El president de Foment, Josep Sánchez Llibre, és empresari, com és comú en un dirigent patronal. Però també, i sobretot, és polític. Ja no exerceix, però l'ofici de polític, de saber-se moure com peix a l'aigua per les esferes de poder i munyir acords, no es perd mai. Més encara en el seu cas. Ha estat dirigent d'Unió (i de la federació CiU, que era una maquinària electoral eficaç) i va ser diverses legislatures portaveu econòmic nacionalista al Congrés. A l'hora de negociar esmenes i parlamentar amb poders diversos —empresarials, polítics, reguladors i mediàtics— qui fou adjunt de Josep Antoni Duran i Lleida hi tenia la mà trencada. L'experiència li ha donat també una visió pràctica i utilitarista de la política.

En el context d'un govern d'esquerres a Madrid fa temps que intenta que prosperi aquesta forma de fer. El resultat de les darreres eleccions va permetre la continuïtat de l'executiu progressista, però fent-lo dependent al Congrés de dos partits de centredreta, Junts i el PNB, cosa que ha atorgat al líder patronal un bon marge d'actuació, més encara atesa la voluntat de nacionalistes catalans i bascos de marcar perfil ideològic. Sánchez Llibre va acostar-se als juntaires (reunions amb Carles Puigdemont incloses) i va recosir les relacions de Foment amb els independentistes. En els anys del procés, la gran patronal catalana, aleshores amb el gens refinat Josep Maria Gay de Montellà al capdavant, havia abanderat un espanyolisme furibund que va provocar-li, per exemple, una crisi amb la vallesana Cecot.

Sense que Junts hagi arribat als nivells d'interlocució i sintonia que havia tingut CiU, en aquests anys Sánchez Llibre els ha ajudat a refer relacions amb l'establishment empresarial i de firmes d'assumptes públics i influència tant a Barcelona com a Madrid. De retruc, l'operació ha revalorat també al president de Foment, que havia tingut relacions difícils amb la cúpula de la CEOE. A l'exdirigent d'Unió li truquen més que mai perquè és qui facilita la interlocució i el contacte entre moltes grans empreses i Junts fent que la seva veu sigui escoltada i tinguda en compte en innumerables processos legislatius, regulatoris i de gestió dels recursos públics on els set vots del grup de Míriam Nogueras són necessaris. 

Ara, la decisió de Junts de "trencar" amb el PSOE i deixar-ne de ser socis posa en risc aquesta relació plasmada, per exemple, en el veto a la jornada laboral de les 37,5 hores, en què decaiguessin mesures regulatòries en matèria d'habitatge, o en l'anul·lació de l'impost especial a les energètiques. El trencament, és clar, té accents: no és el mateix la contundència verbal que exhibeix Nogueras quan anuncia esmenes a la totalitat a totes les lleis que les veus d'alguns alcaldes —ull al moviment del pota negra convergent Jordi Masquef— que demanen aprofitar el context per continuar negociant. I el líder patronal vol explorar el marge que donen els grisos atesa la voluntat del president espanyol d'esgotar legislatura. 

Sánchez Llibre era un dels vuit homes que apareixia a la foto del 1996 a l'Hotel Majestic quan es va celebrar, en un sopar, l'acord entre el PP i CiU que feia president a José María Aznar. Ell, que aleshores representava Unió, reivindica aquells temps i voldria —no pot sorprendre— perdre de vista el govern d'esquerres i els seus aliats que també en són. Però sap que, malgrat que a vegades alimenti aquest escenari, la suma PP-Junts no és possible perquè coneix les enquestes i Alberto Núñez Feijóo és més a prop dels 140 escons que dels 150. En qualsevol cas, massa lluny dels 176 de la majoria absoluta. Junts farà prou si manté els set que té. Un principi de realitat que desaconsellaria, si més no ara i per estèril, bastir ponts entre els dos partits.  

Avui Sánchez Llibre es reunirà amb Puigdemont en una de les seves habituals visites a Brussel·les, on també visitarà altres interlocutors. De fet, quan hi va sol sopar amb el president a l'exili en una població que ni és la capital comunitària ni és Waterloo. El president de Foment, que ha fet costat a Salvador Illa en la seva agenda de "normalització" i en operacions com ara frustrar l'opa del BBVA al Banc de Sabadell, sap de l'impacte que tindria a Catalunya un govern PP-Vox. La necessitat que té que Puigdemont no s'esborri d'interlocutor de la Moncloa i que la triangulació no deixi de funcionar el pot convertir ara en un aliat tant estrany com necessari i influent de Pedro Sánchez.   

Avui no et perdis

• Cinc preguntes que ha de respondre Carlos Mazón a la comissió d'investigació de la dana; per Lluís Girona Boffi.
• La Generalitat busca fer-se entendre; per Bernat Surroca Albet.
• Anàlisi: La sentència d'Estrasburg esvaeix totes les esperances de l'independentisme?; per Josep Maria Tirapu Sanuy.
• L'eliminació dels pisos turístics s'estén a la Barcelona metropolitana: Cornellà també els vetarà; per David Cobo.
• Un retorn factible? L'estat de la relació entre Messi i el Barça; per Guillem Delso.

El passadís

L'homenatge a l'historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte (1925-2012) amb motiu del seu centenari va omplir la Sala Oriol Bohigas de l'Ateneu Barcelonès, però sobretot va servir per reivindicar la idea d'un catalanisme estretament vinculat a la idea de llibertat i a la voluntat de ser. Ainaud de Lasarte va ser fundador de CDC, però sempre va mantenir un perfil propi i una capacitat per trobar-se amb persones d'altres ideologies. L'expresident Quim Torra va qualificar-lo de "nacionalista català clàssic per qui la llibertat era essencial" i va recordar que entroncava amb idea d'una identitat basada en l'adhesió, no en cap imposició. Una mica, potser, en línia amb el pensament de Jordi Pujol. Sense esmentar Aliança Catalana, Torra va assegurar que Ainaud se sentiria "horroritzat davant l'augment de les extremes dretes". Mireia Domènech, una neboda seva, va explicar que l'historiador ironitzava que els seus cognoms eren Ainaud, De Lasarte, Sánchez i Karr. Borja de Riquer va recordar que havia publicat un llibre amb ell i Josep Maria Colomer, dos psuqueros i un convergent. Tot l'acte va traspuar uns aires molt llunyans als que ara mateix venen de Ripoll i que sedueixen alguns exvotants de l'espai convergent. 

Vist i llegit

L'edició matussera d'unes declaracions de Donald Trump i la cobertura de la guerra de Gaza han provocat que, per les pressions de sectors dretans i prosionistes, el director general i la cap d'informatius de la BBC, l'emissora pública del Regne Unit, dimitissin diumenge a la tarda. Ho van fer malgrat les peticions dels responsables de l'ens perquè no ho fessin. Fa temps que la prestigiosa corporació és al punt de mira dels més extremistes que, allà i també a altres països, voldrien uns mitjans públics esbiaixats i al seu servei a partir de magnificar-ne els errors. En relació amb tot plegat us aconsello llegir l'article de la columnista de The Guardian Polly Toynbee, que crida a alçar-se en defensa de la BBC. La cadena podria estar, avisa, "en el principi de la fi". L'articulista es refereix a la revisió del seu sistema de finançament, que els sectors conservadors voldrien retallar per debilitar-la. Fa bé l'articulista d'encendre els llums d'alarma abans que sigui tard.    

Recordem

Tal dia com avui de l'any 1975, fa exactament cinquanta anys, Portugal reconeixia la independència d'Angola. Després d'una llarga i desgastant guerra colonial que va durar 13 anys, la Revolució dels Clavells (sempre és bon moment per escoltar Grândola, vila Morena de Zeca Alfonso) del 25 d'abril de 1974 va significar l'aturada immediata de les hostilitats, la pau i la descolonització del país africà, amb qui Portugal té ara una relació econòmica i social estreta. En el cas portuguès, a diferència de l'espanyol, els militars estaven tips de guerres colonials que el país no podia sostenir i va ser una de les raons per enderrocar el règim salazarista. L'Angola postcolonial no va ser pacífica: les tres guerrilles independentistes es van enfrontar pel control del nou estat en un conflicte molt marcat per la guerra freda i que no es va tancar formalment fins al 2002. Aquest reportatge en castellà de la televisió pública francesa ens recorda la sagnant guerra civil (1 milió de morts i 4 milions de desplaçats) i les seves conseqüències.

[Si t'ha agradat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]