L'actor i guionista Matt Damon és client del Denassus, un enogastrobar amb més de 150 referències de vi que hi ha al Poble-sec de Barcelona, al carrer de Blai, que ha esdevingut el carrer de les tapes, on pots anar d'un bar a un altre com passa al País Basc, i on sembla que tots els establiments hagin agafat un mateix estil de tapa. O no tots. Damon ha sabut triar.

Sigui com sigui, Damon no és la primera vegada que hi passa perquè, segons que vèiem dies enrere a les xarxes, fins i tot va deixar un missatge per l'Alejo Mailan, un dels amos del local (amb Sergi Ruiz) que és de vacances. Un simpàtic "Fote't, Alejo has de treballar més!", que ha fet que ens fixéssim en aquest Denassus que des del 2019 va fent feina, amb els seus platets: calamars de platja amb fesols de Santa Pau i botifarra negra; callós, morro i "apòstols", croqueta ànec Pequín, fricandó, pop... I que té Damon entre els seus clients, com a l'altre costat del Paral·lel, a Ca l'Isidre hi té taula reservada Woody Allen quan aterra a Barcelona. O per citar un altre clàssic, al 7 Portes cada cadira té el nom d'algun famós.

Aquests noms de ressò mundial donen una empenta a aquests establiments, tot i que en molts casos no la necessitin, i ajuden després, ja que els seus fans volen resseguir els locals per on han passat.

Ves per on aquests dies he recuperat una pel·lícula de Matt Damon: L'enginyós Sr Ripley, dirigida per Anthony Minghella el 1999, perquè volia veure de quina manera havien adaptat la novel·la de Patricia Highsmith, que tenia en Plein Soleil de René Clement, amb l'Alain Delon de protagonista, com a versió canònica. També l'he vista aquests dies, com també la sèrie Ripley d'Steven Zaillian amb l'Andrew Scott en el paper de Ripley i que es pot veure a Netflix. 

En el meu cas era una manera d'acostar-me a Nàpols, on acabo de passar uns dies de vacances, i volia veure de quina manera la ciutat i la costa Amalfitana eren en aquestes versions.

Abans de marxar també havia vist L'Oro di Napoli (a Filimin) de Vittorio De Sica, amb la gran Sofia Loren fregint pizzes, Totó, Eduardo De Filippo i Silvana Mangano, Paolo Stoppa entre d'altres una peça del neorealisme italià que retrata les dificultats de la vida de postguerra. I no cal dir la Parthenope, de Paolo Sorrentino, amb Celeste Dalla Porta, passejant i vivint per aquesta altra versió de la Grande Bellezza, aquesta carta d'amor a Nàpols. 

De manera que aquests escenaris retratats pel cine, després són recordats in situ, ja sigui pels amos de la cafeteria, pastisseria o racó on Sofia Loren fregia una pizza, o allà on Júlia Roberts se la va menjar (L'Antica Pizzeria Da Michele), ja sigui per les guies, ja sigui per nosaltres mateixos que busquem la reixa del metro que li va aixecar les faldilles a Marilyn Monroe, o allà on van enterrar Virgili, l'autor de l'Eneida, allà on va viure Alfons el Magnànim, o Maradona.

És la vida dels altres la que ens fa moure la nostra? Com viatgem? Busquem els escenaris que ens sorprenguin, o ja no hi ha manera que et sorprengui res perquè TikTok fa rànquings d'allò que un altre considera imprescindible? Busquem escenaris que ja hem vist a l'Instagram d'algú altre? I només volem col·leccionar selfies?

Quin marge tenim per fer de viatgers, i no de turistes, si majoritàriament només tenim els mesos d'estius (si tenim aquesta sort) per poder viatjar, just quan més gent hi ha a tot arreu (comptant-nos a nosaltres mateixos)? És una vaga il·lusió?

Tornarem als llocs per allà on passem? O justament per això mirem d'acumular espais, i llocs visitats perquè ves a saber si hi podrem tornar?

Ens ajudarà a entendre millor el món, aquest anar visitant ciutats i països, ara que tot és tan immediat, i tan difós? Sempre he cregut que sí, que veure sobre el terreny fesomies, sentir parles, veure edificis, menjar els plats, intuir la llum, els tarannàs, per força, trenca clixés, que val més veure-ho, que no pas que t'ho expliquin. Encara que busquem els relats que s'han fet sobre els llocs que visitem.

Per això ja no només Nàpols, sinó també casa nostra, i els locals que visiten les estrelles de Hollywood, tot s'acumula en una llista. La llista de la descoberta que és viure.