La matinada del 20 de novembre del 1975, el general Franco expirava a la ciutat sanitària La Paz de Madrid. Culminava una etapa molt llarga i negra de la història d’Espanya que per la nació catalana va ser una doble derrota. Per la pèrdua de les llibertats el 1939, però a més per l’intent de genocidi cultural que va patir el país durant 40 anys. La mort de Franco va obrir un munt d’incògnites, moltes de les quals no era tan clar que es desvetllessin de manera positiva. Hi havia molts temors en l’ambient en aquella matinada tardorenca. Però potser el que ningú s’imaginava és que, 50 anys després, Franco encara fos un personatge viu en el nostre imaginari.
Les característiques de la Transició van dur una democràcia espanyola molt particular. El 1975, la societat havia canviat molt i l’edifici institucional de la dictadura mostrava esquerdes importants. Però el cert és que l’oposició no estava en condicions de fer caure el règim i que Franco va morir no només al llit, sinó que fou plorat per un públic nombrós i enterrat com un faraó. Un fet que, per força, va condicionar l’evolució cap a la democràcia.
Es van produir fets rellevants de ruptura, des de la legalització del PCE al retorn de la Generalitat. La Transició va dur imatges de gran càrrega simbòlica, des d’una Dolores Ibárruri presidint la mesa d’edat del Congrés a l’aparició de Josep Tarradellas a la plaça de Sant Jaume. Però, alhora, van haver de passar gairebé 30 anys perquè un govern socialista plantegés, per fi, unes mínimes polítiques de memòria històrica. En aquell moment, però, la dreta tradicional ja s’havia recuperat anímicament de la seva identificació amb el règim -que explica, en part, que romangués molts anys a l’oposició- i va fer de la memòria una batalla campal. Fins ara.
Més enllà de les imatges emblemàtiques de la Transició i també de les etapes de govern socialista, val a dir que la dictadura va aconseguir passar la prova de la memòria amb impunitat. És cert que la societat espanyola es va transformar durant 40 anys. Quina no ho fa, per molt control social que estableixi un règim? Però és tan cert que l’estructura social havia preparat el terreny per al canvi polític com el fet que, paradoxalment, l’estat espanyol mai s’ha desfranquitzat completament. Ho ha fet en àmbits com els costums o les llibertats individuals (malgrat el pòsit de masclisme i violència que delata cada dia la violència de gènere). Però el franquisme continua dempeus, més del que semblava en les primeres dècades de democràcia, en els baixos de l’arquitectura estatal.
El procés sobiranista ha fet aflorar la cruesa d’un poder judicial que no va conèixer una reforma en profunditat. L’Audiència Nacional és hereva, en bona part, del sòrdid Tribunal d’Ordre Públic. Les forces policials no han fet net i han deixat covar, amb l’alè dels governs del PP, estructures paral·leles al marge de la llei. Que una part dels joves tinguin una opinió positiva del franquisme indica el fracàs de molts plans d’ensenyament. En l’ecosistema mediàtic, perviuen nuclis que han dificultat l’emergència d’una opinió liberal i de dreta democràtica del tot homologable a altres països europeus. Per no parlar d’un capitalisme hispà que presenta moltes continuïtats respecte d’aquelles fortunes engreixades a l’escalf dels contractes dels ministeris.
La societat espanyola, alliberada fa 50 anys de la figura del dictador, conviu amb una Espanya-estat on roman la ferum de la dictadura. Tot i el temps transcorregut, com assenyalava l’historiador Carles Santacana, qui va governar amb mà de ferro durant 40 anys es resisteix a quedar reduït a personatge històric i, figura del present, ha acabat convertit en protagonista d'un gran escaquer de la política respecte del qual tothom s’ha de posicionar. Fa 50 anys que va morir, però Franco encara resta entre nosaltres. Més viu que mai.
Nació està publicant un seguit de temes entorn els 50 anys de la mort de Franco, buscant sempre una mirada crítica que revisi les interpretacions oficials de la Transició i alguns tòpics que no resisteixen una mirada rigorosa des de la veritat històrica sobre els esdeveniments. Aquí els podeu recuperar:
- El dia que va morir Franco, per Pep Martí.
- Els cinc pecats de la Transició, anàlisi de Ferran Casas
- La mort de Franco, viscuda per tres generacions: «Em va agafar a la mili i vaig patir per la meva integritat», reportatge de Marc Orts
- Tothom va córrer davant dels grisos?, de Pep Martí
- Com s’ensenya el franquisme a les aules? «Molts alumnes banalitzen Franco», de David Cobo
- Traïció i covardia entre les dunes: 50 anys de l'entrega del Sàhara al Marroc, de Pep Martí
- La «ridícula» censura franquista: les millors pel·lícules que van esquivar les tisores del règim, de Víctor Rodrigo
- Franco, al cinema: com han retratat pel·lícules i sèries el dictador?, de Victor Rodrigo
En els pròxims dies, publicarem més temes, com un reportatge sobre els principals dirigents i empresaris catalans que van col·laborar amb el règim franquista, i una radiografia de com la figura de Joan Carles de Borbó, de qui dissabte farà 50 anys que va iniciar el seu regnat, ha condicionat la democràcia espanyola.
