Sau torna a l’actualitat amb una gira que passa aquest diumenge pel Palau de la Música, associada a una pel·lícula sobre la seva peripècia. És una missió impossible reemplaçar Carles Sabater, però segur que els joves Fredrik Strand (que es posa davant del micròfon en el tour) i Guim Puig (que fa d’ell en aquest film que s’estrenarà l’any que ve) hi posaran tota la voluntat, la il·lusió i l’ofici. Un dels episodis que evocarà ‘Els de Sau’, la pel·lícula, és el concert que el grup va oferir a la Monumental, el 9 de juliol del 1992, capturat en el disc doble Concert de mitjanit.
Nit molt important per a Sau, tot i que allò que em ve a la memòria, per damunt de tot, és que ens va permetre gaudir de la figura de Robbie Robertson, l’home de The Band, còmplice de Bob Dylan en episodis com les llegendàries "cintes del soterrani". Ell va ser un dels convidats especials del concert, amb Phil Manzanera (Roxy Music) i Luz Casal. Una intervenció inaudita, un petit miracle (primer i últim cop que l’hem vist a un escenari català) que va il·lustrar com de lluny era el sistema de fascinacions de Pep Sala, un músic apassionat del rock nord-americà, respecte el gruix del seu públic, nodrit de fans adolescents arrauxats. Val a dir que Robertson va venir perquè Sala s’hi va encaparrar, davant de la incomprensió de la companyia discogràfica, que desitjava figures més conegudes.
A la Monumental, Robertson va ser anunciat amb honors. Per a gairebé tothom era un desconegut, però ell, que ho sabia, es va prendre la missió amb molta seriositat. Per a sorpresa de Sala, havia volgut assajar amb la banda durant uns quants dies, i es va disposar amablement a tocar un parell de temes de Sau (Amb la meva ombra i Me’n torno a Sau), a més d’un de la seva discografia en solitari (‘Shake this town’) i un clàssic de The Band (‘The weight’). Aquella nit, va ser estrany el solapament d’aquella aura llegendària però ignorada pel públic present amb el repertori de grans èxits pop de Sau, cantat a cor què vols per la jovenalla.
La vigília del concert vaig a anar Vic per entrevistar Robbie Robertson, a un dels millors hotels de la localitat (em sembla que era el Ciutat de Vic, avui conegut com Up Rooms Vic). Cordial, educat, insòlitament disposat a parlar de tot: del sorprenent vincle amb Sau, sí, però també de The Band i de Bob Dylan (a qui va ajudar, els anys 60, a fer el trànsit cap a la guitarra elèctrica: “la primera vegada que en fa agafar una la va tocar com si fos acústica i va sonar espantosament”), i de Neil Young, i de Martin Scorsese, i de la "guerra civil del rock’n’roll" de la qual ell sentia que havia format part. Tota una era que The Last Waltz havia tancat el 1976 amb formalitat i brillantors, i que el 1992 ja era percebuda com a llunyana.
Sembla que no es reserva cap paper a la figura de Robbie Robertson en la pel·lícula Els de Sau, així m’ho va dir la seva directora, i trobo que és una pena, tot i que segurament és el que toca en termes narratius, on mana el relat entorn de Carles Sabater i Pep Sala, i a un grup que va generar un fenomen juvenil. Però és pertinent recordar aquella nit singular, on la mística del rock’n’roll, sospirada per Sala, va crear un curtcircuit amb la fam d’idolatria pop generada per Sau, tal vegada anticipant-se a d’altres moltes dissonàncies, en la percepció social del rock, que eren per arribar.