Narcís Garolera continua actiu com a bon curador de la tradició literària. Ho torna a demostrar a Sis escriptors catalans (Lleonard Muntaner), on publica alguns dels seus estudis sobre Jacint Verdaguer, Caterina Albert, Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, Carles Fages de Climent i Gabriel Ferrater. Nascut a Vic (1949), Garolera és doctor en Filologia Catalana i catedràtic emèrit de la UPF. La seva recerca ha estat important per posar l'obra de Verdaguer al lloc que li pertoca. És autor d'edicions crítiques de L'Atlàntida i Canigó i dirigeix l'edició crítica de l'obra completa de Josep Maria de Sagarra. En sap molt i no defuig polèmiques. 

Per què aquests sis escriptors?
L’amic Jordi Llovet ho ha interpretat com si volgués ser un cànon, però no és així. Són autors que m’han interessat a mi. Perquè són bons, és clar. I també hi ha una voluntat de reivindicar la tradició literària. Però no tant la de fixar un cànon. Hi manca la Rodoreda. No la incloc perquè ja té qui s’hi ha dedicat. No he fet cap treball sobre Foix. Recullo textos dels autors que m’han interessat i dels qui he publicat estudis.     

Considera que estan massa oblidats?
N’hi ha que sí i n’hi ha que no. Diria que Verdaguer, finalment, té l’espai que li pertoca. Jo m’hi he dedicat molt i des del 2002 es va conèixer més qui era Verdaguer. Recordo que Pere Portabella em va dir: “Verdaguer? No hi perdem ni un minut. No interessa ningú”. Que no ha llegit En defensa pròpia? Tota persona d’esquerres, però llegida, ha llegit En defensa pròpia i amb allò sol ja en té prou. Ja sap que Verdaguer no és el capellà voltant amb sotana. Li vaig dir a Portabella: “Però si Verdaguer té una pel·lícula”. “No interessa ningú”. Em vaig quedar mort.

"Costa imaginar què haurien escrit escriptors com Carner sense Verdaguer"

Es pot dir que Verdaguer és l’artífex del català modern?
Segur. Costa imaginar què haurien escrit i com escriptors com Carner sense Verdaguer. És un cas excepcional. És genial en l’ús de la llengua, en la visió poètica del món. Imaginar L’Atlàntida… Si hi ha un autor que fa autoritat en català és ell. Va establir una llengua literària, no només amb L’Atlàntida i Canigó. I, a més, va connectar amb la burgesia i la classe dirigent, cosa que no va poder fer Mistral a Occitània. I encara més, Verdaguer va optar per Barcelona, recordem l’Oda a Barcelona. Li interessava Folgueroles per la línia romàntica i rural, però volia ser enterrat a Barcelona.

Mistral va ser el seu model, però és més bo que Mistral. Verdaguer també escriu bé en prosa. Té un sentit de la llengua. Escriu els primers llibres de viatges en català, com el seu Dietari d’un pelegrí a Terra Santa. Fa com Chateaubriand. A França es van escriure molts llibres de viatges a l’Orient. Verdaguer viatja per Europa, observa. Maragall i Pla deien que s’havien de llegir els seus llibres de viatges. Són molt precisos.         

I els altres?
Carner és tot una galàxia. No se’n pot dir res negatiu. Era un talent molt especial. Un autor “nobel·lable”, amb bé. Però Verdaguer parteix de la llengua viva, com després faran Josep Maria de Sagarra i Josep Pla. Són els que van seguir a la manera de Verdaguer. Ja no són romàntics, però en l’estil escriuen com en el seu temps. A pla, Alexandre Plana li diu un dia: “Escriu normal”. Això és molt important. Pla deia que escrivia volent que la gent el llegís i Sagarra va fer la mateixa opció.

Enfront Carles Riba, noucentista, Sagarra deia: “Jo he optat per fer-me llegir”. Els anys 50, quan es feien trobades d’escriptors catalans i castellans, hi anaven Riba, Marià Manent, Foix. A Sagarra no el convidaven. L’enemistat Riba-Sagarra va fer molt de mal. Jo aquí hi publico unes cartes de joves, quan eren íntims amics. 

"Enfront Riba, Sagarra deia: 'Jo he optat per fer-me llegir'. L'enemistat Riba-Sagarra va fer molt de mal"

Hi ha Víctor Català. Solitud és una cosa seriosa. És una gran novel·la escrita per una dona que signava com a home per ser més acceptada que no pas com a Caterina Albert, el que hagués reclòs la seva obra a l’Empordà. Té un català més dialectal, és molt empordanesa i de l’Escala. Víctor Català rep influències d’autors nòrdics. Era lectora de Knut Hamsun, l’autor de Fam. D’ella jo en el llibre hi publico un seguit de cartes.   

És menys conegut Fages de Climent, a qui reivindica.
Sí, n’he publicat dos volums de memòries. El Somni de Cap de Creus, ara n’ha aparegut una nova edició, és com un Canigó. Escrivia molt bé. El seu català era noucentista, però les seves memòries em recorden les de Sagarra. Són divertides. Les vaig descobrir a la seva biblioteca gràcies al seu net. Pla no en parla molt bé, no li devia caure bé el dandisme de Fages. En canvi, un cop mort, Pla fa d’ell l’Homenot més extens. Tots dos eren molt empordanesos. Joaquim Triadú no en parla en la seva antologia, l’exclou del cànon poètic, imagino que per les seves simpaties franquistes. 

Però Fages és qui salva els llibres de la biblioteca de l’Ateneu quan, el gener del 39, quan entra i veu que els falangistes llancen els llibres al jardí. Això li hem de reconèixer. Era també un gran satíric. Li va fer molt de mal l’exclusió que li va fer Triadú i li va dedicar un epigrama: “Aquest pobre Triadú/ que per triar no té do/si quan tria, tria dur/és que és un mal triador”. Un dels seus fills, Pere Ignasi, va ser militant del PCE i secretari de Santiago Carrillo. Un dia va fugir de la policia franquista saltant i trencant-se una cama deixant els policies tancats dins del pis on era, a la Gran Via. Jo el vaig conèixer a Prada, coix. En el seu testament, el pare li va deixar un bitllet a Moscou, només d’anada.   

"Ferrater és el professor que m'ha enlluernat més. El recordo entotsolat pocs dies abans de suïcidar-se. Era un alcohòlic, però una intel·ligència privilegiada"

Gabriel Ferrater.
Jo crec que sí que està en el cànon. Em va interessar, el vaig tractar, a Prada i a Barcelona. El recordo pocs dies abans que se suïcidés, caminant, entotsolat, pel carrer de Pelai. A can Jordi Carbonell, en una reunió, Carbonell li va dur una ampolla de whisky quasi plena. Joan Solà va prendre una copeta de menta i jo aigua. Mai havia vist una cosa així. Ferrater es va veure tota l’ampolla. Al matí anava a classe amb un got que semblava aigua però era ginebra. Era un alcohòlic, però quin cap que tenia! Ho havia llegit tot, ho sabia tot. Una intel·ligència privilegiada. Era sobretot un gran lector. Era un superdotat i el professor que m’ha enlluernat més. 

-Ha conegut molts autors. Ha vist la grandesa de l’obra i la mesquinesa de la persona?
-Sí, i tant. En Carles Riba tenia molts complexos, mal caràcter i mala llet. En canvi, malgrat la rivalitat, quan per fer-lo content, malparlaven de Riba davant de Sagarra, aquest els feia callar. Sagarra era un senyor. Riba era molt complicat. Joaquim Molas el volia imitar. Tots dos molt baixos. Maurici Serrahima explicava que ell, d’1 metre 82, quan parlava amb Riba s’anava ensorrant al sofà perquè el poeta deia que per la seva alçada intel·lectual era massa baix. És terrible això. Al seu casament, la gent no felicitava Riba sinó Carner, que era el padrí. No crec que li perdonés mai.

Abans deia que Carner podia haver estat Premi Nobel. De tots els noms que han anat sortint, seria el perfil més clar?
Sí, clarament. Verdaguer no perquè pràcticament encara no hi havia el Nobel. A més, Carner era un diplomàtic, un cosmopolita. Guimerà ho hauria pogut ser, però li van donar a Echegaray… Però això és un tema complicat perquè s’ha de treballar molt l’Acadèmia Sueca. Baltasar Porcel ho feia. Això i moltes traduccions. Carner també en tenia de traduccions.   

L’anterior llibre seu és Qüestions de llengua, en un moment en què la situació del català és en el centre del debat públic i s’acaba de signar el Pacte Nacional per la Llengua. On se situa dins d’aquest debat? Vostè és contundent sobre l’estat de la llengua.  
Home, en aquest llibre vaig incloure escrits sobre la Universitat Pompeu Fabra, on dic que no entenia com era més castellana que la universitat franquista. A vegades he pensat que en lloc de Fabra potser s’hauria d’haver dit Ignacio Agustí o José María de Gironella. En el seu moment em va sorprendre molt. Per què es va anar a buscar Eugenio Trías, que mai havia escrit ni una línia en català. No puc entendre aquests barcelonins. Fins i tot Molas se’n queixava.

Recordo ara Josep Fontana, que exercia un enorme poder, més que la degana. Un gran historiador, però des que va saber que jo estudiava Verdaguer ja no em va saludar mai més. En aquest llibre critico la Pompeu Fabra, sí. Per cert, que un article criticant la castellanització de la UPF no me’l van publicar a Vilaweb.  

"La Corporació ha deixat de fer part del seu paper. Per què Ustrell porta tanta gent castellana?" 

Hi fa una referència a l’ús del català en els mitjans de comunicació, com TV3. Com veu la llengua als mitjans?
Malament. Des del meu punt de vista, la Corporació ha deixat de fer part del seu paper. Veig el programa del Ricard Ustrell. Per què porta tanta gent castellana cada dissabte? No dic que no es puguin dur, però recordo que en els programes de l’Àngel Casas hi anaven moltes figures nord-americanes amb traducció. Ara porten el famoseig de Madrid. Hi ha hagut una pèrdua de nivell i de llengua. Ho veiem els qui recordem una televisió catalanista. Hi ha una espanyolització de continguts i enriqueix l’imaginari espanyol, encara que Ustrell parli català. Porten la Bárbara Rey o la Loles León quan ja hi ha Tele 5, Antena 3, TVE…  

I el tipus de llengua?
És estàndard, correcte, no es pot dir que estigui malament. Però hi ha moltes expressions com “posar-se en un jardí”. Això no s’ha dit mai. Podria ser “un embolic de ca l’ample” o, més col·loquialment, “s’ha ficat en un merder”. Ara es diu “marejar la perdiu”. Són traduccions del castellà. En català és emprenyar la gata. Tothom diu “porta temps”, que és traducció de “lleva tiempo”. S’ha deixat de dir “fa temps”. 

Li fa patir el futur de la llengua?
No hi ha motius per dir que va bé. Hi ha neologismes i calcs del castellà que no s’havien dit mai i són absolutament innecessaris. Tenim molts factors en contra. El català comença a arraconar-se i això pot acabar sent un Perpinyà gran. Una ciutat catalana, però on al final el català només el parlen els gitanos. Barcelona pot acabar sent això. I Girona i tot. A Vic, la llengua es transmet més, però el futur de la llengua es decidirà a Barcelona. O capital de Catalunya o Perpinyà.