Ple monogràfic d'infraestructures ahir al Parlament. El govern de Salvador Illa hi va presentar un pla que, més enllà de la gestió de la deficitària xarxa de Rodalies i l'ampliació de l'aeroport del Prat, inclou dues línies ferroviàries transversals, tramvies i reforçar els autobusos interurbans a construir en els pròxims anys. Aquestes últimes són, sens dubte, obres necessàries atesa l'obligada aposta per la reducció d'emissions i per transports més sostenibles, la dispersió de la població per la saturació i encariment de les ciutats, i el creixement demogràfic i de turistes. En cap moment ho va esmentar de forma pública, però en privat l'executiu assumeix (i dona per bones) les projeccions que indiquen que, al ritme actual, Catalunya podria arribar als 10 milions d'habitants el 2050.
[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]
Atesa la baixa taxa de natalitat del nostre país (també si hi comptem els pares nascuts fora de Catalunya) i que no s'albiren a l'horitzó mesures estructurals de suport a les famílies per donar-li la volta, cal pensar que aquest creixement poblacional se sostindrà en l'arribada de població migrant que busca sortir-se'n lluny de casa seva. Al repte del creixement poblacional s'hi suma, doncs, el de la integració (llengua, cultura, igualtat...) i el de l'assumpció dels drets i els deures. Un debat envitricollat que el sentit comú aconsella afrontar ben proveït, amb idees clares i sense abraçar idees populistes.
En els darrers 30 anys el nostre país ja ha passat de sis a vuit milions d'habitants i, com escrivia fa uns dies Xavier Bosch, és evident que això no es va preveure i que, per deixadesa o incapacitat, "hem fet curt en tot". Només cal mirar la saturació i la falta de personal que pateixen els serveis públics, la incapacitat per atendre la demanda d'habitatge a les ciutats, com van de plens en hora punta els transports o les principals vies, o els problemes per abastir-nos d'aigua durant la sequera.
La llista d'estretors i problemes per atendre derivats d'aquest creixement i que afecta àmbits diversos, des de la qualitat de l'educació a la salut del català, és llarga. El model construït per acció o per omissió en els darrers anys i la manca de polítiques de reequilibri territorial explica també el que passa cada cop que se'ns crema el rerepaís, el patiment del nostre sector primari, o el despoblament de l'interior. A la tercera corona de Barcelona, entre 25 i 60 kilòmetres de la capital, en canvi, el creixement és accelerat i la demanda de serveis també, lògicament.
El nostre model econòmic es basa, com tots els de lliure mercat, en el creixement constant i cal assumir que no hi ha una massa crítica suficient que ho qüestioni o que ho vulgui capgirar, sigui o no aconsellable. Illa no és, en tot cas, partidari de decréixer. I, en la competició per créixer més, hem engreixat sectors de poc valor afegit, que donaven rèdits immediats, i que permetien capejar crisis com la de 2008 però que, amb els seus sous baixos, poden posar en risc el futur de l'estat del benestar.
Com explica avui en el seu article l'economista Miquel Puig, hem atret de forma massiva mà d'obra poc qualificada i barata que treballa als escorxadors o a la indústria turística. Posar l'accent en ampliar l'aeroport del Prat perquè passi de 55 a 80 milions de passatgers més que no pas en el corredor mediterrani per atendre les necessitats logístiques de la indústria, posem per cas, aprofundeix en aquest model.
La pregunta que algú s'ha de fer, i que mereixeria no només un debat parlamentari sinó alguna cosa molt més treballada i pluridisciplinària, és si la Catalunya actual, la Catalunya autonòmica, té els recursos materials i les eines per gestionar i atendre aquest creixement. És obvi que caldria resoldre, més enllà de créixer per créixer i construir per construir seguint la inèrcia de la urgència, cap a on volem anar i com. El nostre país no té les eines en política d'immigració o fiscal per decidir com s'ho fa. Si no es resolen de forma molt satisfactòria debats com el del finançament (això vol dir respectar i no pervertir, per exemple, el principi d'ordinalitat que ens ha de permetre reduir el dèficit fiscal) no hi ha recursos per atendre aquesta TurboCatalunya i no estressar-la de forma insostenible.
És cert que tenir un estat amb molt més poder i disposant de tot l'esforç fiscal dels ciutadans no garanteix l'èxit. Però encara ho és més que no tenir-lo i jugar el partit amb una mà lligada a l'esquena -i encara més fer-ho amb una Espanya que tal vegada pot tornar a jugar descaradament en contra- dona gairebé tots els números de la rifa per fracassar. Cal fer el debat de cap a on volem anar i com, de les implicacions de cada model, dels mitjans per gestionar-lo, i de si ens en podem sortir amb l'autonomia actual o ens és imprescindible un estat propi (o, com a mínim, molt més propici).
Avui no et perdis
- El Govern ja assumeix preparar el país per a la Catalunya dels 10 milions; per Arnau Urgell i Vidal.
- Finançament singular: què és l'ordinalitat i per què ho condiciona tot?; per Bernat Surroca Albet.
- La Fiscalia ja vincula Vox a quatre nits de «cacera» racista: què està passant a Torre-Pacheco?; per Lluís Girona Boffi.
- Una «operació Manuel Valls» en versió anglesa?; per Pep Martí i Vallverdú.
- Taulells de sempre: El món a escala 1/32: així és una de les últimes botigues d’escalèxtric de Catalunya; per Guillem Maneja Juvanteny.
El passadís
La feina de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) ha arribat també a Extremadura. Ahir, l'entitat que presideix Gerard Esteva, que és d'àmbit català, va emetre una nota de premsa traient pit dels beneficis fiscals per als clubs d'aquell territori. Reivindicava que gràcies a la seva tasca de promoure, a través del grup parlamentari de Junts al Congrés, canvis en la fiscalitat de l'esport de base, els clubs esportius extremenys havien estalviat 2,3 milions d'euros. El conjunt dels clubs espanyols estalviarà 84 milions d'euros gràcies, per exemple, a poder bonificar el 100 % en les quotes patronals a la Seguretat Social de les nòmines dels entrenadors i tècnics dedicats a formar menors de 18 anys.
Vist i llegit
Ehud Olmert va ser primer ministre d'Israel entre 2006 i 2009 i va precedir en el càrrec a Benjamin Netanyahu. Va deixar el govern embolicat en els escàndols de corrupció, però continua actiu políticament i és molt dur amb el seu successor. En una entrevista a The Guardian que a Espanya ha ofert eldiario.es es refereix la idea de fer una "ciutat humanitària" a Gaza per recloure-hi els palestins. Segons ell això seria "una neteja ètnica" i enviar els habitants de la Franja a un "camp de concentració". L'entrevista al polític centrista és d'Emma Graham-Harrison i la podeu llegir aquí.
El nom propi
La periodista cultural Marta Salicrú (Barcelona, 1980) serà la primera Comissionada de l'Ús Social del Català a Barcelona. El càrrec té a veure amb els acords entre el govern de Jaume Collboni i ERC, que fa especial èmfasi en aquest assumpte en un marc d'emergència lingüística. Salicrú, especialitzada en música, que havia estat cap de redacció de Time Out i que ara feia de directora de la factoria de pòdcasts Ràdio Primavera Sound, tindrà entre les seves prioritats implicar l'ajuntament en l'impuls dels continguts digitals en català i construir "infraestructura lingüística". Necessàriament, la periodista s'haurà de coordinar també amb la Conselleria de Política Lingüística que fa un any va crear el govern de Salvador Illa. El nomenament el va avançar ahir David Cobo, el nostre redactor d'assumptes barcelonins. Sort i encerts a la nova Comissionada!
[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]
