El català és una llengua parlada a quatre països europeus. Els Països Catalans agrupen els territoris pròxims a Catalunya -Andorra, el País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya Nord o la Franja de Ponent-, però hi ha un racó més llunyà que no deixa de sorprendre com ha mantingut la llengua i la identitat catalana. És l'Alguer, la ciutat situada a l'illa de Sardenya de 40.000 habitants que conserva el català amb el seu dialecte propi: l'alguerès.
Per parlar d'aquest fenomen, primer s'ha d'entendre la història i l'origen pel qual en una ciutat sarda es parla català. En una conversa amb Nació, Marcel Farinelli, historiador expert en l'Alguer que actualment resideix a Barcelona, explica el motiu d'arrel del naixement de l'alguerès i la història de la ciutat. Cal remuntar-nos al segle XIV, concretament l'any 1353. La Corona d'Aragó arriba a l'illa de Sardenya per conquistar diversos territoris, un d'ells, l'Alguer, que era dels genovesos. Els catalans hi van entrar després d'una batalla naval i, quan van marxar per continuar conquistant l'illa, van deixar la ciutat desprotegida i la població autòctona es va rebel·lar.
L'any següent, hi tornen amb Pere el Cerimoniós al davant i, després d'una llarga guerra, guanyen i decideixen substituir la població amb catalans, fent fora amb un tractat de pau als genovesos. És per aquest motiu que es comença a parlar català a la ciutat. Aquesta, que està emmurallada, té un estatus privilegiat que permet que la identitat catalana es reforci. Ja al segle XVI, amb la introducció de Sardenya a la Corona d'Aragó, comencen a arribar els primers sards a l'Alguer, però la llengua de privilegi continua sent el català.
Procés d'italianització
La guerra de Successió (1701-1713) posa punt final a l'etapa en què l'Alguer i Sardenya pertanyen a la Corona d'Aragó. Llavors, la ciutat passa a ser de la Casa de Savoia i es comença a introduir l'italià lentament, tot i que fins a l'any 1861 no neix el Regne d'Itàlia. A mitjan segle XX, amb l'arribada de la televisió i de l'educació a tota la població, és quan es comença a imposar l'italià. Tot i no tenir mai una prohibició formal, com sí que va passar durant el franquisme, hi havia intencions d'italianitzar la ciutat per part de Mussolini i, després, de les autoritats. Es traslladen mestres d'altres llocs d'Itàlia que no parlen el català i amb diversos projectes s'intenten erradicar totes les llengües minoritàries.
A finals dels anys 70 i principis dels 80 es comencen a crear projectes que reivindiquen la llengua i en defensen l'ús, amb, també, moviments independentistes sards. No és fins al 1999 que s'aprova una llei que reconeix l'alguerès, no com un dialecte, sinó com una llengua i comença a haver-hi la possibilitat de cursar-ne algunes hores com a assignatura a l'escola pública. L'última reforma va ser l'any 2018. Aquesta va introduir la possibilitat de fer un tipus d'"immersió lingüística" del català sempre que ho demanin els pares i hi hagi mestres i professors formats que puguin dur-ho a terme.
L'alguerès ha aguantat l'estacada de l'autoritarisme i de la imposició lingüística, tot i que ha passat a ser una llengua minoritària dins la ciutat. Les reformes sempre són rebudes amb bons ulls per aquells algueresos que reivindiquen la defensa del català, però demanen més implicació per part de les institucions per aconseguir que la llengua sigui estesa arreu de la ciutat.
