En funció d’on posem l’accent sobre la seva gestió, es pot debatre com s’ha fet durant aquesta campanya electoral si al Barça li convé més o menys que Joan Laporta revalidi la seva condició de president del club. El que no admet discussió és que no hi ha un candidat millor que ell.
Aquest divendres, Laporta ha tancat la campanya amb una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio que ha tingut com a epíleg una explicació entre costumista i surrealista sobre les cabres, les gallines i la gossa en zel que té a la seva residència de S’Agaró. També hi tenia un gall, que ha traspassat, amb plomes blaugranes. Tot plegat, un contingut ben poc electoral que, no obstant, exemplifica la capacitat del candidat per baixar al terreny popular. El soci blaugrana pot tenir dubtes sobre determinades decisions i maniobres, ara hi entrarem, del president en els últims cinc anys però, entre galls, macarrons, toros mecànics i, sobretot, la defensa sempre aferrissada i sovint populista que fa de l’entitat, no té dubtes que Laporta és un dels seus.
A Laporta no li ha calgut oferir propostes electorals perquè considera que la seva obra de govern, la d'haver salvat el Barça, parla per ell, i que el seu rival a les urnes no té experiència per fer-li ombra. A la defensiva, i com si això fos un combat de boxa, el posseïdor del cinturó s’ha dedicat a esperar els atacs de l’aspirant des del centre del ring i, això sí, esforçant-se a marcar distàncies amb qui ha volgut dibuixar com un tecnòcrata escudat darrere d’un ordinador i, per tant, allunyat de la graderia, la passió i el sentiment culers.
Malgrat l’adversitat, perquè mai un president del Barça en exercici no ha perdut unes eleccions i perquè la recollida de firmes confirma que Laporta va clarament per davant en suport, crec que Víctor Font ha fet la millor campanya que podia fer. Amb alguna patinada dialèctica, com ara assimilar el Barça pretèrit amb Negreira, però amb moltes menys fissures que fa cinc anys. Fins i tot ha millorat en el necessari joc subterrani als debats.
Font posa el dit a la llaga
Ha tirat tanta sal com ha pogut a les ferides obertes que han quedat entre Laporta i llegendes com Messi i Xavi. Ha denunciat el poder sense càrrec d'Alejandro Echevarría a l’estructura del club, obligant Laporta a una defensa inacceptable -“no podem ser sectaris”- sobre les tendències franquistes del seu excunyat. I, sobretot, ha assenyalat les cabrioles econòmiques, entre opaques, poc comprensibles i sospitoses, que ha fet Laporta per trampejar la ruïna en què es va trobar el club.
El passatge del debat de dilluns en què Font li va etzibar a Laporta que ell porta el Barça al cor i no a la butxaca, insinuant que Laporta se serveix del club via comissions més que no pas el serveix, és el moment de la campanya en què hem vist el Laporta més irritat. Encara més que amb la denúncia del soci de Toledo per pràctiques irregulars o que les dures declaracions de Xavi a La Vanguardia acusant-lo de mentider. De tot plegat, i tornant al símil boxístic, Laporta se n’ha sortit amb ofici i sense grans esgarrapades aparents.
Fer passar Laporta i el seu model personalista com a obsolets al 2026 era l’únic plantejament de campanya possible per a Font. En canvi, ha tingut dificultats per donar visibilitat a la seva proposta de trident per liderar l’estructura tècnica, enfront de la carta guanyadora que són avui el duet Flick-Deco.
Dues reculades de Laporta
En tot cas, les propostes fontistes ens deixaran dues reculades significatives de Laporta. La primera pel que fa als preus dels abonaments del Camp Nou, matèria lògicament molt sensible entre els socis culers: Laporta els havia advertit d’una pujada quan l’estadi estigui acabat, però la promesa de grans bonificacions per assistència de Font ha fet que Laporta hagi acabat anunciat una congelació de preus.
L’altra postura que ha reconsiderat Laporta té a veure amb la grada d’animació: després de foragitar-los de Montjuïc fa uns mesos, coincidint amb els crits de “Barça sí, Laporta no” procedents d’aquell sector, la directiva blaugrana va marcar com a condició sine qua non per al seu retorn el pagament d’una sèrie de multes per mal comportament que ara, coses de la campanya electoral, han quedat en l’oblit. Diumenge s’estrenarà la nova grada 1957 al Camp Nou, exactament amb els mateixos grups que la formaven quan va ser clausurada. Cal tolerància zero amb la violència i amb qualsevol comportament incívic, en això Laporta no és gens dubtós, però l’ambientació de l’estadi, ara sota mínims, ho agrairà.
El hàndicap de Font
De cara al resultat dels comicis de diumenge, a Víctor Font l’afavoreix el fet que la campanya hagi quedat en un cara a cara perquè, en teoria, li hauria de permetre aglutinar no només els seus vots convençuts sinó també els dels antilaportistes de socarrel i fins i tot els dels descontents amb l’últim mandat. El seu problema és que el motor del club i el principal focus d’atenció del soci culer és el primer equip de futbol, i la millora competitiva que ha experimentat des de 2021 fins avui és indiscutible, de manera que em sorprendria que Laporta perdés gaire vots respecte de la victòria folgadíssima que va aconseguir fa cinc anys. A partir d’aquí, que el soci triï el que consideri que serà el millor el president per al futur del Barça. Sense drames guanyi qui guanyi, que venim de Bartomeu.
