renovació suau. També s’esmenta el benedictí de Montserrat Jordi-Agustí Piqué, de perfil diferent, més conservador que els anteriors, degà del Pontifici Institut Litúrgic de Roma, molt abocat, però, al treball de l’ús monàstic de la música.
Jordi Bertomeu, l’investigador del Sodalicio
El nom del sacerdot tortosí circula de fa temps. La seva valentia en enfrontar-se als escàndols de l’organització ultracatòlica Sodalicio al Perú va refermar el vincle amb Francesc i amb Lleó XIV, a qui va conèixer quan era bisbe allí. Bertomeu seria una opció d’obertura. Però també té detractors, i no només entre els conservadors. Alguns li retreuen un estil massa directe, que genera anticossos en el món eclesiàstic. Hi ha qui el descarta perquè el Papa el vol a prop per continuar treballant el tema dels abusos, on és vist com “un llop” a qui no li tremola el pols. D’altres recorden que té uns pares grans a Tortosa, el que podria motivar-lo a voler tornar a casa.
Els conservadors aposten per Conesa i Vilanova
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, apareix en les travesses. Té el suport del clan valencià de l’Església espanyola (és d’Elx), que el considera desaprofitat. Ha pacificat Solsona després de la traumàtica sortida de Xavier Novell, que no és poc, i és persona culta, formada a la Universitat de Navarra, de l’Opus Dei, que el veu amb innegable simpatia. Els seus crítics el consideren d’un catalanisme ben descriptible i encara més conservador del que vol aparentar. A Conesa també se'l situa en alguna diòcesi de les Balears.
Javier Vilanova és, dels dos bisbes auxiliars d’Omella, el més conservador. El seu nom circula perquè és qui ara mateix té cura del govern diocesà. De tarannà cordial, fill de la Fatarella, poble que va patir amb molta sang la Guerra Civil, és devot del Pare Pius, d’una fe molt tradicional, un sant que assegurava tenir a les mans unes llagues com les de Crist mort a la creu, que duia sempre tapades. Vilanova ha mostrat els seus colors ideològics acollint a Barcelona el moviment de joves catòlics conservadors Hakuna.
En el pol conservador, alguns somien amb l’actual arquebisbe de Sevilla, Josep Àngel Sáiz Meneses, que fou auxiliar de Ricard Maria Carles i bisbe de Tortosa, format al Seminari de Toledo. Però Sáiz Meneses seria el triomf dels nostàlgics de Carles, una època (1990-2004) de fractures i guerres fratricides a Barcelona. Els nostàlgics del cardenal Lluís Martínez Sistach, que el va succeir, esmenten el bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, un progressista. Moderadíssim, això sí.
En el que hi ha un consens bastant generalitzat és que Roma tindrà molta cura d’aquest expedient i que pot haver-hi sorpreses. Des de l’arribada de Prevost al Dicasteri dels Bisbes, es van acabar les filtracions. Ara vicari de Crist, Lleó XIV es pren el seu temps abans de decidir i sembla que no es vol ningú que reobri ferides ni aparegui com a campió d’una facció sobre una altra. Una frase repetida aquests dies per algú ben informat: “L’objectiu és que ningú marxi, però que tothom treballi. Que ningú se senti ferit”. Una frase per anar per la vida. Es vol una batalla sense vencedors ni vençuts que requerirà tota la saviesa de l’Església.
