Durant la campanya de les últimes eleccions catalanes, Pedro Sánchez va prendre's cinc dies de reflexió per la causa contra la seva esposa, Begoña Gómez. Gent que el coneix bé el va veure tocat, molt més que no pas ara, tot i que els darrers mesos la pressió judicial s'ha incrementat i han caigut persones importants del seu entorn, com Santos Cerdán. Sánchez va tenir una presència destacada en el tram final de la campanya que portaria Salvador Illa al Palau de la Generalitat, i cada cop que entrava el president espanyol, amb socialista mitjà entregat, sonava la cançó Que merezca la pena de Siloé.
Ja fa temps que Sánchez, els seus ministres i el PSOE diuen que “val la pena” continuar al govern, malgrat l'allau de causes judicials, l'ombra de corrupció en el finançament del PSOE o els escàndols per assetjament sexual. I ho justifiquen amb les polítiques socials fetes sota els governs de coalició progressista i per la bona marxa de l'economia, que certament creix amb força. També li interessa al govern català, que basa tota la seva estratègia en l'alineament total amb el PSOE i que té obertes negociacions que necessitaran la complicitat del govern espanyol, començant pel finançament o Rodalies. “Al gener passaran coses”, deia Illa en l'última roda de premsa de l'any. Potser sí, però només si Sánchez resisteix.
A ningú no se li escapa que és més recomanable, per molts motius, un govern espanyol en mans del PSOE i controlat per partits com ERC, Junts, el PNB o EH Bildu, que no pas un govern del PP i Vox com el que pronostiquen totes les enquestes i que ja se'n pateixen les conseqüències a Extremadura o el País Valencià.
Però també és cert que no es pot normalitzar el fet de governar sistemàticament sense pressupostos -Sánchez no n'haurà aprovat ni un en tota la legislatura- o d'esquena al Congrés. El president ha traslladat als ministres el pla per aguantar: governar per decret, amb mesures efectistes que tinguin impacte sobre la ciutadania, i que no necessitin l'aval parlamentari que, amb comptades excepcions, el govern espanyol té difícil aconseguir.
Tàcticament, on Sánchez se sent més còmode, la jugada pot funcionar. Què veurem? Mesures de caràcter social concretes, ajudes, bonificacions. El creixement econòmic, la gran recaptació i els fons europeus permeten fer despesa i que això beneficiï la ciutadania en general o els sectors més vulnerables. També veurem l'aplicació definitiva de l'amnistia i com això afecta Carles Puigdemont. Tot plegat, combinat amb la por a l'extrema dreta i una contraposició clara -o Sánchez o Abascal de vicepresident- per mobilitzar l'esquerra. L'estratègia de 2023, que es posarà de nou en pràctica a les eleccions de l'Aragó o Andalusia, l'any vinent.
A la llarga, però, quins costos tindrà aguantar com sigui a la Moncloa, sense el Congrés, sense pressupostos, amb casos de corrupció arreu? Més enllà de la tàctica, també cal pensar en les institucions i la credibilitat del sistema, o imaginar què diria el PSOE si la situació fos a la inversa. Val la pena aguantar, segurament, perquè l'alternativa fa tremolar. Però, a quin preu?