Ens ha deixat Enric Hernàez i torna a ressonar la cantarella de l’artista malaguanyat que “no va tenir el reconeixement que mereixia”. Això dels mèrits és un terreny llefiscós, però, tot i que les vendes representen unitats de mesura contundents, podem rebel·lar-nos davant de la seva lògica i fer anar una altra mena de consideracions, menys numèriques, que no deixaran mai de ser personals i subjectives. Però sí, trobo que és cert que Enric Hernàez ens deixa una obra amb molts punts de valor artístic, com ho és també que ell era ben conscient que es movia força lluny de l’autopista de les músiques de consum més massiu. 

Així va ser de bell principi, perquè l’Enric va entrar en escena en un temps, els anys vuitanta, en què ser cantautor desprenia ressonàncies anacròniques i equivalia a comprar un tiquet per al daltabaix. Potser, per això, anava vacunat d’entrada. De fet, se’n va sortir, a còpia d’obrir el seu ventall musical (influències brasileres i pop a discos com "Una foguera de Sant Joan en ple gener", 1984), si bé en endavant la seva producció va anar interessant a un nombre limitat dels nostres conciutadans. Val a dir que els mitjans escrits li van continuar seguint el rastre, al llarg del nou segle, en què va publicar obres madures molt estimables, on va refinar el seu art de la cançó, i es va créixer com a guitarrista i com a cantant càlid i expressiu, com ara "Oh poetas salvajes" (2002), "No t’oblido ni quan l’aspre nit s’obre" (2008, disc molt centrat en la poesia de David Castillo) o "Prop la via del tren" (2017). Temps de fortes complicitats amb el festival Barnasants.

L’Enric no va defallir mai, tot publicant periòdicament discos amb cançons noves, però l’evolució del gust popular es mou per forces gravitatòries difícils de combatre o reconduir. És possible que aquesta idea sigui encara més imperativa quan parlem de la música en català, on sembla que només pot donar senyal una estètica sonora determinada, hegemònica a cada moment, sense espai per a gran cosa més. Practicar una música minoritària en anglès et pot donar per viure. Fer-la en català et condemna a un racó minúscul del mercat. És tan sols una observació matemàtica.  

Cal entendre que vivim en una època en què els canvis són profunds, com ho són els relleus de referents generacionals i les amnèsies col·lectives. I la ignorància de tot allò que ve del passat. Som enmig d’un corriment de terres, on un vell món s’esvaeix a gran velocitat mentre abandonem la feina durant tot un matí per mirar d’aconseguir dues entrades per a Bad Bunny. I la cua digital de 500.000 compradors, en lloc de desanimar-nos, ens excita i ens fa tenir més ganes de consumar l’operació i no perdre’ns el concert, l’assistència al qual és una qüestió de vida o mort. És aquest el signe dels temps. Mirar de combatre-ho és absurd i passar-te la vida rondinant perquè el món és injust no sembla una opció aconsellable. I sí, per als més adults, ubicar-te en el nou ordre és un xic antipàtic: si el critiques, ets un decrèpit inadaptat; si li dones el vistiplau, ets un decrèpit que intenta desesperadament no semblar-ho.

I al capdavall, de què serveix repetir que l’artista traspassat no va tenir el reconeixement que mereixia? A ell, de ben poc. Tu, que dius plorar-lo, quant feia que no l’anaves a veure en concert? Comprar una entrada per a un club o un teatre, o escoltar un disc, no havien estat mai actes tan fàcils i immediats com ara (sí, no em canso de repetir-ho). A veure, procurem no passar-nos d’afectats. La vida sempre ha sigut molt bèstia, però alhora mai un artista en català, com ara Oques Grasses, havia tingut catxés amb xifres de sis dígits. 

Els temps canvien, moguts per lleis més grans que nosaltres. Tinc la impressió que l’Enric n’era ben coneixedor, del món en què vivia. No feia de la seva relació amb la música un manifest queixós, ni es presentava com el vell lluitador de les causes perdudes, ni queia en aquests excessos d’èpica i impostació que tant sovintegen en aquest país. Tarannà tranquil, discret i laboriós, el seu, sense escarafalls, que l’abocava, senzillament, a fer allò que creia que havia de fer. Cançons precioses que tots nosaltres podem continuar gaudint.