Recentment, he publicat un vídeo on destaco l’impacte negatiu que té la immigració poc qualificada sobre la viabilitat de l’estat del benestar, és a dir, la capacitat de les administracions públiques per finançar l’educació, la sanitat i les pensions públiques, entre altres serveis. La raó no és altra sinó que un immigrant -igual que un autòcton- poc qualificat rep al llarg de la seva vida molts més serveis públics -inclosa la pensió de jubilació- que el total d’impostos i de contribucions socials que haurà estat capaç d’aportar. La conclusió no és sinó que cal apujar el salari mínim interprofessional (i gravar-lo amb l’IRPF) i reduir la dimensió dels sectors econòmics que, com el turisme o els escorxadors, es basen en la mà d’obra poc qualificada, i el creixement dels quals és la causa fonamental de l’enorme flux migratori cap a Catalunya.

En resposta a aquests vídeos, Jordi Graupera ha publicat un llarg escrit per rebatre aquells arguments. Es tracta d’un escrit molt treballat que mereix una resposta. Després de tot, l’objectiu fonamental del meu vídeo era justament promoure un debat que Catalunya necessita urgentment.

Graupera comença qüestionant que jo barregi el saldo fiscal -la relació entre els impostos suportats i els serveis públics rebuts- amb el saldo social -la diferència entre les contribucions aportades i la pensió rebuda-, adduint que són dos temes diferents. Es tracta d’una objecció menor, però errònia. És cert que formalment es tracta de dos compartiments separats, però cada cop ho estan menys, i que deixaran d’estar-ho ben aviat: en la mesura que la Seguretat Social serà incapaç de finançar les pensions amb les contribucions dels treballadors en actiu, serà inevitable que una part d’aquelles s’acabi finançant amb impostos. De fet, hi ha una sèrie de pensions -com les no contributives- que fins fa ben poc es finançaven amb contribucions i ara es financen amb impostos. Per tant, sumar tots dos saldos no sols simplifica les coses, sinó que ens proporciona una imatge més clara del futur.

A continuació, Graupera dedica interès a demostrar que és impossible que la immigració pugui arribar a compensar l’envelliment de les poblacions occidentals. Podem saltar-nos aquesta part, perquè no afecta el nucli del debat. La qüestió rau en el que afirma immediatament després: “Això no vol dir que [la immigració] perjudiqui[n] les pensions i dir-ho és una irresponsabilitat”.

Per demostrar-ho, Graupera recorre a l’argument que l’evidència empírica ens diu que la immigració té un impacte neutre i petit sobre les finances públiques: entre -1 i +1% del PIB. Graupera cita diverses fonts -totes referides a països anglosaxons- però que tenen un comú denominador: totes mesuren l’impacte en un instant, aquell en què es fa la mesura. Aquestes mesures tendeixen a ser positives per una senzilla raó: perquè els immigrants arriben en edat de treballar i, per tant, tendeixen a pagar impostos i requerir pocs servis de suport a la dependència.

Ara bé, el que ens hauria d’importar no és l’impacte d’un immigrant mentre és jove, sinó el que té al llarg de la seva vida. És a aquest impacte al qual jo em referia explícitament al meu vídeo.

Graupera no eludeix aquesta qüestió, i reprodueix un gràfic que va publicar The Economist a partir d’un informe que publica el govern danès, però només per treure-li importància amb un argument espuri: que els immigrants poc qualificats d’edat avançada són encara molt pocs. Aquesta no és la qüestió, perquè seran molts en la mesura que envelleixin els que avui són joves.

El document que Graupera ventila de manera frívola és, tanmateix, un dels poquíssims esforços que s’han fet de manera seriosa per mesurar l’impacte de la immigració a llarg termini sobre les finances públiques. La Office for Budget Responsibility, del Regne Unit, acaba de publicar un informe similar que aporta una dada contundent: un immigrant poc qualificat (que ingressi la meitat del salari mitjà del Regne Unit) acabarà costant a l’erari públic unes 465.000 lliures (poc més de 400.000 euros) al llarg de la seva vida.

No es tracta d’una xifra negligible. Si l’apliquem a Catalunya (que no té un PIB per càpita gaire inferior al britànic però sí un estat del benestar més generós) i considerem l’escenari demogràfic mitjà que va publicar fa poc l’IDESCAT, d’acord amb el qual Catalunya abastaria l’any 2054 els 9 milions d’habitants gràcies a la incorporació d'1,5 milions de nous immigrants, la perspectiva esdevé catastròfica.

En resum, Graupera -com la majoria dels responsables polítics i com tants altres analistes neoliberals- prefereix mirar al curt termini -què estan aportant i què estan costant ara mateix els immigrants- que mirar al llarg termini -quan acabaran aportant i quant acabaran costant-.

Òbviament, tot depèn de la qualificació laboral dels immigrants. De fet, a igualtat de qualificació l’immigrant presenta un saldo fiscal més favorable que el ciutadà autòcton, ja que l’Estat no hi ha invertit en la seva educació. El problema és, doncs, la immigració poc qualificada, la qual ve atreta per l’expansió de sectors productius poc exigents.

És per aquest motiu que una de les mesures més eficaces que podem implantar per reduir l’impacte fiscal de la immigració poc qualificada és l’augment de l'SMI. Graupera, però, no s’hi mostra favorable adduint que “apuja el cost dels sectors econòmics més comercialitzables que tenim”. Un cop més el traeix el biaix ideològic, atès que aquests sectors -els manufacturers- rarament paguen l'SMI, que és característic d’altres sectors econòmics. Per altra banda, precisament del que es tracta és de reduir el pes dels sectors que no són capaços de pagar millors salaris.

Graupera no sols no vol reduir el flux migratori, sinó que li preocupa més la falta d’immigrants que la seva abundància, i per això alerta que “en les properes dècades cada cop hi haurà menys immigrants disponibles per a feines de baixa qualificació” argumentant que la natalitat està caient als països emissors i perquè els migrants preferiran dirigir-se a economies més robustes.

Dissortadament, Graupera també s’equivoca en aquesta apreciació. La fertilitat està caient arreu del món, certament, excepte en una regió, l’Àfrica Subsahariana, on encara és explosiva. Ara bé, ho és precisament perquè és la regió del món que, de llarg, forma pitjor a la seva gent. El que escassejarà cada cop més serà, doncs, la migració qualificada, però la poc qualificada continuarà essent abundant.

En definitiva, Graupera vol convèncer-nos que només ens ha de preocupar la llengua dels immigrants, però si ens preocupa el benestar material dels catalans a qui els costa arribar a final de mes, també ens ha de preocupar l’impacte de la immigració sobre els salaris, sobre el cost de l’habitatge i sobre la viabilitat de l’estat del benestar.