Jaume Vicens Vives va definir Catalunya com una "marca" que, en aquest cas, no suposa un baluard muntanyenc que aïlla i protegeix un territori o un país de possibles invasions, sinó tot el contrari, un lloc de pas entre dos mons geogràfics i culturals diferents que durant l’edat mitjana connectava els comtats del nord-est peninsular -la futura Catalunya- amb les tradicions polítiques i culturals dels països de l’Europa occidental. En suma, un passadís o un poble de corredor com ja havia estat amb anterioritat i ho seguiria sent posteriorment.
Un poble que no ha estat aliè als fenòmens migratoris, interns i externs. Entre els segles X-XIII fou la muntanya qui va vessar la població sobrera cap a la terra baixa i el litoral on noves rompudes i l’expansió cap a la Catalunya Nova ampliaven la superfície conreada. Després, passats els efectes de la pesta del segle XIV, entre els segles XVI i XVII, quan apunten ja les primeres transformacions agràries importants, seran els immigrants occitans els que vindran a ocupar els nous llocs de treball que ofereix l’agricultura i una activitat comercial creixent al litoral. Tot plegat esclata en el gran creixement econòmic del segle XVIII (vinya, indianes, protoindústria...) i demogràfic i, entre 1718 i 1787 la població passa dels 406.274 als 899.532 habitants, la qual cosa suposa un increment mitjà anual de l’1,75% i total de més del 120%.
A partir del segle XIX, les onades immigratòries han estat gairebé constants. Durant la industrialització i l’aparició de les colònies industrials, és de nou la muntanya i les comarques prepirinenques i de ponent les que forneixen la immigració que, a les darreres dècades del segle i el primer terç del segle XX, incorpora ja migrants procedents del País Valencià, de l’Aragó i de Múrcia. En la nova embranzida immigratòria d’aquest primer terç del segle XX juguen un paper determinant la construcció relacionada amb l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, la construcció del metro i de l’Eixample barceloní, l’electrificació del país i la construcció de les primeres centrals hidroelèctriques a les comarques de muntanya. El cens de població de 1860 dona una població total d'1.673.842 habitants, un 86% respecte de població més respecte al cens de Floridablanca, un 1,18% anual, i el 1930 arriba als 2.791.292 un acreixement del 66,8% en setanta anys, un 0,95% anual.
Després del parèntesi dramàtic de la guerra civil, de l’exili i d’una dura postguerra on la repressió de la dictadura és omnipresent així com l’intent d’anorrear la cultura i l’economia catalana, a partir de la dècada dels cinquanta s’obre un nou període de creixement industrial i d’immigració procedent ara de gairebé tot l’Estat, sobretot, de Galícia, les dues Castelles i Lleó, Extremadura, Andalusia i de nou de Múrcia, l’Aragó i el País Valencià. I així dels 2.890.974 habitants del 1940 la població passa als 5.949.829 de 1981, un augment del 105,8% en només 41 anys, un 2,6%, la mitjana de creixement anual més fort que s’havia donat mai.
I aquesta onada immigratòria es produïa en una situació de dictadura que, a diferència de la Segona República que va popularitzar l’educació gratuïta i en català, no permet oficialment bastir les eines necessàries pel manteniment de la llengua i la cultura catalanes. Tot i això, a partir dels seixanta del segle passat algunes escoles i institucions de la societat civil (Òmnium Cultural es crea el 1961) malden per preservar la llengua i la cultura.
Fins a finals de segle la població de Catalunya es va moure entorn de la xifra dels sis milions. Però, a partir de començament del nou segle, la immigració torna a incrementar-se, primer provinent del Magreb i, arran de la conflictivitat i la inseguretat a l’Orient Mitjà, l’Amèrica Llatina i altres regions del món, cada cop més del Pakistan, de Síria, del Perú, Hondures, Equador, Bolívia, Veneçuela... I, més recentment, els denominats expats, immigrants d’elevat poder adquisitiu (un 43,2% dels residents estrangers a Barcelona tenen estudis universitaris o un cicle formatiu de grau superior) que no emigren per raons econòmiques sinó per elecció de residència.
Així, Barcelona i la seva àrea metropolitana atreuen cada cop més immigrants econòmics i expats, de tal manera que el 2024 més d’una tercera part de la seva població era nascuda a l’estranger, per un 46,1% de la nascuda a la ciutat, un 6,9% a la resta de Catalunya i un 13,4% a la resta d’Espanya. En suma, avui la població total de Catalunya és ja de prop de 8.200.000 habitants, la qual cosa representa un increment mitjà anual de l’1,32% en el darrer quart de segle.
En conclusió, la immigració -interior o exterior- a Catalunya no és un fet puntual sinó que des de l’Edat Mitjana ha estat un element essencial pel creixement econòmic i demogràfic del país, ja que durant molts períodes i sobretot des de fa més de mig segle l’indicador conjuntural de fecunditat (fills per dona, la taxa de reproducció d’una població és del 2,1) no ha parat de caure i del 2,72 de 1975 ha passat a l’1,08 del 2024 (un dels més baixos del món).
Fins fa unes dècades, funcionava el model d’ascensor social que tan bé va descriure Anna Cabré (El sistema català de reproducció, 1999) que garantia la integració social dels immigrants i la seva possibilitat de millora econòmica i social. Però, des de la crisi sistèmica de 2008-2014 i la pandèmia de Covid-19, el motor de l’ascensor social sembla gripat i no funciona bé ni pels de casa i ni pels nouvinguts. No n’hi ha prou amb prometre o proclamar les bones intencions de fer polítiques socials (sanitat, educció, habitatges, cobertures socials, etc.).
No hi ha tampoc solucions fàcils com proclama l’extrema dreta sinó solucions complexes a situacions que són complexes. Cal una transformació radical i no només paraules, perquè sinó s’està fomentant la desafecció de la política, la desinhibició i el vot a l’extrema dreta. Calen polítiques migratòries sensates i efectives. La macroeconomia sembla ana bé, però no es veuen els efectes en la microeconomia (de fet el creixement per càpita de Catalunya entre el 2000 i el 2023 seria dels més baixos dels països de l’OCDE).
La globalització dirigida per les finances (en expressió de la Conferència del Comerç i el Desenvolupament de Nacions Unides) i l’imperi de l’aristocràcia de les empreses tecnològiques han creat una creixent desigualtat internacional i a l’interior dels països i, alhora, han fomentat el sorgiment de nous milmilionaris i l’enfrontament en l’escala més baixa de la societat entre els que ja eren pobres i les necessitats encara més extremes dels nouvinguts, expulsats dels seus països per la guerra, la fam, les malalties endèmiques, el canvi climàtic i la cobdícia del Primer Món que ambiciona els seus recursos minerals i energètics (Donald Trump no se n’amaga i ho planteja a cara descoberta).
És el que en un altre context molt diferent l’historiador Josep Termes va denominar pobresa contra misèria. La realitat és que les mancances en infraestructures (comunicacions, sanitat, educació, assistència social, etc.) estan col·lapsant el país i ningú sembla voler posar-hi remei i el discurs polític va per camins que cada vegada s’allunyen més de les necessitats reals dels ciutadans, la qual cosa es tradueix en una desafecció creixent que polítics desaprensius, que conscientment menteixen, aprofiten per atiar la xenofòbia, el racisme, la islamofòbia, la polarització social, el radicalisme i els enfrontaments.
Ho acabem de veure amb la crisi de Badalona, on la Generalitat no ha estat a l'altura a l’hora de fer-hi front i l’alcalde Xavier Garcia Albiol del PP ho ha aprofitat esperonar l’odi contra els immigrants (fa uns anys ho feia contra els romanesos) i els sense sostre, negres i musulmans, que ha qualificat de "gentussa" i ha acusat de delinqüents que provoquen inseguretat. És tan fàcil arremetre contra els més indefensos, que només tenen el suport de les organitzacions civils, i provocar enfrontaments que alimenten el vot de l’extrema dreta.
Prou, doncs, de discursos benintencionats i de promeses, és l’hora de proposar solucions dràstiques i destinar més recursos i de forma prioritària, a fer habitatges i polítiques socials pels joves de les darreres generacions, que s’han quedat sense horitzó i sense esperances, i pels que arriben que també seran corresponsables del futur del país. Si no ho fem, qualsevol nit deixarà de sortir el sol com cantava Jaume Sisa i, realment, no hi haurà cases de ningú, sinó la llarga nit d’una dictadura tecnològica i supremacista com la que es descriu a la novel·la El conte de la criada de Margaret Atwood.