Tota una vida dedicada a la normalització, la promoció i la difusió de la llengua catalana. Precisament per això el filòleg i sociolingüista Isidor Marí (Eivissa, 1949) ha rebut recentment la Creu de Sant Jordi 2025, la màxima distinció que atorga la Generalitat de Catalunya. Quan Marí va començar a estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, el 1968, el català estava prohibit i els pares, amoïnats, li van preguntar com es guanyaria la vida. Gairebé 60 anys després i un cop jubilat, pot confirmar que es va poder situar professionalment i que no n'hi ha faltat, de feina. De fet, revela que "va deixar de treballar per poder fer feina", de manera que ara també es dedica a la defensa de la llengua a peu de carrer i des de diverses institucions, com ara l'Institut d'Estudis Catalans, l'Obra Cultural Balear i el PEN Català, i a reprendre activitats relacionades amb la seva Eivissa natal, ja que ha passat molt més temps a Vilassar de Mar, on es va instal·lar el 1986 per fugir del tràfec de la ciutat de Barcelona i buscar la tranquil·litat i el mar. 

Abans d'arribar fins aquí, però, va aconseguir diverses fites. Quan va acabar la carrera, li van oferir la possibilitat de ser professor ajudant a la Facultat de Lletres de Palma (1972-1980), on va posar en marxa el departament i la titulació de Llengua i Literatura Catalanes. Allà va conèixer Aina Moll, que després va ser nomenada directora de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (1980-1988) i li va demanar de treballar-hi com a cap del Servei d'Assessorament Lingüístic. Més endavant, ja amb Miquel Reniu com a director (1988-1996), va passar a ser subdirector de Política Lingüística i va promoure projectes tan exitosos com el curs multimèdia Digui, digui, la campanya El català, cosa de tots i el Termcat, que va dirigir del 1988 al 1997. I, finalment, del 1996 al 2010, any en què es va jubilar, va ser director dels estudis de Filologia i Humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya. A més a més, des del 1989 és membre de l'Institut d'Estudis Catalans, adscrit a la Secció Filològica, que va presidir del 2010 al 2014. Per si no n'hi hagués prou, al llarg de tots aquests anys també va tenir temps per publicar obres sobre temes lingüístics, literaris i culturals i per conrear una carrera artística, en solitari i com a membre de diversos grups, per recuperar clàssics eivissencs i traduir música folk.

Fa pocs mesos va obtenir el premi Pompeu Fabra i ara ha rebut la Creu de Sant Jordi 2025. Què significa per a vostè ser reconegut amb la màxima distinció que atorga la Generalitat de Catalunya?
Un reconeixement a una trajectòria i una vida dedicada a la normalització, la promoció i la difusió de la llengua i la cultura catalanes. I, evidentment, una gran satisfacció. Però soc molt conscient que no és un mèrit exclusivament meu, sinó que ha estat possible gràcies a la feina que he compartit amb moltes persones i entitats i organitzacions. A més, he pogut disposar d'unes possibilitats que altra gent no ha tingut. Segurament, si no fos per això, tampoc no hauria pogut fer tantes coses. Per tant, és un reconeixement que crec que he de considerar que el comparteixo amb molta gent i amb moltes entitats. 

Molta d'aquesta feina compartida surt de l'etapa a Política Lingüística amb Aina Moll i Miquel Reniu al capdavant. Què va suposar treballar en la política lingüística a Catalunya en un moment tan clau per a la llengua catalana?
Un canvi important en la meva trajectòria, perquè llavors feia de professor a la Facultat de Lletres de Palma, i una gran oportunitat, perquè ja m'havia començat a interessar per la sociolingüística i la planificació lingüística. A més, hem de pensar que, quan Aina Moll va començar a posar en marxa la direcció general de Política Lingüística, érem quatre persones, literalment: Aina Moll, Miquel Strubell, una secretària i jo mateix. No hi havia ningú més. Ho havíem de posar en marxa tot des de zero, de manera que van ser uns anys molt exigents, però també molt bonics i molt satisfactoris des de molts punts de vista. En aquell temps, afortunadament, hi havia un esperit unitari molt clar: hi havia gent que militava en partits molt diferents, però hi havia una voluntat de contribuir conjuntament a posar en marxa un estat, una organització i recuperar una mica tota la força possible, i això ens va facilitar les coses.

Gràcies a això, projectes com el curs multimèdia Digui, Digui i la campanya El català, cosa de tots, amb la famosa Norma, van tenir un gran èxit.
I també gràcies al suport especial del Govern, perquè llavors era conscient que la política lingüística era un dels punts forts de la seva política. Amb el curs multimèdia Digui, Digui, vam poder posar a disposició de tothom cursos en línia, materials d'autoaprenentatge i videocassets a través de la televisió, la ràdio i la premsa perquè la gent pogués estudiar català a casa seva. Per tant, l'eslògan "El català, cosa de tots" va poder ser bastant realitat, perquè tothom va tenir el màxim de facilitats per aprendre o millorar el seu català. És a dir, vam posar el català a disposició de tothom.

"Aspectes com la fragmentació dels territoris de llengua catalana i que el català sigui una llengua subordinada condicionen qualsevol cosa que es vulgui fer en política lingüística" 

Aquestes eines van ajudar molt en la normalització lingüística als anys vuitanta i noranta, però ara sembla que ja no tenen tant d'impacte. Caldria repensar les campanyes de normalització lingüística, tenint en compte que el català encara és una llengua minoritzada i subordinada?
Naturalment, hi va d'haver campanyes, però han d'anar acompanyades d'una xarxa de personal ben coordinada i amb un projecte ben definit. Precisament per això, ja amb Miquel Reniu com a director general de Política Lingüística, vam posar en marxa el Pla General de Normalització Lingüística i vam crear el Consell Social de la Llengua Catalana, un òrgan de compromís entre els diferents agents socials, representants de l'Estat, d'empresaris, de sindicats, de mitjans de comunicació, de tots els sectors, per discutir quines eren les principals dificultats i oportunitats, amb uns objectius i una perspectiva que fos actualitzat cada quatre anys, amb cada legislatura. Però una de les coses que em saben greu és que, quan el 1996 vaig deixar la direcció general, els nous responsables de Política Lingüística i del Govern van considerar que no era imprescindible continuar fent aquesta planificació, i ara aquest consell s'ha convertit en un simple organisme consultiu que el Govern reuneix quan vol i només per escoltar què vol dir. Així mateix, crec que amb el Pacte Nacional per la Llengua s'intenta tornar a posar en marxa aquest compromís d'abans, un compromís general que permeti que tothom es comprometi activament amb un projecte comú.

Vostè precisament és un dels autors d'Un marc sociolingüístic igualitari per a la llengua catalana, l'informe sobre la situació del català que es va encarregar a un equip d'experts com a punt de partida del Pacte Nacional per la Llengua. Què vau detectar a l'hora d'elaborar-lo?
Clarament, hi ha dos aspectes que condicionen, d'una manera especial, qualsevol cosa que es vulgui fer en política lingüística. D'una banda, la fragmentació dels territoris de llengua catalana. Evidentment, som una comunitat lingüística mitjana amb una entitat dins d'Europa, per exemple, comparable a moltes llengües d'estat, però estem partits, estem fets a trossos. És imprescindible que hi hagi una coordinació estreta entre tots els territoris de parla catalana. I de l'altra, la subordinació lingüística. El català és una llengua subordinada en tots els àmbits, tret d'Andorra. Només hi ha un petit estat com Andorra on el català sigui una llengua de primer nivell, una llengua tan important com qualsevol altra. L'Estat espanyol hauria de reconèixer no sols que ens deixin parlar en català, en gallec o en basc al Parlament, sinó que les quatre llengües oficials també siguin tractades amb peu d'igualtat a l'Estat espanyol. 

"És imprescindible que hi hagi una coordinació estreta entre tots els territoris de parla catalana"

I un cop aprovat i signat el Pacte Nacional per la Llengua, creu que té mancances o limitacions?
Mirant el document, veus que sí que es planteja que el català sigui una llengua plenament oficial, i que també hi ha un compromís d'empreses i sindicats perquè el català sigui après als llocs de treball, perquè tot el personal que està en relació amb el públic sigui capaç de relacionar-se amb la gent del país, amb la llengua del país, que ja hauria de ser una cosa normalíssima. Hi ha compromisos d'aquest tipus que damunt el paper sí que queden clars. Però ara necessitem que passin del paper a la realitat. Que el pacte es converteixi en un compromís real i actiu. I que, a més, hi hagi prou voluntat política i lideratge polític per implicar-hi tots els altres agents socials. L'administració ha de promoure una implicació de tots els grans agents socials, i els agents socials i l'administració han de fer front comú.

I mentre a Catalunya se signa un Pacte Nacional per la Llengua, a les Balears el PP i Vox pacten fer el castellà vehicular en l'educació, eximir alumnes de conèixer la llengua pròpia i eliminar el requisit lingüístic a treballadors públics. Un acord, com afirma Obra Cultural Balear (OCB), que "evidencia el propòsit d'arraconament progressiu del català en tots els àmbits".
En general, parlem molt de Catalunya, però també hauríem de pensar una mica en el conjunt dels territoris. Jo, com a eivissenc, no puc deixar de pensar-hi. A les Balears i al País Valencià ara mateix ja hi ha antipolítica lingüística. Tot plegat és conseqüència d'aquesta confluència que hi ha hagut entre el PP i Vox, que cada vegada amb aquesta qüestió lingüística s'assemblen més a un anticatalanisme molt clar. Al País Valencià no tenen cap escrúpol ni mania de dir que van en contra de tot, fins i tot en contra de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, en contra del seu marc legal, per ofegar i prohibir fins i tot que el valencià pugui tirar endavant. És un atac directe que, des del meu punt de vista, si el sistema democràtic espanyol funcionés, hauria de ser possible de denunciar-ho com un acte d'odi i de prevaricació. En canvi, a les Balears la tàctica que segueixen és fingir que són favorables a la llengua pròpia, però van actuant en contra de la llengua pròpia. O sigui, és una antipolítica camuflada de política benèvola. I és important que denunciem aquesta falsificació que es fa de la realitat. La presidenta Prohens diu que no busca la confrontació lingüística, però està alimentant els de Vox, que són els que busquen i actuen amb la confrontació lingüística amb l'objectiu, com ja han dit d'una manera clara i directa, que sigui innecessari saber i usar el català. 

"Necessitem que els compromisos del Pacte Nacional per la Llengua passin del paper a la realitat"

En aquest sentit, l'OCB també ha avisat que estaran "més mobilitzats que mai". Ja hi ha accions previstes? Diversos centres educatius han tornat a treure les samarretes verdes de la històrica mobilització per defensar l'escola en català i manifestar-se contra el TIL de José Ramón Bauzá.
Estan sortint tota una sèrie d'iniciatives de queixa, de protesta, de reacció i de reivindicació, i des de l'OCB s'han emprès una sèrie d'accions legals de recursos en contra de les mesures que afecten el mandat de l'Estatut i de legislació lingüística. A l'Estatut de les Balears queda clar que el Govern balear té l'obligació de promoure que tothom pugui fer servir la llengua pròpia de les Balears en qualsevol relació, no sols amb els organismes públics, sinó amb qualsevol organisme. El problema és que tant a les Balears com al País Valencià els sectors polítics d'oposició encara no tenen una força ni una unitat suficient per plantar cara i presentar un projecte lingüístic.

Situacions com aquesta posen de manifest la necessitat d'una cooperació institucional o una coordinació estable de tots els territoris de llengua catalana?
Darrerament, veig que des de dalt, des de les iniciatives del Govern, és molt difícil que es pugui començar a construir aquesta coordinació institucional entre els territoris de llengua catalana. Per això, crec que valdria la pena considerar si es podria començar des de baix. És a dir, que les institucions acadèmiques, els organismes com la Xarxa Vives, l'Institut d'Estudis Catalans i la Federació Llull, les entitats d'escriptors i editors, tots els organismes que tenen com a marc d'actuació tota l'àrea lingüística catalana prenguessin la iniciativa i s'agrupessin per construir un Consell de la Llengua i de les Lletres Catalanes que fos un primer pas per reclamar llavors que les administracions locals, els consells insulars, les diputacions i els organismes administratius que ho vulguin s'hi incorporin i arribar a una coordinació tan alta com sigui possible del tipus que vèiem abans, una coordinació parlamentària, una coordinació dels executius, i aprofitar també el fet que tenim un estat de llengua catalana oficial com Andorra.

"Parlem molt de Catalunya, però també hauríem de pensar una mica en el conjunt dels territoris; a les Balears i al País Valencià ara mateix ja hi ha antipolítica lingüística"

A l'acte de lliurament de la Creu de Sant Jordi 2025 va dir que "hem d'aconseguir que el català pugui tornar a arribar a un estatus plenament normal: oficial a l'Estat i a Europa, conegut i usat sense problemes per tota la població i en el nou món digital, on s'ha de fer present". Però hem vist que la negociació de l'oficialitat del català a Europa s'ha tornat a encallar. Què creu que falla?
L'Estat espanyol, que és qui realment pot aconseguir que això es faci realitat, no ha exercit la pressió necessària i s'ha prestat a donar excuses. La gran excusa ha estat dir que el català no podia ser oficial perquè amb una llengua oficial en cada estat ja n'hi havia prou per assegurar la seguretat jurídica dels ciutadans. Però aquesta excusa va caure com un castell de cartes, perquè resulta que Malta, que té una població molt petita que parla maltès, o Irlanda, que també té una població molt petita que parla gaèlic, van aconseguir, per més que l'anglès també fos oficial, que el maltès i el gaèlic fossin oficials a Europa. I ho van aconseguir perquè van dir que era una qüestió irrenunciable. Ara la negociació s'ha tornat a encallar, però diuen que en futures negociacions es pot aconseguir. Sincerament, seria una gran estafa que s'acabés aquesta legislatura i l'Estat espanyol només hagués intentat que el català sigui oficial a Europa. No ho ha d'intentar, ho ha d'aconseguir, i aviat.

Al final, tot es resumeix en una falta de respecte constant cap a la llengua catalana. 
Una manca de respecte escandalosa de l'Estat espanyol per les altres llengües, sí. Els nostres representants polítics haurien de ser més persistents, més constants i més exigents en totes aquestes qüestions. Sobre això, darrerament suggereixo que hi ha una pregunta que es pot fer a l'Estat espanyol i al Parlament Europeu: podem ser iguals sense tenir un estat propi independent? Si podem ser iguals sense tenir un estat propi independent, doncs que es noti, que sigui veritat. En canvi, si a l'Estat espanyol o a Europa ens diuen que no, que no podem ser iguals perquè no tenim un estat independent, ja sabem per on hem d'anar. Però no és perquè inicialment sigui imprescindible, és perquè ho fan imprescindible.

"Seria una gran estafa que s'acabés aquesta legislatura i l'Estat espanyol només hagués intentat que el català sigui oficial a Europa: no ho ha d'intentar, ho ha d'aconseguir, i aviat"  

Però podem dir que la llengua catalana realment està amenaçada?
Crec que un dels grans defectes que hem tingut darrerament és escampar una imatge derrotista, tremendista i fatalista de la situació de la llengua catalana. Segurament molta gent es pensava que d'aquesta manera provocaríem una reacció favorable de la gent. Però alerta, perquè això té conseqüències.

Quines?

Si els que treballem per la llengua anem dient que el català s'acabarà, serà molt difícil que convèncer tres milions de persones perquè s'incorporin a la llengua. El català té moltes dificultats, però, afortunadament, té capacitats de superar-les més que cap altra llengua amenaçada del món. Hem de perdre de vista la idea que tot va molt malament i que acabarem molt malament, perquè això és el pitjor que podem fer.

"Un dels grans defectes que hem tingut darrerament és escampar una imatge derrotista, tremendista i fatalista de la situació de la llengua catalana" 

Així doncs, què aconsella per allunyar-nos d'aquesta idea?
Jo fa més de 15 o 20 anys que reivindico que necessitem un projecte intercultural de cohesió social que sigui atractiu tant per als que som d'aquí des de sempre com per als que s'hi han incorporat. Un projecte de cohesió social que asseguri a tothom un tracte equitatiu i solidari, amb temes d'ocupació i d'habitatge, però que, en contrapartida, també impliqui tothom, tots els que han arribat, a assumir com a pròpia la llengua del país, naturalment amb un procés gradual i amb les ajudes que facin falta. Assumir un projecte que ens interessa a tots, un projecte de cohesió intercultural que ens porti a tots cap a un futur satisfactori tant per als de sempre com per als que han arribat. Jo això ho trobo a faltar, trobo que tots els governs estan una mica massa pendents del dia a dia i necessitem dissenyar un projecte i implicar tothom en un pla. Esperem que a partir d'ara es vagi en aquesta línia.