El juny passat, després de l’escàndol del dirigent socialista Santos Cerdán, el president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), Luis Argüello, es va alinear amb la petició del PP i Vox de reclamar la convocatòria de noves eleccions a Espanya. En aquell moment, l’arquebisbe de Tarragona i president dels bisbes de la Tarraconense, Joan Planellas, va manifestar la seva discrepància i va assegurar que la d’Argüello no era la posició de la CEE, que no havia tractat el tema. D’aquesta manera, l’Església catalana aixecava veu pròpia. 

Joan Planellas, gironí de 69 anys, és arquebisbe de Tarragona des del 2019. L’arquebisbe rep Nació en el Palau Arquebisbal, en el cor de la ciutat antiga, a tocar de la que va ser la capella privada del cardenal Vidal i Barraquer, per repassar l’actualitat de l’Església catalana, espanyola i global, i parla clar sobre immigració, les relacions amb el Govern, el nou Papa i l’arxidiòcesi de Tarragona.

Vau expressar la vostra discrepància amb la petició del president de l’episcopat espanyol de demanar eleccions anticipades.
Això va succeir l’endemà d’una trobada dels bisbes de la comissió de la permanent de l’episcopat. Som uns 25, el president, els arquebisbes i els presidents de les comissions. No hi era García Magán, el secretari general, que era a Turquia en la celebració dels 1.700 anys del Concili de Nicea. Em va sorprendre que, després d’estar reunits durant tres dies i en què no es va parlar del tema, Luis Argüello fes aquelles declaracions. I el que vaig dir em va sortir de manera espontània. Si de cas, havia de parlar com a arquebisbe de Valladolid. La segona part del tema és que no ens podem posar en una posició partidista. Així de senzill.     

En un primer moment, va semblar que el que van dir Argüello i el secretari general García Magán era una posició formal de tot l’episcopat.
Sí, ells deien en la lletra petita que ho feien a títol personal, però calia deixar-ho clar. Perquè el que és segur és que no en vam parlar en cap moment.

Com són les relacions entre la Tarraconense que agrupa els bisbes catalans i la cúpula de l’Església espanyola?
Sempre han estat cordials. Crec que ens necessitem mútuament. La CEE té molts avantatges perquè hi ha un potencial de gestió i personal ben qualificat. En surten bons treballs. L’actual bisbe de Sant Feliu, Xabier Gómez, era el responsable de Migracions, on s’ha fet una gran feina. Treballem conjuntament.

Arran de la vostra posició discrepant amb la del president dels bisbes espanyols, heu rebut algun comentari d’altres prelats de la CEE?
Sí, he rebut missatges de bisbes espanyols aprovant les meves declaracions. Hi ha hagut bisbes que m’han fet veure que veien bé el que he dit. N’hi deu haver que no hi estan d’acord també.  

Ara fa 30 anys del Concili Provincial Tarraconense, el Concili de l’Església catalana. Què en queda pendent?
Hem de tenir present que el Concili Tarraconense va voler ser una recepció del Concili Vaticà II a casa nostra. I aquí estem. Els concilis ecumènics tenen una aplicació llarga. S’ha dit que s’ha deixat de banda el que va dir el Concili Provincial Tarraconense, però això seria deixar de banda el Concili Vaticà II.  

"Em pregunto què hi guanyaríem sent regió eclesiàstica. De fet, faríem el mateix que ja estem fent des de la Tarraconense"

Queda pendent, potser, la plasmació de la Regió Eclesiàstica Tarraconense?
Es va plantejar aquesta possibilitat. De facto, podria fer-se, però em pregunto què hi guanyaríem. De fet, seria el mateix que ja estem fent des de la Tarraconense. Des que el 1969, amb el cardenal Arriba y Castro, va sorgir la idea de fer un treball conjunt per part de tots els bisbes catalans. Per cert, que fa uns dies vam trobar a l’arxiu el projecte d’Arriba y Castro d’un Concili Provincial el 1954, però no està signat. Ho tenia al cap. 

Una regió eclesiàstica catalana despertaria recances a l’Església espanyola?
En aquests moments, no ho veig. Faríem el mateix que ja fem. I encara, en voler convertir el com en un estatus jurídic, podríem tenir problemes perquè, per exemple, hi ha coses que les treballem amb Mallorca, com la catequesi, i amb una regió ens costaria més. Els bisbes catalans fem un treball conjunt, amb la nostra llengua, amb un tarannà propi i tenint en compte els canvis socials. Hem rebut una onada d’immigració que hem d’atendre, molts d'ells provinents de països catòlics. 

Aquest és un repte de primer ordre. 
El document sobre migracions de la Conferència Episcopal Espanyola ha estat preparat pel bisbe de Sant Feliu i parla de treballar no per als immigrants sinó amb els immigrants. 

L’Església pot ser a Catalunya un element d’integració?
Això es va veient en les nostres parròquies. Vagi a Torreforta, a Bonavista, per dir les dues parròquies perifèriques de Tarragona. Diumenge, vaig estar en una celebració de la comunitat guineana, de l’antiga Guinea Espanyola, de majoria catòlica. És una comunitat nombrosa, amb tres nuclis, una al barri antic, una als barris perifèrics i una a Reus. Treballem perquè se sentin membres actius de la vida de l’Església. 

La missa en català pot ser una manera d’integrar en la llengua.
En els barris es treballa en català i en castellà per l’atenció als qui acaben d’arribar. Fa uns mesos, a Torreforta, vaig anar a un Sopar de la Fam de Mans Unides, amb un centenar de persones. La meitat eren immigrants, equatorians, guineans, ruandesos, alguns filipins... Això ho hem d’anar treballant.

Hem vist els greus incidents a Torre-Pacheco. Els missatges de l’extrema dreta contra els immigrants no us fan por?
Són missatges de desestabilització. Davant la realitat de la immigració, vivim en una forta contradicció: necessitem la immigració, però no la volem. És la gran contradicció d’Occident. Molts d’aquests que criden tant contra els immigrants potser tenen la seva mare pagant en diner negre una noia de fora. La nova llei ha introduït alguna millora: ara s’exigeixen dos anys de residència per aconseguir l’arrelament, però tenim un decalatge pel que fa als refugiats polítics. Arriben molts veneçolans, però si se’ls denega l’asil, la llei diu que el procés ha de tornar a començar de zero. Això és una gran injustícia. D’aquesta manera hi ha molts immigrants que esdevenen irregulars. Hi ha casos de delinqüència, però s’extrapolen a partir de fets puntuals.    

"La proposta de Vox d'expulsar milions d'immigrants és una barbaritat. En el tema de la Immigració, l'Església ha estat molt clara"

La proposta de Vox d’expulsar vuit milions d’immigrants…
Això és una barbaritat. Tant que crec que fins i tot ells mateixos han sortit a matisar-ho.

L’Església és prou clara a l’hora de sortir al pas d’aquests discursos?
Crec que en aquest tema som molt clars. Aquí el president de la Conferència Episcopal ha estat claríssim en unes declaracions. Caldria destacar la feina que fan els bisbes de Canàries i és molt poc coneguda. El bisbe Mazuelos [el de Canàries] està al peu del canó, amb els menors no acompanyats i les pasteres. 

Fa uns dies hi va haver un incendi provocat a una mesquita a Piera, a l'Anoia. És un fet molt greu... 
Si és un intent de desestabilitzar i s’aclareix que aquesta és la motivació voldrà dir que no anem bé. 

La Tarraconense no hauria de pronunciar-se en un fet així?
Ha sortit una nota de la Tarraconense no sobre aquest fet concret sinó sobre la immigració. Ja he dit abans la contradicció que vivim de que els necessitem, però no els volem. És una contradicció fatal, però hem de fer un gran esforç d’acollida i integració. També hem de dir que tenim problemes amb corrents radicals de la immigració islàmica. Per exemple, a Tarragona tenim un grup salafista important i això s’ha de vetllar.  

Com són les relacions amb el Govern?
Diria que positives. El gener passat vam tenir una reunió amb el president Illa on vam tractar els aspectes més rellevants que ens afecten, sobretot en educació i patrimoni. 

"Una majoria dels alumnes de l'escola pública no té una cultura religiosa quan el fet cristià ha impregnat Occident. Estem a l'espera que el Govern ens faci una proposta d'assignatura de la que vam parlar"

Va proposar una assignatura alternativa per als alumnes dels centres públics que no volen optar per religió.
Sí, perquè ens trobem que una majoria dels alumnes no té una cultura religiosa. No parlem d’una confessió concreta. Però és evident que el fet religiós i el fet cristià, en concret, ha impregnat la cultura d’Occident. La Bíblia és l’atles iconogràfic dels països occidentals. Fins i tot el mateix vocabulari ordinari, ple de termes del substrat cristià que tenim. Doncs això s’està negant en la formació d’una part important dels alumnes. Des del Govern estan a punt de presentar-nos una proposta i en vam parlar. Seria una matèria de cultura religiosa. 

Deia també el tema del patrimoni.
És clar. Tenim un patrimoni enorme i això va més enllà del fet catòlic. Nosaltres no podem vendre’l com pot fer un banc amb una sucursal de poble. A la Catalunya Nova tenim menys romànic, tot i que també n’hi ha, i tenim esglésies gòtiques i barroques, immenses. Hi ha bona predisposició a trobar solucions en aquest àmbit. 

El fet que el president sigui catòlic practicant ajuda a l’entesa?
Bé, ell manifesta aquest humanisme cristià que reflecteix el seu projecte pot ser pont d’unitat i diàleg amb els cristians.

Porta sis anys a Tarragona. Quin horitzó té al davant?
Ara estem reorganitzant la diòcesi en unitats pastorals. Després d’un debat durant dos anys, estem implementant-ho. Hem dividit la diòcesi en 24 unitats pastorals. No ho hem fet merament per la manca de preveres, sinó perquè tota l’Església que hi ha en un territori determinat faci un treball més coordinat. En el pla pastoral ara començarem un nou trienni agafant un text de l’Evangeli que diu “Jesús els cridà per estar amb Ell i ser enviats”, fent-lo present en els nostres ambients. Això és el què. Com ho farem? Amb sinodalitat i amb formació. Sinodalitat i fraternitat. L’última carta pastoral que he escrit és sobre la fraternitat com a far d’esperança.

Què és el convictori?
Això és una altra cosa. És una iniciativa que hem engegat que és un pla de treball amb els capellans joves o amb els qui han arribat els darrers cinc anys, que en aquests moments són una vintena. Vint-i-dos mossens exactament. Són un potencial, però necessiten un coneixement més fefaent de la realitat catalana, de la llengua, de les tasques administratives que no s’ensenyen al seminari. Volem que se sentin preveres diocesans, que no facin un treball individual pel seu compte, que no sentin sols. I han de conèixer també el protocol d’abusos. Els reunim un dilluns de cada mes al santuari del Loreto.   

Algunes veus de la diòcesi han expressat crítiques als molts canvis que s’han fet a la cúria i també en parròquies. Què hi té a dir?
Els canvis sempre són en bé del poble sant de Déu i en bé dels mateixos afectats. 

"S'han fet canvis a la diòcesi en bé del poble sant de Déu i dels mateixos afectats. En algun cas potser m'he equivocat, però no crec en la política de qui dia passa, any empeny"

Sou subtil.
Això és ser subtil? S’han fet crítiques, però aquí hem de ser actius. Aquestes actituds de dir: aquest mossèn aniria millor en un altre lloc, però ves a saber com s’ho agafarà, qui dia passa any empeny… No, jo en aquesta política no hi crec. Un canvi sempre és un trauma. A mi també em van canviar de parròquia. O quan em van fer venir aquí a mi em van canviar la vida. Deixes una part teva en un lloc, unes mediacions, unes arrels i amistats. Després, a la gent els sap greu. També hi ha situacions en què algú digui “gràcies a Déu que se’n va”. Els canvis són a fi de bé, però ens podem equivocar, és clar. 

Ha passat?
A vegades ens hem equivocat. En els canvis que hem fet aquest estiu, Déu dirà. En els que vam fer fa tres anys reconec que en algun cas potser em vaig equivocar. En tot cas, no els faig jo personalment. Hi ha un consell episcopal on ens trobem i ho debatim. 

Heu parlat abans del protocol d’abusos. L’Església ha encarrilat bé el problema? Hi ha hagut prou empatia amb les víctimes?
Encarrilat… Crec que ho està encarrilant. Aquí, a Tarragona, tenim una comissió sobre abusos que fa una feina imperceptible. Hi tenim una psicòloga, un advocat, un jurista, un acompanyant espiritual i una treballadora social. Hem fet el màxim que podíem davant de cada situació. Però sobretot hem de fer un treball de prevenció. Per això en el convictori he fet que es parli també dels abusos.

"El teòleg que m'ha impressionat més ha estat Yves Congar, figura clau del Concili Vaticà II"

Vostè és un teòleg rellevant i un profund coneixedor del Concili Vaticà II. Quins pensadors l’han influït intel·lectualment?
A mi el teòleg que m’ha impressionat més ha estat Yves Congar, una figura clau del segle XX i del Concili. El capítol primer del decret sobre l’activitat missionera de l’Església és seu i aspectes sobre la Constitució de l’Església. Aquest home, els anys cinquanta va ser titllat de modernista i fins i tot suspès de l’activitat docent. El seu superior el va enviar a Jerusalem uns mesos, on va escriure un llibre preciós, El misteri del temple, on presenta l’Església com un aixopluc. Fa una gran reflexió teològica. Amb Joan XXIII és rehabilitat i és clau en el Concili. Sempre va manifestar una gran eclesialitat, és a dir, fidelitat a l’Església.

El vau conèixer?
No. Penseu que el Concili va acabar el 1965.

Dels qui heu conegut personalment, qui us ha atret més?
Dels catalans, Josep Maria Rovira Belloso. Un gran personatge i un gran teòleg que va impactar en una generació.  

Ha estudiat el Concili i la seva aposta pels pobres. Coneix un dels episodis més rellevants del Concili: el Pacte de les Catacumbes, una mena d’aliança de les “esquerres” del Concili.
Bé, aquí ja empraríem termes polítics. Aquest tema el vaig estudiar en el llibre L’Església dels pobres en el Concli Vaticà II. Hi havia al Concili un grup de bisbes que no volien que l’Església es quedés en una actitud assistencial respecte dels pobres. Volien una Església més identificada amb els pobres, més austera. No és això el que diuen les Benaurances? Aquests bisbes es trobaven a Roma i se’ls anomenava com el grup Església dels pobres. Un d’ells era el cardenal Lercaro, arquebisbe de Bolònia.

Va ser papable en el conclave del 1963.
En efecte. Va ser una figura espectacular, amb un llegat que preserva la Fundació Lercaro. Per cert, l’actual arquebisbe de Palerm, Corrado Lorefice, és un teòleg que prové de la Fundació Lercaro. És un personatge interessant. Bé, aquest grup es troba per assolir una Església pobra i per als pobres. Que és allò que recupera Francesc quan diu això l’endemà de la seva elecció. Van incidir en la idea que “així com Crist, així l’Església”. I pocs dies abans que acabés el Concili, aquests bisbes es van retrobar en una de les catacumbes de Roma per fer un text on es comprometien, en tornar a les seves diòcesis, a viure la pobresa i ser més austers. Això va ser el Pacte de les Catacumbes.    

Hem viscut el pas del pontificat de Francesc al de Lleó XIV. No creu que hi hagi una reculada en l'obertura dels últims anys? 
Crec que no hi haurà cap reculada. El Sant Pare és nord-americà, però tota la seva experiència pastoral l’ha fet al Perú i en una realitat del Tercer Món, com a bisbe de Chiclayo. Va ser superior dels agustins, voltant per tot el món. Fa només tres anys que Francesc el va cridar a Roma. Només va estar-se un any a Chicago. Són dades molt significatives. I el fet que es digui Lleó, que vol dir l’encíclica Rerum Novarum, escrita davant de l’impacte de la Revolució Industrial, amb una condemna del capitalisme que va marcar la doctrina social de l’Església. Aquell era un context amb paral·lelismes evidents amb l’actual, amb un capitalisme dur i un gran governant que diu que va a fer negoci en la relació amb els estats. I ara estem en un altre gran tombant, amb l’emergència de la IA, en un canvi d’època. Ara, cadascú té el seu tarannà i Lleó XIV no serà una còpia de Francesc.