"Caspa, nostàlgia i skins". Així vaig titular, ara farà vint anys, una crònica al diari Avui des del Valle de los Caídos quan s'esdevenien els trenta anys de la mort del dictador Francisco Franco. Les seves despulles i les de José Antonio Primo de Rivera encara descansaven a la basílica i, sense inconvenient, la Fundació Franco podia organitzar-hi cada any la missa d'homenatge amb càntics i salutacions feixistes, la filla del dictador victorejada, i una vintena de capellans per oficiar-la. Semblava que tot allò, per força, havia de tenir els dies comptats amb l'arribada al poder, feia poc més d'un any, de José Luis Rodríguez Zapatero, que havia promès polítiques de memòria per dignificar el bàndol republicà i proscriure l'exaltació (no pas el privilegi) del franquisme.
Però no. Han hagut de passar vint anys més -fins a enguany que en farà cinquanta de la mort del dictador al llit- perquè s'aprovi (ho van anunciar dimarts després de tancar un concurs internacional) un pla governamental per ressignificar el Valle de los Caídos sense destruir-ne alguns dels elements més emblemàtics, com ara la creu de 150 metres d'alçada. Allà hi ha les osseres amb les despulles de més de 30.000 víctimes del conflicte, moltes del bàndol republicà que es van traslladar sense preguntar-ho a les famílies i que no estan ni identificades. El recinte de Cuelgamuros, un lloc sinistre, d'estètica brutalista i custodiat per una comunitat de benedictins, és un homenatge a un règim cruel i totalitari que va reprimir persones, idees i llengües sense miraments fins al final.
No va ser fins al 2019 que, poc després de prohibir les misses, es van exhumar les despulles del dictador i del líder feixista d'un recinte que gestiona i finança Patrimoni Nacional. I no ha estat fins ara que, a més de posar fil a l'agulla per donar un altre caire al Valle, el govern espanyol ha iniciat els tràmits per dissoldre la Fundació Franco, que els governs d'Aznar encara van subvencionar amb generositat. Arreu hi ha encara vestigis franquistes en forma de noms dels carrers o plaques. Les successives lleis de la memòria encara no han reparat del tot a les víctimes i als que van lluitar contra la dictadura. A les més de 6.000 fosses identificades s'hi han identificat i recuperat els cossos de 17.000 persones, però es podria fer, com a mínim, a 12.000 més.
Les darreres passes coincideixen, paradoxalment, amb una revifada dels valors del franquisme, que tenen en Vox, força en ascens a les enquestes, una expressió política i institucional genuïna. Espanya és evident que té un problema amb la memòria democràtica. Però això no té a veure només amb el pes de l'extrema dreta que alimenta pulsions totalitàries i nacionalcatòliques amb discursos d'odi. Malauradament, a molts altres països europeus fa anys que aquestes ideologies tenen una forta presència institucional, però no es tolera reivindicar segons què i el passat feixista està proscrit. Té a veure amb la Transició.
Perquè va ser això, una transició, un acord amb els guardians de les essències de la dictadura que va evitar la ruptura i l'arraconament dels que hi havien tingut altes responsabilitats. A Alemanya o a Itàlia el feixisme va perdre la Segona Guerra Mundial, i a Espanya va guanyar una guerra civil i va sobreviure en l'Europa dels blocs sense massa problemes. I quan Franco va morir al llit, els vencedors van perdre el control polític de l'Estat, però no els privilegis i van tenir marge per a l'acord. Entre altres coses perquè el gran partit de la dreta espanyola -primer AP i després el PP- no només no provenia de l'antifeixisme (com sí que ho feien líders dretans europeus com De Gasperi, De Gaulle o Adenauer) sinó que havia estat directament fundat per set ministres de Franco i fins ben entrats els anys 2000 evitava la condemna explícita del règim. Una dictadura amb un cabdill que, sense vergonya, Joan Carles I recorda amb estima a les seves memòries mentre es reivindica com autèntic portador de la democràcia.
Les ombres i els dèficits d'aquella Transició, que tal vegada va ser l'única possible aleshores, però que segur que no va ser ni pacífica ni exemplar. Entre 1975 i 1983 es van produir a Espanya 591 morts per violència política, no es van reconèixer alguns drets, i no es va poder triar monarquia o república, per exemple, malgrat el que ha intentat afermar el relat oficial durant dècades. Les mancances i els defectes no s'han esmenat quan tocava i amb la determinació que calia. Per això a Espanya hi ha poders endogàmics i furibundament centralistes i conservadors, no es gestiona prou bé la pluralitat nacional i lingüística, i, sovint, l'autoritarisme aflora com a resposta a qualsevol conflicte o desafiament polític que desbordi els marcs, encara que ho faci de forma pacífica i amb ànim de resolució democràtica. Tot plegat necessita alguna cosa més que la ressignificació del mausoleu del dictador.
>> La setmana que ve serà l'efemèride dels 50 anys del final de Franco. Aquest cap de setmana començarem a publicar diversos continguts especials amb un protagonisme especial de Pep Martí, que a més de periodista és historiador i que ha recorregut a les millors veus i testimonis per recordar tot allò. També us explicarem com s'ensenya Franco a les aules i a les pantalles.
Avui no et perdis
- Anàlisi: El judici al fiscal general despulla les misèries del Madrid DF; per Bernat Surroca.
- Foment constata que la situació política és «la mateixa» malgrat el trencament Junts-PSOE.
- El futur de les nuclears, a debat: què s'hi juga Catalunya?; per Guillem Delso.
- Per què a Sardenya es parla català?; Pau Mascarell.
- El documental «amagat» sobre l'últim concert d'Oques Grasses al Sant Jordi que pots recuperar al 3Cat; per Víctor Rodrigo.
El passadís
L'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, va presentar ahir Nadal a la ciutat amb una nadala cantada per corals de la ciutat que s'estrenarà als carrers el 22 de novembre, coincidint amb l'encesa de l'enllumenat. Es mantindrà el pessebre tradicional visitable (i que serà més gran) a dins a l'Ajuntament i és encara una incògnita quin motiu nadalenc decorarà la plaça Sant Jaume. Tot serà, en qualsevol cas, acordat entre el consistori i la Generalitat. De fet, la segona tinent d'alcalde i exdegana del Col·legi d'Advocats Maria Eugènia Gay i el president Salvador Illa, tots dos de fermes conviccions religioses, han acordat personalment alguns dels detalls.
Vist i llegit
Com és (o ha estat) la vida dels grans escriptors? Com ha influït on i com han viscut en la seva obra literària? Els seus llibres fins a quin punt són autobiogràfics? Això ha generat milers de llibres d'assaig i biogràfics i també un pòdcast notable que ja té una certa veterania i que promou l'editorial independent barcelonina Blackie Books. Es diu "Grandes Infelices" i el presenta i dirigeix l'escriptor Javier Peña. El darrer episodi està dedicat a la francesa Sidonie-Gabrielle Colette, a qui el seu marit va robar primer la firma de les seves obres i després els drets editorials. A mi m'han agradat molt els de Borges, Dostoievski i Zweig. Aquí els podeu recuperar tots.
La cançó
El grup osonenc Oques Grasses va col·lapsar ahir a la tarda internet a Catalunya. Les 55.000 entrades a la venda pel seu últim concert -el 9 d’octubre de 2026 a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona- es van esgotar en 21 minuts, i a la “cua virtual” hi havia 100.000 persones esperant, la majoria es van quedar sense entrada i ja esperen una segona (o fins i tot tercera) data. Al concert final, Oques haurà de fer tria entre les desenes de cançons mítiques que ha acumulat en els seus quinze anys de trajectòria. Us en recomano una del disc "Fans del Sol": Serem Ocells. Parla de la importància de ser valent per prendre decisions i té una frase que lliga amb el final d’etapa del grup: “Alça el vol, marxa lluny i què importa si ningú ho entén, que les mateixes pors que ens ceguen, són finestres plenes de llum”.
[Si t'ha agradat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]
