Barcelona ha arribat al límit del seu creixement turístic després de 25 anys d’expansió, accelerada que han portat Catalunya dels 13 milions de visitants anuals a quasi 28 milions. La ciutat no vol ni pot créixer més. La capital ha experimentat un boom turístic inaudit que ha tensionat l’habitatge, la mobilitat, els serveis i fins i tot la convivència urbana. L’aeroport del Prat i el port han trencat rècords de passatgers i creueristes, i el debat sobre el turisme ha migrat del terreny econòmic a la cohesió de la ciutat com a espai per viure-hi.
Però, si el consens social i institucional sobre la necessitat de frenar el turisme existeix, els instruments per fer-ho efectiu encara són insuficients, dispersos i massa tímids. Proclamar que s’ha “tocat sostre” no és una política turística; és un titular. Encara més, la contenció sense mesures precises ni capacitat d’aplicació pràctica corre el risc de quedar en paper mullat.
La decisió de no renovar llicències de pisos turístics per al 2028 hauria de ser un pas ferm, però és un compromís a llarg termini que no ataca immediatament la gentrificació ni la massificació que viu la ciutat avui, no d’aquí a dos anys. No menys significatives són les mesures que altres ciutats europees estan aplicant: limitar l’arribada de creueristes per disminuir fluxos massius, potenciar turisme de baixa estacionalitat i diversificar destinacions fora del centre històric, o –sobretot– aplicar impostos turístics redistributius per finançar habitatge social i serveis públics.
Però aquí, l’estratègia pública brilla per la seva manca d’ambició i concreció. Parlar de gestionar ja no és suficient. Sense mesures vinculants —quotes de visitants per dies clau, taxes turístiques progressives lligades a reinversions socials, o controls estrictes sobre habitatges d’ús turístic i creuers diaris— allò que es diu consens queda en retòrica. La realitat és que el model turístic català continua creixent a tot el país amb pressions similars a la Costa Brava i la Costa Daurada. I això sense una governança coordinada que distribueixi visitants de manera equilibrada i sostenible. El risc és que es desplaci la saturació d’un territori a un altre sense que es resolgui l’element estructural del problema: un model que prioritza el volum per damunt de la qualitat de vida de la ciutadania i de l’impacte ambiental i social.
Si veritablement volem donar la volta a aquest procés, no n’hi ha prou amb admetre que s’ha arribat al “límit”. Cal fer operatives les polítiques, amb terminis clarament definits, indicadors de compliment i sancions per als qui vulnerin els límits establerts. I sobretot, cal reconèixer que el turisme no és un fi, sinó un mitjà per crear riquesa i oportunitats, i només serà sostenible si no destrueix l’essència de la vida urbana i el teixit social que el fa atractiu. Fins que això no quedi inscrit en normes explícites i aplicables, el “tocament de sostre” serà només una frase bonica per a notes de premsa.