Entre els anys 80 i 90 en mig de crisis globals i reestructuracions industrials, el Japó com país, pren una iniciativa arriscada, però prou important per rellançar la seva indústria i economia, fer una veritable aposta per la inversió exterior i implantar noves fàbriques de les seves grans corporacions a diferents països occidentals, per poder accedir sense problemes als seus mercats. Mai ha estat fàcil vendre al Japó. Regulacions complexes, consumidors altament de marques, exigents i un esperit d'orgull patriòtic en la línia del “Japan first” feia que les balances comercials entre Europa i el Japó estiguessin molt descompensades a favor dels japonesos. Per compensar-ho i evitar aranzels inassumibles havien de moure fitxes i posicionar els seus portaavions industrials en llocs estratègics per seguir creixent.
En aquest moviment estratègic i tan ben dissenyat apareix Catalunya com un dels territoris escollits dintre del continent Europeu per tindre-hi una presència important. Segons les dades d'Acció, unes 230 empreses opten per posar la seva seu aquí de les 390 que hi ha en el conjunt d'Espanya. Un 60% del total ho fan principalment durant aquell període per diverses raons: disponibilitat i facilitat de trobar sòl industrial (res a veure amb l'actualitat), ambient politicoinstitucional molt favorable i proactiu en facilitar la seva vinguda, una mà d'obra prou qualificada a un cost competitiu dintre del marc europeu, uns costos energètics assumibles, una fiscalitat raonable, unes infraestructures suficients, una bona ubicació geogràfica, un aeroport amb vols directes al Japó i amb una Barcelona que oferia un entorn de qualitat de vida excel·lent pels seus equips directius. Tant, que alguns d'ells m'havien comentat l'angoixa que passaven les seves famílies quan se'ls plantejava haver de tornar al seu país d'origen o canviar de destí professional.
Vindrien avui aquestes empreses que van optar per Catalunya? Doncs moltes d'elles segur que no. Catalunya manté alguns dels seus atractius, però n'ha perdut d'altres perquè alguns territoris peninsulars s'han espavilat i amb la incorporació de molts nous països a la Unió Europea amb una oferta de sòl, personal qualificat a menor cost i amb avantatges d'inversió de tota mena com troben a Txèquia i Polònia, probablement passarien de llarg i difícilment ens posarien a la short list de territoris interessants. El seu focus inversor ja no és l'electrònica i l'automoció sinó que s'ha traslladat a la intel·ligència artificial i als components d'alta tecnologia on Catalunya no pot competir.
Els trens passen quan passen i s'han de saber agafar a temps. Catalunya i els seus governs ho van saber fer bé. El Japó ja va fer el que havia de fer i actualment té una presència fabril a molts llocs del món i no té el focus per les nostres terres. Continua fent inversions importants, però mirant l'eix del pacífic Indonèsia, Vietnam i l'Índia que han passat a ser el seu centre d'atenció.
I la Xina, l'alternativa asiàtica esperada i prevista com a recanvi de les inversions nipones? Doncs la veritat és que els marcs generals de la nova superpotència s'assemblen molt als japonesos dels anys 80 pel que fa a balances comercials i necessitat d'implantació global, però la nostra posició competitiva ha perdut valor en el context global i en l'estatal. Ara com ara, Catalunya només ha estat capaç d'atraure el 10% del total d'inversions xineses en els darrers 10 anys quan representem el 25% del PIB industrial espanyol. Espanya ha perdut interès i Catalunya ha quedat fora del focus per raons pròpies i alienes prou conegudes.
De moment el tren xinès ja ha començat a passar de llarg i només hem aprofitat els vagons de cua. Ni ho hem prioritzat, ni hem tingut una bona estratègia per atraure les seves corporacions i el que és més greu, no em sembla que en siguem prou conscients. Aquest tren també passarà, però o ens posem les piles on el balanç pot ser decebedor.