Quan va morir Francisco Franco, el Jordi Lozano -més conegut com a Jordi Petit- tenia 21 anys i era a la cantina del quarter annex a la Presó Naval de Caranza, a Ferrol, fent el servei militar obligatori en una brigada especial per a ex-presos comuns. Aquell dijous 20 de novembre de 1975 havia de ser un dia més dels molts que passaria envoltat d'assassins, agressors sexuals, lladres i extorquidors. Ell hi era com a pres polític per la militància clandestina a les Joventuts Comunistes de Catalunya i del PSUC, que li va comportar un pas per la Model per ordre del Tribunal d'Ordre Públic franquista. "Era a la gola del llop i vaig patir per la meva integritat física", recorda en una conversa amb Nació pel cinquantè aniversari de la defunció del dictador.

La Rosa Ferré, en canvi, va viure la notícia amb més indiferència al seu pis del barri de Gràcia de Barcelona. Tot i que va néixer a l'exili, a la ciutat alemanya de Stuttgart, perquè el pare era un militant de la CNT que havia hagut de fugir amb la derrota a la Guerra Civil, s'havia adaptat a la realitat del règim. Tenia 32 anys i el seu problema principal era que als dos fills petits els havien suspès les classes. "Al meu marit i a mi no ens agradava Franco, però la seva mort no va alterar la rutina", relata. Si bé, aquesta no va ser la reacció de tota la família: "El pare sí que va obrir una ampolla de cava".

Al seu torn, el Pep Martí -periodista de Nació i també historiador- era un nen d'onze anys d'una família obrera que regentava una polleria a Sants. Tot i l'edat, escoltava amb atenció les tertúlies polítiques habituals a casa i seguia l'actualitat política. Per això, no li va semblar del tot estrany veure el pare entrar a l'habitació amb un posat seriós i el transistor a la mà mentre ell es vestia per anar a l'escola. El matrimoni estava molt polititzat i era profundament antifranquista, tot i que també era pragmàtic i mai va participar de la política activa. "Sigueu cauts i discrets, tenim clients de totes les sensibilitats", va manar el pare.

Entre la celebració portes endins, la indiferència i els plors

La polleria de la família Martí era un bon termòmetre de la reacció de la societat catalana a la mort de Franco. Els clients entraven i sortien i, des de darrere del taulell, els pares veien somriures continguts, però també ulls vidriosos. Fins i tot, recorda una clienta habitual i amiga de la família plorant visiblement afectada. Altres, com la Rosa, actuaven aliens a la notícia del dia. Tot plegat, a pocs metres de la parròquia de Sant Medir, que el mossèn Josep Maria Vidal havia convertit en un espai de lluita antifranquista i on se celebraven nombroses reunions clandestines.

L'ambient al quarter de Ferrol era molt menys plural, però igual de contingut. La matinada que Franco agonitzava, segons la versió oficial, o en què el dictador ja havia mort, segons la premsa esmunyedissa, van aixecar el Jordi per desfilar i no va ser fins al matí que els van comunicar la nova. Ho va fer un comandant mentre els joves de servei eren a la cantina i ningú es va atrevir a reaccionar. Es va instal·lar el dol oficial i la incertesa.

El fill de la Rosa, que feia anys en pocs dies, explica que la mare va optar per anul·lar un berenar a casa amb els amics perquè cap veí pensés que celebraven el decés. Formava part de l'adaptació natural al franquisme. El Pep, que tenia una edat similar, havia quedat amb uns companys de classe que es trobarien quan "passés" l'innombrable. "Què feu que no sou a escola?", els van prendre el pèl uns treballadors de l'obra. Ells van riure, però ningú va gosar verbalitzar-ho.

L'endemà de la mort de Franco: i ara què?

El pare del Pep va aplaudir el discurs de coronació de Joan Carles, dos dies després de la mort de Franco, tot i ser republicà i federalista. Com molts analistes polítics, va entendre les referències al seu pare, Joan de Borbó, enemic del dictador, com un clar senyal de canvi. El règim també va començar a autoritzar manifestacions no explícitament polítiques, com una que va recórrer el carrer Sagunt de Barcelona per reclamar l'obertura d'escoles bressol gratuïtes. "Es va intuir ràpidament que hi podria haver una obertura", recorda el Pep. Un company de classe, però, estava molt preocupat. "El meu pare diu que hi haurà una altra guerra", el va alertar.

El Jordi també tenia una sensació de canvi social, tot i que, sense el dictador, encara va experimentar la duresa de la repressió franquista. L'abril de 1977, el van detenir juntament amb els companys de pis a Ferrol per sospites de subversió i va passar dos mesos entre reixes a la mateixa Presó Naval de Caranza, on va patir una violació i múltiples amenaces dels militars. "Si això va enrere, aneu els primers cap al paredó", li deien. Si bé, en altres moments li demanaven que, si el nou govern li acabava donant un càrrec, es recordés d'ells. No va tornar a Barcelona amb l'indult fins al 14 de juliol, el dia abans de les eleccions i després de 20 mesos traumàtics a Galícia. Es va incorporar al moviment gai i va esdevenir el coordinador del Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), que es va legalitzar el 1980, alhora que forma part de l'Associació Catalana de Persones Expresses Polítiques de la Dictadura.

En el seu cas, la Rosa no ha conegut la mare biològica, tot i que va ser ella qui la va portar a Barcelona amb els avis paterns quan era un nadó abans de la caiguda d'Alemanya en mans de les tropes aliades a la Segona Guerra Mundial. El pare no va poder tornar fins que ella tenia set anys i, per tant, es va criar en una família en què manava l'àvia, una figura destacada de l'estraperlo. Amb la Transició i, sobretot, amb la digitalització i la revolució de les comunicacions, va començar a investigar els seus orígens i la història del pare, que mai en va voler parlar amb ella.

No va ser fins després la mort de Franco, també, que es va reincorporar al mercat laboral. L'havia abandonat a contracor en el moment de casar-se per guanyar una mica de llibertat. Amb l'obertura postfranquista, les dones van iniciar un procés d'equiparació a les de l'Europa democràtica, tot i que van començar de molt enrere i el masclisme estructural i cultural arribava més enllà dels tentacles del règim. "La casa ha de continuar funcionant", li va advertir el marit. "El pare, tot i ser militant d'esquerres i antifranquista, també era masclista i em vaig haver de casar amb 21 anys perquè em tractés com una dona adulta", explica cinquanta anys després de la mort del dictador.