Bel Olid (Mataró, 1977) és escriptori i traductori (que és com demana que se l’anomeni en la seva condició de persona no binària). Ara mateix és coordinadora dels Estudis Catalans a la Universitat de Chicago. Acaba de publicar La mare incompleta (Angle editorial), un llibre interessant on dona una mirada descarnada sobre la realitat de la reproducció assistida. Hi conversem a la Biblioteca Manuel Arranz del Poblenou.

La mare incompleta dona una nova mirada sobre la reproducció assistida sobre la qual hi ha una certa mitificació. Assegura que per sota de l’èxit mediàtic batega una realitat de costos elevats i molt de dolor. La tesi del llibre és que els processos de reproducció solen iniciar-se sense prou informació.
La idea és que no és possible prendre una decisió informada abans de posar-t’hi. Fins i tot des de les clíniques privades, sobretot, es dosifica la informació de manera que tu saps com comença el procés, però no saps com acabarà el procés ni com. Una de les coses valuoses del llibre és la informació sobre què t’hi pots deixar pel camí. N’estan sortint diversos: Carla Rovira, que és dramaturgui, va fer una obra, [Exit] through the gift shop, que parlava de la concepció de l’embaràs com a èxit, o Júlia Bertran, que ha escrit el llibre “Estimada desconeguda”, parlant sobre l’ovodonació. 

Estan sortint força reflexions des del món de la cultura, de la literatura al cinema, com també la pel·lícula Mares, d’Arianna Seuba i Anna Rebés, sobre una qüestió bàsicament social entorn uns processos de reproducció assistida que es venen com una solució màgica i que és un problema social com la impossibilitat de tenir criatures. 

Explica en el llibre que tot i que el nombre d’embarassos aconseguits per fecundació in vitro supera el 90%, els que tiren endavant són molt menys.
Les clíniques et venen aquest 90% d’èxit quan, en realitat, el que volen dir és un 90% de proves d’embaràs positives. Això significa en el nostre imaginari que al cap de nou mesos tindràs un filla. I hi ha un percentatge elevat d’aquests embarassos que no tiren endavant. A partir dels 40 anys, amb òvuls propis cada cop és més difícil que l’embaràs tiri endavant. És una informació que no se sol tenir. Sempre hi ha algun comentari d’algú que et diu: "Doncs una amiga meva va tenir una criatura als 45 anys". I el que no t’expliquen és ni el temps que va necessitar, quants cicles va fer, si va ser per ovodonació o amb adopció d’embrions…

Disculpi, l’ovodonació què és? Abans ho ha esmentat. 
És quan s’extreuen els òvuls d’una altra persona i es fan servir per implantar-los a l’úter.  

Es refereix en el llibre a un seguit de costos d’aquests processos, de l’econòmic a l’emocional. 
És clar. Actualment, a través de la seguretat social, pots accedir a aquests tractaments fins als 40 anys, amb un límit a les vegades en què pots intentar-ho: tres vegades per inseminació i tres per fecundació in vitro (FIV). Quan vas a la privada, no hi ha límit. Aquest no límit és un terreny molt fèrtil per a molt de dolor i frustració. En molts casos no arribes a port. Hi ha uns processos d’hormonació, pot haver-hi pèrdues gestacionals que són molt costosos pel cos, pot haver-hi seqüeles de per vida. Però tot se sotmet al valor suprem de ser mare. Per mi, la pregunta és: ho hem de donar tot a canvi d’aquest somni?

Ha parlat amb molts testimonis.
Unes dues-centes persones. Hi ha persones a qui ha anat molt bé, ha estat ràpid i poc dolorós. 

Expliqui’ns els casos que més l’han trasbalsat.
En general, com que no en tenim gaire informació, tots els casos t’expliquen coses que t’arriben molt. Però, sobretot, l’experiència més repetida i dolorosa és el d’aquelles dones que han estat en tractament molts anys, han fet molts cicles de FIV, ho han passat molt malament i no han acabat tenint cap criatura. Han pagat el mateix preu que les altres i, a més, no han obtingut el premi. 

Com és que va escriure sobre aquest tema?
Vaig començar parlant d’això amb les meves amigues quan ens vam plantejar amb la meva parella tenir una criatura. Havíem de recórrer a un procés de reproducció assistida perquè nosaltres només teníem òvuls, no teníem esperma.

Eren dues dones.
No. El meu marit és un home trans, jo soc una persona de gènere no binari, tots dos tenim úter i ovaris, però ens faltava algú que ens posés l’esperma. 

Vostè va néixer dona.
Jo, quan vaig néixer, em van assignar dona. I vaig viure com a dona quaranta anys de la meva vida.

Però ara porta una mica de barbeta.
Una miqueta. Avui no m’he afaitat. Anem més o menys igual tu i jo. Però a tu et van assignar home quan vas néixer.

Però es veu que ja m’hi vaig trobar bé.
Si t’hi trobes bé, endavant. La meva parella i jo teníem un problema pràctic. No era un problema de fertilitat en si mateix, sinó de manca d’un dels ingredients. Vaig conversar molt amb les meves amigues i algunes havien passat per aquests processos de reproducció assistida. Coneixia el titular i el final, però desconeixia l’entremig, i vaig veure que fins i tot gent propera havia passat per experiències doloroses de les que no havien parlat. Vaig pensar que aquí hi havia un llibre. I vaig anar fent xarxa amb més testimonis. Va ser així que va sorgir el llibre. 

Vostè és persona no-binària. Defensa l’ús del pronom elli.
En català, els pronoms no els fem servir gaire, però sí la desinència de gènere, quan tu dius simpàtic o simpàtica, per exemple, o simpatiqui en desinència no binària. Si dic que ets un periodista molt simpàtica, això és agramatical. Aleshores, en el cas de les persones no binàries, perquè no sigui agramatical, vam pensar que necessitàvem una desinència diferent. 

Aquestes desconstruccions del llenguatge han generat debat. En tenir el llibre a les mans i llegir "escriptori", el primer que vaig pensar va ser en un moble.
Però tu, que ets una persona intel·ligent, pel context, com que no soc un moble sinó que soc una persona, saps perfectament què vols dir. Pots fer la broma, però no és un problema real. 

Un grup nodrit de filòlogues, com la Carme Junyent, es van pronunciar contra aquest corrent que va començar rebutjant el masculí genèric.
Saps que la Carme Junyent, en una entrevista a RAC1, i puc enviar la gravació, va dir que quan les persones no binàries demanem que se’ns parli amb la i, se’ns ha de respectar. Està gravat.

Respectar-ho és una cosa, però ella va mantenir una posició clara contra el totis.
Però no té res a veure amb això.

Són punts diferents, però tenen a veure amb la desconstrucció del llenguatge.
És diferent. Nosaltres podem dir, per exemple, que "els meus amics són simpàtics" i no sabem si són homes, dones, persones no binàries. Jo utilitzo sovint el masculí genèric, és més fàcil. Una altra cosa és dir: Bel Olid és… Què dirà? Perquè no soc escriptor, no soc escriptora. Soc escriptori. Quan parles a algú en masculí o femení, no és perquè sàpigues quins genitals té ni les hormones que predomina. Mires a la persona i fas una aposta. Però quan una persona ja em coneix, espero que facin bé la concordança.

És dialècticament verinosa.
Verinosi.    

Escolti, no hi ha un punt d’esnobisme aquí?
Per què?

Perquè ho trobo una mica recaragolat. Amb els problemes que hi ha el món. En països on es passa fam, creu que hi ha gent que vulgui jugar amb jocs de mots?
Amb els problemes que hi ha al món, creus que el fet que el teu DNI digui que és espanyol és molt rellevant? O que la desaparició del català afectarà la fam al món? 

Però és que vostè fa del tema de la "i" un element central del seu discurs.
Jo he de deixar de lluitar perquè el català sigui una llengua de prestigi o perquè el pugui utilitzar quan demano un cafè al bar? Jo no demano adhesions ni lluito per un tema d’identitat meva. El que intento és desestabilitzar la naturalització d’un esquema social que s’aprofita per a la discriminació i l’explotació. Quan jo dic que ser home o dona no és una cosa natural sinó que és una cosa que hem acordat entre totis…

Acordat, no. Les persones neixen i es desenvolupen.
No, científicament està demostrat que no tens raó. T’enviaré la bibliografia. En altres societats i en altres moments històrics, hi ha tres grups, o cinc, o set. 

Set grups?
T’enviaré la bibliografia.    

Fa molta ideologia.
És clar, perquè el gènere és una construcció ideològica. Això és una taula. Imaginem-nos que és més petita i jo m’hi assec. Ja és un tamboret. La mateixa realitat material es pot interpretar de diferents maneres. La idea d’home-dona no és natural, el que és natural són els cossos amb què neixen. Quan parlo de la identitat no binària, dic que no és un problema de la meva identitat, estic posant en qüestió la construcció social d’aquesta interpretació de la realitat. Per què no intentem superar les estructures de discriminació?

El que sí que entenc és que quan una persona es fa gran, trobi que la seva identitat no respon al seu gènere. Això és respectable. Ara, dir que el gènere és de partida una construcció ideològica no ho veig. Discrepem, simplement. Però no sé si aquest afany de capgirar-ho tot pot generar una reacció molt gran, que és potser el que està passant.
Això és com dir que estem despertant el feixisme. El feixisme és responsabilitat del feixisme. El reaccionarisme és responsabilitat dels reaccionaris. 

És seductori.
Ja m’ho han dit, ja.

Parlant de reaccionaris, la tenim a la Universitat de Chicago. Just en plena Administració Trump. Com ho viu? 
Trump està jugant la carta del caos i la por, i la situació està empitjorant perquè quan la gent té por, les coses empitjoren. Però visc en una ciutat com Chicago on hi ha molta resistència. He de dir que com més visc als Estats Units menys l’entenc. Però crec que a Europa tenim una mena de superioritat moral respecte dels Estats Units, quan aquí tenim un Xavier García Albiol que fa pocs dies ha desallotjat 400 persones d’una nau on no estava passant res. Les ha desallotjat sense alternativa habitacional. Havia tancat l’únic alberg on podien estar. Ja ens podem anar mirant Trump, però crec que l’emergència en aquests moments és incidir en el nostre entorn. 

Potser ens hem de preocupar d’Aliança Catalana o d’aquests veïns que, coordinats, han impedit que en temps de Nadal, que és el naixement de Jesús en un pessebre, l’Església aculli uns desallotjats. I ho impedeix gent catalana. Gent que no està votant Trump, que estarà votant Albiol o Aliança Catalana, està intentant impedir que hi hagi gent que dormi en una parròquia. Això em sembla molt greu. En els dinars de Nadal d’aquests dies, quants comentaris permetrem a taula que siguin racistes? Aquí nosaltres podem incidir. No som responsables de Trump. Ens podem responsabilitzar del que estem votant aquí i dels comentaris que fem davant de les nostres criatures, en què deshumanitzem els nostres veïns? I del que fa Frontex? I de la situació als CIE?

Li preocupa molt Aliança Catalana?
Sí. Més que Aliança Catalana, em preocupa la gent que creu que això és una sortida per a alguna cosa. És a dir, quins problemes reals de la gent solucionarà Aliança Catalana? Cap ni un. Els problemes que tenim d’atur, de lloguers desorbitats, aquests problemes no els estan generant els qui emigren cap aquí, sinó els grans tenidors, els evasors d’impostos.

I el país com el veu?
Ara mateix, lluny i amb una mica de descans. Em fa l’efecte que la gent està una mica desanimada. A mi m’ha anat bé marxar per agafar una mica d’aire, però no és una possibilitat que tingui tothom.