Aquest agost, el Consell Constitucional francès ha aprovat definitivament una llei molt esperada de la política francesa: la Llei PLM, o Llei París-Lió-Marsella, un text legislatiu per canviar el sistema electoral de les tres grans urbs franceses, que en les seves eleccions municipals gaudien o patien (hi havia diversitat d’opinió) d’un règim electoral diferenciat de la resta de pobles i ciutats de França. Un sistema que fins ara era més parlamentari i resumint-ho: s’escollia un consistori per representants dels barris-circumscripcions i l’alcalde sortia de la segona volta electoral combinada amb la necessària majoria d’aquest ple.

El vell sistema electoral desapareix i les grans ciutats franceses i els seus milers i milers d’habitants votaran com la resta de francesos als comicis municipals de l’any vinent. La principal aspirant a l’alcaldia de París per l’any 2026, l’actual ministra de Cultura Rachida Dati, és qui creu que més se’n pot beneficiar. Sempre i quan els seus comptes pendents amb la Justícia li permetin… Dati és la seva pròpia marca política. La coneix tothom. La va conèixer tota França com a ministra de Justícia de Nicolas Sarkozy i ja fa anys que ambiciona la cadira que un dia va ser de Jacques Chirac i de la seva antagonista, Anne Hidalgo, que la va derrotar a les eleccions de 2020.

Hidalgo no continua (el sorprenent és que avui segueixi sent alcaldessa amb la clatellada electoral que es va endur a les presidencials…) i l’espai polític de l’esquerra amb el qual va aconseguir l’alcaldia i ha governat està com sempre: fragmentat i sempre preparat per barallar-se. De fet, el candidat escollit en primàries pels socialistes no és ni a qui Hidalgo va donar suport. És Emmanuel Grégoire, qui havia estat el seu número dos i que es va presentar portant-li la contrària.

Caldrà veure si Grégoire té la capacitat de sumar als ecologistes, i fins i tot els comunistes, per tal de travar una alternativa real a Dati i retenir l’alcaldia de la capital. Són poc d’anar a missa, i els en caldrà moltes. El cas de Marsella no és molt diferent del de París. A les darreres eleccions, una coalició d’esquerres unides amb una candidata independent progressista es va endur també l’alcaldia de la complexa urbs mediterrània.

Ara, Martine Vassal, una candidata conservadora que també s’ha apropat a l’espai d’Emmanuel Macron (com Dati) també és la millor ubicada per guanyar. Vassal havia estat llargament la número dos de l’ajuntament marsellès i actualment és presidenta de l’òrgan de govern de la important àrea metropolitana de la ciutat.

Marsella havia estat sempre governada per la dreta i Lió havia estat sempre governada per un alcalde socialista centrista, i després d’un caos forçat i maldestre de candidats a les anteriors eleccions, la ciutat va acabar en mans de l’ecologista Grégory Doucet. Un fet que es va emmarcar en una onada ecologista que va passar per sobre de molts consistoris francesos.

El Macronisme vol proposar-hi a l’expresident del club de futbol Olympique de Lió, Jean-Michel Aulas (en una enèsima mescla entre política i futbol), que podria seduir a molts votants i convèncer també a la dreta; si no com a candidat des de l’inici, sí en una bona opció en la segona volta. En les tres grans ciutats canvien per llei el mètode d’elecció, però hi ha molts elements per apostar que també canviaran d’alcalde i de color polític. Canviar les normes, efectivament, pot fer canviar el joc.