L’any acaba amb nous senyals sobre el final de l’era internacional que succeí a la Guerra Freda. La nova era dels imperis continentals continua emergint amb les noves amenaces de Trump d’apoderar-se de Groenlàndia, agredint un territori de l’OTAN; els seus bombardeigs justificats pel narcotràfic al Carib o per la defensa dels cristians a Nigèria, quan fa la pinta que el que busca és el control d’estats petroliers; o el seu abandó d’Ucraïna i d’Europa en mans de Rússia. Putin, totalment venut a la Xina, continua actuant de pinxo armat a l’est europeu i al centre d’Àfrica. Xi Jinping és cada cop més amenaçador davant dels seus veïns asiàtics. I a l’Àfrica, creix la pugna entre potències regionals que volen refer els seus dominis històrics. Amb el reconeixement per part d’Israel de l’estat de Somalilàndia, s’agita el vesper on els perses, els turcs i les diferents faccions àrabs saudites i emiratís porten des de milers anys abans de Crist, disputant-se l’hegemonia en l’espai que va del mar Egeu a l’oceà Índic. Ara mateix, els EAU al Sudan en guerra actuen en una facció contrària a la de Turquia; i, al Iemen, en una aposta contrària als saudites. Turquia enfrontada a Egipte en la guerra civil a Líbia està activant l’islamisme polític a Síria per impedir l’assentament del règim i el reconeixement dels kurds.

Davant de tots aquests conflictes armats i amenaces, les grans institucions internacionals estan bloquejades pels drets a veto que obliguen a unanimitats impossibles. Per això, per superar l’estancament, sorgeixen iniciatives d’impossible adscripció amb visions maniqueistes del món pròpies de la Guerra Freda. Han nascut la coalició internacional per Ucraïna; una aliança antirussa amb Finlàndia, Polònia, Romania...; una coalició antiotomana amb Grècia, Xipre i Israel; l’aliança antiimperial xinesa amb Japó, Taiwan, Singapur, Austràlia...; l’acord antioccidental i antiislamista del Sahel, amb Burkina Fasso, Mali i Níger. També apareixen coalicions no militars com la científica Horizon Europe amb la UE, Corea del Sud, R.U, Canadà, Suïssa, Nova Zelanda. O la iniciativa Pax Silica, una associació amb els Estats Units, els Emirats Àrabs Units, el Japó, Corea del Sud, Singapur, els Països Baixos, el Regne Unit, Austràlia i Israel, que té com a objectiu construir un ecosistema global segur i resilient per a la IA i els semiconductors. 

En aquest sentit de multipolaritat caòtica, The Center for Strategic and International Studies (CSIS) acaba de publicar un estudi que forma part d'un projecte sobre el Sud Global, que se centra en vuit "estats frontissa" —Brasil, Índia, Indonèsia, Mèxic, Turquia, Aràbia Saudita, Sud-àfrica i els Emirats Àrabs Units— les decisions estratègiques dels quals configuraran profundament el futur de l'ordre internacional. És una diagnosi feta des de l'òptica nord-americana, però bastant afinada, sobre el paper que poden tenir diversos estats com a frontisses en la polarització xino-americana, o com a potències regionals capaces de marcar l'economia, la política, el poder militar, l'hegemonia religiosa o cultural en àmplies zones del món. L'intent de Rússia i la Xina de jugar amb aquesta realitat de l'anomenat Sud Global com si fos un bloc unificat per situar-lo al seu bàndol només triomfarà en la mesura que els EUA de Trump apostin per la divisió del món en imperis continentals; i que Europa, o els seus principals estats, es mantinguin paralitzats davant d'aquesta realitat que detecta aquest estudi. És urgent que els estats centrals europeus tibin del carro, reconeguin errors de la burocràcia comunitària i s’emancipin militarment dels americans i tecnològicament dels xinesos.

A un nivell més proper, l’Estat espanyol, el 2025, ha continuat amb la seva política exterior erràtica: una mica pro Ucraïna, però no gaire; simbòlicament, a favor de l’autodeterminació de Palestina, però als peus del Marroc, principal aliat americà i israelià; contrari a l’autodeterminació del Sàhara i de Kosovo; amb proclames europeistes, però deixant-se estimar pels xinesos. El 2025, per l’Estat espanyol, també és un any on ha supurat tot el pus de la infecció de les seves vísceres internes. S’ha vist una escalada en l’acció de la justícia i la policia patriòtica que va començar a actuar fa deu anys de forma il·legal contra polítics i membres de la societat civil catalana que maldaven per la independència. Va seguir desmuntant l’alternativa d’esquerres al règim, imputant destacats membres de Podemos i els seus aliats. I ha acabat focalitzant-se en l’equip actual del PSOE i les seves presumptes accions il·legals. Un PSOE que ha avalat, però, aquestes mateixes accions quan es destinaven a altres protagonistes. I malgrat tot això, el Govern no ha volgut liderar una neteja a fons del tardofranquisme incrustat a les institucions. 

Hem viscut un any on el Govern de Madrid ha continuat apostant pel creixement del PIB basat en més població i més consum, però amb un estancament del PIB per càpita i de la productivitat per l’increment d’activitats de poc valor afegit. La comprovació que les poblacions de costa són les de menys renda per habitant ho indica. Mentrestant, assistim a una permanent caiguda demogràfica que no s’aturarà amb la immigració, sense abordar el canvi de model econòmic amb salaris més dignes, l’oferta d’habitatge assequible o amb noves polítiques laborals amb formació ocupacional que qualifiqui als treballadors existents i inciti a treballar als qui estan a l’atur (dels més nombrosos d’Europa); o amb una immigració regulada que incorpori la contractació en origen de professionals dels àmbits on fan falta, que són molts que no es cobreixen amb l’enorme oferta de mà d’obra poc qualificada actual. Hi ha dades com els preus dels immobles, els lloguers dels quals s'han disparat més d'un 70%, des del 2014; o el preu de compra que s'ha disparat un 42% de mitjana des del 2013, que explicarien la sensació d’empobriment relatiu i el símptoma que dona la comunitat xinesa que està reemigrant des d’Espanya. 

En aquesta mateixa dinàmica estatal, a Catalunya, el PIB procedent del turisme arriba al 12,6%. I això no és una bona notícia, perquè significa la disminució del percentatge de PIB industrial. Quan sentim el president de la patronal més conservadora de Catalunya, Foment del Treball, reclamar més immigració, de què està parlant i de quins sectors? Perquè no està parlant del sector industrial i d’autònoms, que no troba gent amb ofici entre el 9% de població aturada que tenim i la subocupada en serveis. La patronal no assumeix que falla la formació ocupacional i la contractació en origen. Per tant, Sánchez Llibre està apel·lant a la mà d’obra per feines precàries, temporals, mal pagades, o en economia submergida en serveis a les persones, en repartiment a domicili, en turisme i en alguns àmbits agroalimentaris. Tot un desastre de política laboral i immigratòria que només alimentarà l’extrema dreta, que es dedica a criminalitzar les persones migrants que han vingut buscant allò que aparentment se’ls ofereix, però en canvi, no denuncia els qui els hi ofereixen els treballs precaris i els enganyen.

A Catalunya, també tenim pendents temes endèmics per manca de valentia política o de capacitat de consens entre els sectors conservacionistes i els productius: les plagues inaguantables de senglars, cabirols i conills; l’encallament de la transició energètica per l’oposició a parcs solars o eòlics. I els temes vinculats a l’espoli de l’estat: un nou finançament encallat i que si no respecta l’ordinalitat de forma clara, serà una estafa; o el tema habitual de les inversions pendents en infraestructures viàries i ferroviàries. Finalment, hem pres consciència de l’emergència lingüística, però no som capaços de mobilitzar tots els ressorts legals i voluntaris que caldria per aturar i revertir la tendència a la minorització del català.

Per sort, a Catalunya, ens empeny endavant la diversificació de la indústria, la seva capacitat d’internacionalització, el talent propi i el que s’atrau a l’entorn dels clústers empresarials i tecnològics especialitzats, dels més potents a la Mediterrània, i l’excel·lència en recerca científica. Per Catalunya, tornar a encapçalar a la Mediterrània la nova revolució econòmica i tecnològica, com ja va fer en la comercial de l’Edat mitjana, l’agrícola de l’Antic Règim i les successives industrials, és la garantia de resiliència, quan altres àmbits fallen.

Després d’aquesta repassada supralocal, i un cop ens acostem a la realitat més propera dels ajuntaments i de la societat civil organitzada, és on podríem trobar més senyals que aquesta resiliència es transforma en accions innovadores socials, econòmiques, culturals, urbanístiques, solidàries i cooperatives. I els mateixos ajuntaments, malgrat la seva escassedat de competències, tenen a les seves mans fer minvar els aspectes més negatius dels reptes que ens imposen les dinàmiques nacionals, estatals o globals. O pel contrari, contribuir a consolidar-les.

En aquest incomplet balanç glocal se’m referma, doncs, un gran escepticisme sobre els grans reptes mundials on només es besllumen brots verds en la reacció cooperativa d’estats i societats de petita i mitjana demografia per escapar-se del nou mapa de correlació de forces que volen imposar. I també, en l’esperança en els avenços científics i tecnològics que poden desencallar alguns colls d’ampolla civilitzatoris. 

A escala espanyola, el pessimisme és superior perquè no es veu cap reacció per abordar un canvi de model econòmic i social, un canvi de model democràtic i plurinacional que estabilitzi unes regles de joc netes. Pel contrari, la perspectiva immediata, a un any vista, és l’arribada de la dreta espanyolista condicionada per l’ultra dreta. I que no aportarà cap canvi en el model econòmic. I altrament, pot etzibar destralades en les polítiques socials i democràtiques.

A escala catalana, un Govern en minoria i la incompareixença de l’oposició, atrapada en un relat caducat, tant pel tema independentista com per el xoc esquerra-dreta més simbòlic que real, fa que tot s’encalli. I no es tingui el valor d’abordar els canvis de fons que sempre rebran resistències socials i polítiques. Si es seguissin els models centreeuropeus, només un programa de canvi fort, no continuista, assumit per les forces centrals PSC, ERC i Junts, podria significar una sotragada. Lamentablement, ho veig difícil.

Però, davant d’una foto fosca que cridaria a la reacció nihilista cap a l’abstenció o l’aposta pels populismes que empitjoraran tots aquests problemes, cal no caure en la desesperança. Som fills o nets de gent que va haver de sobreviure i resistir en circumstàncies que objectivament no eren fàcils. Hem rebut una formació, uns serveis públics i un llegat cultural i lingüístic que ens impel·leix a recompensar la societat per aquest capital rebut i a ser actius allà on els canvis siguin al nostre abast, en el voluntariat o en la política local. Repesquem, doncs, la consigna: “Pensar globalment i actuar localment”. No tenim excuses.