Pedro Sánchez passa el pitjor moment de la seva presidència, que va començar un ja llunyà 2018 després d'una moció contra Mariano Rajoy i que ha estat força accidentada. Avui al migdia compareixerà al Palau de la Moncloa per fer balanç de l'any. La previsió és que tregui ferro als problemes que l'assetgen, mostri determinació per esgotar la legislatura i tornar a ser candidat el 2027, i es parapeti en la bona marxa de la macroeconomia per defensar la seva gestió. Però, a la porta, els problemes creixen, per més que els intenti tapar amb la confrontació amb la dreta.

El PSOE espera mals resultats a Extremadura -havia estat un dels seus feus- i als casos de corrupció, de moment aïllats i que seran insofribles si constaten finançament irregular del partit, que afecten el seu entorn de Sánchez, se li suma ara el me too socialista. S'ha gestionat deficientment i pot fer encara més mal que els casos de corrupció. Us aconsello la peça que escrivia aquest cap de setmana Roger Pi per fer-vos càrrec de la dimensió de tot plegat. És possible que les dones del PSOE vulguin ara cobrar-se que Sánchez no desautoritzés les polítiques d'Irene Montero i Podem la passada legislatura, però el cas és que el partit actua com una organització antiga, un pèl cínica i deixada, i gens deconstruïda.

A aquests problemes se li sumen la manca de suports. Sánchez pateix una situació de debilitat que, de sobte i en el marc de l'operació recollida de cable després del "trencament" de fa unes setmanes, Junts i els seus entorns miren de convertir en una "finestra d'oportunitat" per collar-lo. Ho volen fer de bracet de Gabriel Rufián i d'ERC, a qui han blasmat durant anys per fer el que ells ara intenten, i fer més eficaços els 14 escons independentistes. No es posaran d'acord en temes com la fiscalitat o les polítiques d'habitatge o ambientals, que per alguna cosa tenen ideologies diferents, però seria aconsellable que ho fessin en el finançament singular, l'amnistia, la llengua o la conquesta de noves competències, com ara les d'immigració. No hauria de ser tan difícil i, com he escrit diverses vegades, no aprofitar el context és un error per guanyar posicions, per més que el PSOE no sigui tan lleial com caldria.

El fet és que amb Sánchez i el seu govern ja s'hi atreveix tothom que flaira el moment. Fins i tot el president de la Conferència Episcopal, Luis Argüello, que ahir demanava en una entrevista a La Vanguardia una moció de censura de les dretes, la convocatòria d'eleccions o una qüestió de confiança a més d'una reforma constitucional per "clarificar" la unitat d'Espanya. Les seves declaracions en aquesta línia ja van incomodar fa mesos els bisbes catalans, com ara el de Tarragona, però ell hi torna. Sánchez el va replicar amb contundència desafiant-lo a muntar un partit si vol fer política. El president espanyol ha quedat curt si mirem més enllà de les declaracions. Gràcies a l'impacte de la guerra bruta contra Podem o l'independentisme ha convençut els seus que ell també és víctima de la màquina del fang. Però els seus socis no podien combatre-la i ell, en canvi, evita autoexigir-se fer-ho per no incomodar l'estat profund.

Sánchez té tres sortides. Si es creu Tezanos i el CIS, tal vegada el millor que pot fer és convocar ja eleccions abans de dessagnar-se a les autonòmiques. I si es veu fort ha de fer canvis al seu govern, plantejar una agenda reformista ambiciosa i enfortir llaços amb el bloc de la investidura amb l'eina pertinent, el compliment dels acords. De moment, transita pel tercer camí, que és anar tirant a empentes i rodolons enmig del foc de morter de l'oposició i encomanat a la divina providència. Si ens creiem monsenyor Argüello, que s'ha destapat com un dels pot fer i que fa als qui apel·lava José María Aznar, no la té de costat i no li sortirà bé.

Avui no et perdis

• El fre català al «forat» del lloguer de temporada: recta final i déjà-vu al Parlament; per David Cobo.
• Una dècada de pesta porcina a la UE: quins països són els més afectats?; per Arnau Urgell Vidal.
• Va ser realment un accident? Què sabem i què no de la mort d'Isak Andic un any després; per Marc Orts.
• Deu mots en català que els mestretites corregeixen sense motiu; per Bernat Castanyer.
• Entrevista a Marc Sarrats: «Soc més de fotre'ls canya als meus que no pas als altres»; per Guillem Maneja.

El passadís

La setmana passada la patronal europea de pimes SME United va fer la seva assemblea a Brussel·les i va triar l'italià Davide Galli com a nou president. El català Antoni Cañete, líder de la PIMEC, va ser reelegit vicepresident consolidant així la incidència institucional de la seva organització, un aspecte que cuida molt. A l'organització europea també hi ha Cepyme, la patronal estatal de pimes i que està integrada a la CEOE, que a Catalunya està representada per Foment del Treball. La relació entre Pimec i Cepyme i Foment és de competència i hi ha tibantors. La presidenta de Cepyme, Ángela de Miguel, també va ser escollida vicepresidenta de SME i Foment es va afanyar a felicitar-la. Ella els ho va agrair amb una piulada en català destacant "la confiança i el suport constant". De moment, Josep Sánchez i Llibre i companyia podran dir que han aconseguit que la Cepyme usi la nostra llengua.    

Vist i llegit

Debats com el de la Catalunya dels 10 milions que defensa el Govern de Salvador Illa remeten a la gestió de la immigració, les polítiques de natalitat o a la dimensió de les infraestructures o els serveis socials del país. Fer-los a partir de percepcions o mentides sol ser combustible electoral per l'extrema dreta. Quin impacte té la immigració sobre l'estat del benestar? Doncs les dades ens diuen que ben poc. És el que explica en un didàctic i documentat article a l'Ara l'investigador de l'Institut d'Economia de Barcelona i professor de la UB Javier Vázquez-Grenno. 

"La immigració no és ni un salvavides fiscal automàtic ni una càrrega per al sistema, sinó que té un impacte global petit i, sobretot, molt sensible a les condicions d’accés al mercat de treball. La millor manera d’aprofitar el potencial fiscal de la immigració no és restringir l’accés als serveis públics, sinó millorar les oportunitats d’inserció laboral, reduir la segmentació i facilitar la plena participació econòmica de les persones que arriben", escriu l'acadèmic. 

Pilota a l'olla

Nascut a Esplugues, criat a Sant Andreu de la Barca i format al Cornellà (jugava al seu primer equip i va passar al Barça B), Gerard Martín és un jugador 100% Baix Llobregat i aquesta temporada s'està convertint en una de les felices realitats de la defensa del Barça. S'està consolidant com a central fent parella amb Pau Cubarsí. A Martín, que fins ara havia jugat de lateral esquerre, se l'ha definit com la "classe obrera", no se sap massa bé si pels seus orígens, per la seva humilitat o perquè se'n qüestionava la qualitat amb mala bava i un cert classisme. En tot cas, ha fet callar boques gràcies a partidassos com el de dissabte contra l'Osasuna.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]