Ciutat del Vaticà | Francesc ja és història. Robert Francis Prevost, papa Lleó XIV, és el nou cap de l’Església catòlica. Comencem a saber com és el nou pontífex, però encara és molt aviat per saber com governarà. Es trobarà sobre la seva taula un munt de dossiers, que van del procés iniciat per la sinodalitat (la participació) a les urgències en política exterior, sense oblidar els grans debats encetats en el catolicisme entorn el celibat opcional, la benedicció de les parelles no tradicionals, els abusos sexuals, l’actitud envers divorciats i homosexuals o el paper de la dona.

Tots els sectors de l’Església catalana han seguit amb passió els esdeveniments del conclave. Catalunya no serà un dels temes més peremptoris que el nou Papa tindrà al davant. Però, tot i això i pel caràcter jeràrquic de l'organització, la línia i l’estil que imprimeixi al seu pontificat tindran impacte directe en l’Església catalana, on s’han fet forts sectors molt conservadors.

Omella està de sortida, però manté el bàcul ferm

Després que el seu nom aparegués com a possible papable, Juan José Omella torna a Barcelona com a cardenal. Però es pot afirmar que ho fa com a “guanyador” del conclave; ja ha exhibit públicament bona relació amb Lleó XIV i l'ha convidat a Montserrat. No sabem —i no serà fàcil escatir-ho— el paper que els diferents prínceps de l’Església han jugat en aquesta contesa, però hi ha un fet evident: Omella i Prevost es coneixen bé ja que l’arquebisbe de Barcelona forma part de l’equip de la Congregació dels Bisbes, que dirigia fins ara el nou Papa. 

Tots dos a la vora de Francesc, Omella afronta als 79 anys l’etapa final del seu mandat a Barcelona. Ja fa quatre anys que, d'acord amb la norma, va posar el càrrec a disposició del Papa. Està en posició de sortida, però amb el canvi a Roma tot indica que podrà gestionar aquesta etapa de manera gens abrupta i fins i tot condicionar-la. Queda en l’aire com serà la successió a l’arquebisbat. Omella va aconseguir situar també en l’equip de la Congregació dels Bisbes el titular de Terol, José Antonio Satué, un altre aragonès amic seu que ha sonat com a possible hereu a Barcelona.   

Tot l'episcopat català, com les principals comunitats religioses, han felicitat el nou Papa. Han destacat en simpatia el bisbe de Girona, que ha volgut emfasitzar la "sintonia total" de Lleó XIV amb Francesc, l'abadia de Montserrat i una figura com Lucía Caram, que ha subratllat que el nou pontificat suposa "una gran esperança". 

Els conservadors, inquiets

En els sectors conservadors del catolicisme català, la successió de Francesc va ser vista com una gran oportunitat de “redreçar” la situació a l’Església. Ningú s’ha posicionat obertament, però aquests dies, en cercles discrets o en comentaris de grups els més tradicionalistes esmentaven el nom del cardenal Robert Sarah, un cardenal guineà de 79 anys de línia ultraconservadora. Alguns el veien com “l’únic que podria ser elegit d’entre els més crítics amb Francesc”. Alguns, més circumspectes, apuntaven al cardenal arquebisbe de Budapest, Petr Erdö.

Una antena que fa de portaveu oficiós del nucli de joves sacerdots ultraconservadors de Barcelona és Pablo Pich-Aguilera. En aquest sector, la possibilitat d’un Pietro Parolin papa era vista de manera molt negativa. Com molts observadors del conclave, consideraven que una elecció llarga afebliria Parolin i per això Pich-Aguilera demanava “que surti fum negre fins a la segona vinguda” de Déu. En realitat, ha estat un conclave breu que ha acabat duent un Papa potser més progressista que Parolin. Pich-Aguilera ha estat discret davant l’elecció de Lleó XIV, reduint la seva posició a un escuet “Visca el Papa!”. El Vaticà manté el rumb dels darrers anys i això no els fa el pes.

El catolicisme progressista, exultant

Els qui, l’endemà mateix del conclave, no amaguen la seva satisfacció hi ha el teixit d’associacions del cristianisme més catalanista i obert del país, aplegades en la Tribuna Joan Carrera. Per ells, el desig era preservar el llegat de Francesc i dur-lo més enllà, guanyant nous espais per a la dona i acollint els homosexuals i altres bandejats per la jerarquia. Des del punt de vista pastoral, Robert Francis Prevost és vist com una continuïtat en els aspectes més innovadors de l’anterior Papa. La figura de Parolin, en canvi, generava sentiments més ambivalents, sobretot pel seu caràcter curial i funcionarial.

La mà de Prevost en els bisbes catalans

De fet, el fins ara cardenal Prevost ja ha estat present a l’Església catalana. Com a prefecte dels Bisbes, ha intervingut en la designació dels catalans en aquest període. I cal assenyalar aquí el fet, que va sorprendre en el seu moment, del nomenament de religiosos per algunes diòcesis importants, com a Girona, on es va designar l’abat de Poblet, Octavi Vilà. O de Sant Feliu de Llobregat, que va anar a un dominic basc, Xabier Gómez. Un prelat jove que va escollir com a lema Humilitas. El perfil profundament espiritual d’aquests dos bisbes catalans es combina amb una línia pastoral que es pot considerar social i compromesa. En sintonia amb un Papa que és també membre d’un orde, els dels agustinians.  

Lleida i Terrassa, ja en temps d'espera

El nou Papa també haurà de proveir els altres bisbats pendents. Bàsicament, són els de Lleida, on Salvador Giménez espera la jubilació als 77 anys, i Salvador Cristau, bisbe de Terrassa, que ja ha complert també els 75 anys i que, com Omella, esperen relleu. En tots dos casos, es tracta de prelats molt tradicionals i el perfil dels seus successors donarà pistes sobre quin model de bisbe té Lleó XIV al cap.  

El cas de la Seu d’Urgell és diferent. Joan-Enric Vives, bisbe de la Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra, ja té successor designat, Josep-Lluís Serrano Pentinat, de 48 anys, un home provinent de la carrera diplomàtica vaticana i que és un dels catalans arrelats a la Santa Seu.   

Records positius de Lleó XIII

Els més esperançats d’entre els catòlics catalans recorden que el referent papal de Prevost, Lleó XIII, va ser un bon Papa per Catalunya. Va ser qui va nomenar Josep Torras i Bages com a bisbe de Vic, qui va proclamar la Verge de Montserrat com a patrona de Catalunya i qui va mantenir, en general, bona relació amb l’ala catalanista de l’episcopat. De fet, quan va publicar l’encíclica Rerum Novarum, que defensava la doctrina social de l’Església i els drets dels treballadors —sempre dins dels cànons conservadors de l’època—, el bisbe de Vic Josep Morgades va ser l’únic a publicar-la dins de l’episcopat espanyol, que mai va mostrar un gran entusiasme per Lleó XIII. Veurem ara.